20 de maig 2011

Tweets sobre l'#acampada - Reflexions sobre una incipient revolta.

Podeu llegir-lo aquí, en la seva versió original a El Matí Digital.

Allargant els tweets en que jo mateix he abocat els dubtes i paradoxes d'aquest moviment de protesta, que, a hores d'ara, no sabem cap a on anirà, intento provocar des de l'escepticisme.

1. Està bé indignar-se, però cal fer altres coses: treballar, formar-se, comprometre’s. El President Pujol en parlava, recentment, en un article publicat al butlletí de la seva Fundació. Parlava de les visites a Josep Benet d’aquells joves exasperats per la dictadura, i el seu consell: “Estudia. Ara preparat” o bé “Continua tirant endavant ...” o “promou…" És a dir, “la indignació no s’ha d’alimentar estèticament. La indignació ha de conduir al compromís. I ha de desvetllar el sentit de responsabilitat.”.

2. Cui prodest? Una manifestació antipolítica pot derivar en un aprofitament electoral. Molts volen passar el rasclet. Preguntant, he descobert que el manifest de “No les votes”, que circula per la xarxa, demana que no es voti a PP, PSOE i CiU. Curiosa llista on no hi figuren almenys dos partits – ERC i ICV – amb responsabilitats governamentals d’alt nivell fins fa ben poc. Algú esbrinarà si hi voluntat de manipulació?

3. Compte amb comparar-ho amb Egipte. El nostre Mubàrak va manar 40 anys i va morir al llit. El nostre sistema és una democràcia. Francesc-Marc Àlvaro va teoritzar amb encert a “Els assassins de Franco” sobre el desencís generacional de molts antics “antifranquistes” per la mort natural del dictador, és a dir, el d’aquells qui – tot i córrer davant dels grisos, posem per cas – no van ser capaços d’enderrocar el règim, que va morir de colapse multiorgànic. Ara, alguns d’aquests, sembla que tornen a fer la viu-viu. O els seus hereus.

4. La nostra democràcia és imperfecta, però em sembla massa pretenciós voler-se-la carregar després de només 30 anys i escaig. El nostre sistema polític, de drets i llibertats, és recent en un país de poca tradició. És imperfecte i és evident que li calen moltes millores. Però permet llibertats que no es gaudeixen, encara, a tot arreu del món.Hi ha, però, la gran censura política de la democràcia espanyola - i de qui ningú en parla - la del drets dels catalans a poder ser lliures en un estat lliure.

5. Molts dels que han malparlat de la democràcia burgesa han acabat aixecant el braç, dret o esquerra, i marcant el pas. Només cal recordar les apel·lacions de Franco als “politicastros”, la persecució dels menxenics pels revolucionaris d’octubre, les caricatures de banquers – amb aparença jueva – de la premsa nazi o l’ascens de “cirujans de ferro” (terminología del regeneracionista Joaquín Costa) per tot Europa com a solució al desprestigi de les democràcies.

6. Es pot barrejar la crítica al capitalisme i a la democràcia burgesa i, alhora, voler els beneficis – el benestar – del propi sistema? Qui està disposat a fer el salt al buit cap a una estructura política i económica diferent, ha d’estar predisposat a assumir riscos. I per riscos entenc riscos importants, fins la pobresa o la mort. El que no sembla coherent és apel·lar a la revolta si el que es vol és un feina fixa, un pis en propietat i una jubilació generosa en fer-se gran. No hi pot haver un gran “welfare state” – invent de la democràcia burgesa i el capitalisme – sense mercat i sense gestors.

7. A la llarga, han estat més profitoses les reformes que les revolucions. Tot i que les reformes siguin absolutament prosaïques. La revolució més important de la nostra història, la Revolució Francesa de 1789, va portar-nos la Declaració de Drets de l’Home i la guillotina. L’ardor revolucionari va acabar coronant emperador a Napoleó Bonaparte; la voluntat reformista extenent el liberalisme per tota Europa. És evident, però, que els canvis no tenen lírica, ni cants, ni himnes.

1 comentari:

  1. Bons articles i bon bloc, al meu entendre; un periodisme amb arguments; ho trobo força interessant.

    ResponElimina