30 de setembre 2011

La frivolització del nazisme


No sé ben bé quin dels ínclits membres de la premsa més bel·ligerantment anticatalana va ser l’inventor del terme “nazionalismo” per referir-se al catalanisme en el seu conjunt, i els partits nacionalistes i independentistes en concret. Desconec, doncs, qui va ser el pare intel·lectual d’aquesta criatura que corre de columna en columna.

Sigui qui sigui el primer inventor del terme – Losantos, César Vidal o qualsevol de la seva corda - la seva baixesa moral és d’una repugnància atronadora. Comparar uns partits polítics democràtics, unes idees de treball pel país defensades sempre amb l’argument i la paraula, amb el règim tirànic i racista que instaurà Adolf Hitler a l’Alemanya dels anys 30, és una mostra més de la frivolització de l’odi. Comparar amb el nazisme vol dir posar al mateix sac un govern democràtic amb els qui van exterminar a 6.000.000 de jueus, més un nombre elevat d’homosexuals, gitanos, testimonis de Jehovà, dissidents polítics, etc.; comparar amb el nazisme vol dir situar en peu d’igualtat els representants polítics lliurement elegits pels catalans amb una ideologia sinistra que volgué tiranitzar el món i contra el que es van alçar les nacions lliures; comparar amb el nazisme vol dir creure que valen igual les lleis racials que les lleis democràticament aprovades per un Parlament; comparar amb el nazisme vol dir ignorar, banalitzar i minimitzar la barbàrie dels camps de concentració i extermini, del setge d’Stalingrad i Leningrad, de les matances de Polònia i Ucraïna o l’ocupació de França; comparar amb el nazisme vol dir traçar una línia infame entre Hitler, Himmler, Goebbels, Göring, Eichmann, Hyedrich, Von Ribbentrob o Hans Frank amb Pujol, Maragall, Mas, Carod, Puigcercós, Junqueras, Saura, Herrera, López Tena o Laporta.

Però aquest ús indignant de les paraules, l’abús de l’horror per replicar l’adversari ideològic o polític, només pot ser propi d’un país que va viure la tragèdia de la Segona Guerra Mundial des de la premsa. Només aquells qui no tenen cap tipus de lligam sentimental, ni el volen tenir, amb la gran tragèdia europea del segle XX, poden participar d’una frivolització de l’horror que sembla unir-se amb el negacionisme més putrefacte. Només una Espanya que viu tan tranquil·la com si mai hagués hagut de tastar el règim tirànic d’un dictador, com si mai en el seu sòl hi hagués campat la guerra sagnant i la destrucció de l’enèmic, pot utilitzar tan inapropiadament termes que provocarien calfreds només de sentir-se en qualsevol dels països que va viure en la seva carn l’horror. Potser si hom creu que el negacionisme de l’Holocaust, l’apologia del totalitarisme i la supremacia racial són delictes, hauríem de començar a plantejar-nos actuar contra aquells qui utilitzen les paraules del feixisme en la confrontació democràtica de parers. Però ja sabem que, tantes vegades, la justícia val menys que el pixum dels gossos.

29 de setembre 2011

Sobre la necessitat d'un nou futur*


Si hom hagués de redactar un informe sobre l’estat del país, segur que començaria dient que Catalunya es troba davant la pitjor crisi d’ençà de la restauració de la Generalitat; una crisi de múltiples dimensions –política, social i econòmica– que no afavoreix un debat polític serè, una col·laboració entre els diferents agents polítics i socials, que vagi lligat a la satisfacció de l’ambició que el país va marcant-se.

Per això, en una situació amb tantes incerteses obertes, pot semblar estrany que el president Mas apel·li, tant a Barcelona com a Madrid mateix, a la via de la «transició nacional» davant aquestes diferents crisis que tenallen Catalunya, és a dir, que miri cap al futur de forma oberta. El repte d’una transició nacional que suposi un pas endavant sense marxa enrere, després de la constatació del trencament irreparable dels mínims consensos que regien amb l’Estat, és el marc que prefigura aquest futur segons la proposta convergent.

Pot ser més entenedor per a la gran majoria dels catalans que el president de la Generalitat utilitzi aquesta invocació retòrica a la necessitat d’obrir un nou futur, si tenim en compte les poques opcions que ens ha ofert fins ara l’Estat, una vegada dins l’atzucac posterior a la liquidació per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut del 2006 –assolit després d’una tramitació tortuosa i un resultat final, per a molts, extremadament desencisador–, combinat amb la continuada política fiscal d’ofec econòmic amb l’excusa de la cohesió i la solidaritat interterritorials i la recent operació politicojudicial de desmantellament de la política educativa i lingüística catalana, amb la immersió lingüística com a objectiu prioritari a batre.

El contingut tangible d’aquest nou futur, d’aquesta transició nacional, només pot dependre de l’assoliment de noves quotes de poder polític, sí, però també de la constitució de noves bases d’autoestima i orgull de país, de renovació del compromís i la voluntat de romandre i ser. Si finalment desembocarà en l’assoliment d’un estat propi –una opció que avui dia figura en la ment de molts ciutadans no estrictament votants de partits unívocament independentistes, sense provocar cap por en tota la gamma política que va del catalanisme d’origen federal al sobiranisme d’inspiració nacionalista–, dependrà només de la voluntat majoritària dels catalans. Ara bé, no ens enganyem, aquesta transició serà determinada, sobretot, per l’èxit o el fracàs de vies intermèdies, o fins i tot prèvies, com podria ser un tracte fiscal adequat a les necessitats que té una Catalunya profundament colpida per la crisi econòmica i financera actual, i que el govern pretén negociar amb el vencedor de les eleccions del 20-N.

En ple atac de pessimisme nacional, sovint maleïm la manca d’èpica, requerim una nova via engrescadora, trobem a faltar lideratges empàtics. Potser ja no ens trobem en una època sobrera d’aquestes tres necessitats polítiques un cop arribats a la postmodernitat on som, però tenim per endavant uns temps que requeriran que ningú no en quedi al marge. En aquesta transició que, com hem dit, ha de representar un avenç nacional que ens tregui dels paranys en què ens trobem enredats, ningú no pot permetre’s el luxe de situar-se a veure-les venir. Per això caldrà que tots els partits i agents socials iniciïn processos de debat, intern i extern, amb la resta de forces a partir de la premissa de trobar-nos en un nou horitzó, des dels més radicals fins als més possibilistes. Serà una prova de foc per al president Artur Mas: li caldrà l’habilitat suficient i la magnanimitat necessària per a teixir complicitats amb la societat i els seus oponents, trampejant la «politiqueria» de curta volada i el «curt terminisme», i fer realitat els grans consensos de país que s’ha marcat com a requisit necessari per a poder situar-se cara a cara amb l’Estat. De l’assoliment d’aquesta base social que serveixi de fonament per a la seva proposta de transició política catalana –en un primer moment, com hem dit, amb l’objectiu del pacte fiscal, més endavant amb una capacitat de decisió política sense límits– dependrà l’èxit o el fracàs de la legislatura, de la seva presidència i, en certa manera, d’un tarannà polític caracteritzat per l’avenç gra dualista, reformista, amb seguretat però sense salts al buit.

Seria una llàstima que tot plegat quedés en un foc d’encenalls per culpa de la tensió entre els qui no volen avançar un sol mil·límetre, els qui semblen gaudir en el llot de la frustració, aquells a qui l’autocomplaença fa estar segurs que podran esgarrapar algun vot i els qui no s’avenen a cap generositat per no perdre la seva raó de ser. La situació política és greu i la feina dels representants polítics àrdua i, d’alguna manera, tan incerta com el futur. A tots cal avisar-los que estem parlant de Catalunya, i no estrictament d’uns anys de govern o d’un partit polític.

*Article publicat al lloc web de la Fundació Cat-Dem, dins la secció "Altres veus són possibles".

26 de setembre 2011

José Tomàs tancà la Monumental (Publicat a El Matí Digital)

El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Un ocàs ha de tenir prou màgia, i la darrera cursa de braus a Barcelona, després de la prohibició havia despertat tota l’expectació que pot provocar el retorn del fill estimat a la seva plaça talismà. José Tomàs, capaç de fer embogir al públic exigent i al més entregat, a parts iguals.

L’espectador novell, aquell qui no hagi vist mai torejar al mestre pot mostrar-se escèptic davant del torrent d’adjectius que intenten descriure, amb més o menys traça, el seu art. No cal explicar res, només veure’l, només concentrar-se en el seu silenci amatent. La mirada fixa sota la montera negra, sona el clarí, surt el brau dels corrals. En cap moment la seva mirada es desvia dels moviments de l’animal. El va a buscar i comença la dansa al seu voltant. Els peus, molt junts, el cos tens, les mans ben fermes subjecten el capot. El públic, que voldria cridar, es mossega la llengua i ofega qualsevol expressió. Se sap que el de Galapagar estima el silenci. El silenci per no perdre el compàs de la dansa.

Fidel en tot moment a la vella idea de Juan Belmonte – aquell “ni te quitas tu ni te quita el toro si sabes torear” que va trencar amb tot el que s’havia fet fins llavors d’ençà de Lagartijo - la distància entre la noble bèstia i el torero s’escurça cada vegada més. Amb la muleta la plasticitat ja és exquisida i els moviments deliciosos. Un se’l pot imaginar sol, a la llum de la lluna, amb la jaqueta com a capot, només el toro i l’home, com aquella escena preciosa que narra el periodista Manuel Chaves Nogales en la seva biografia del “Pasmo de Triana”.

Tomás no té por ni de la tragèdia ni de la sang. És tan seriós i té tant de misteri com el mític Manolete i a ningú se li escapa que la comparació té quelcom de sinistre: La seva manca de temor, que no li impedeix tenir un alt respecte per toro, sovint fa témer el pitjor. Crida al toro, el busca, el necessita i fins i tot s’hi enganxa. El desafia en la sort suprema, quan ja només un d’ells triomfarà en aquesta tarda. La mort es produeix al primer estoc, gairebé instantània. De seguida el públic, contingut fins al moment, embogeix. Mocadors blancs d’exigència a la presidència. Dues orelles i una cua que es talla però no es concedeix. Els aplaudiments, els crits, els visques no paren en una volta a la plaça ensordidora.

Aquest va ser el primer toro de José Tomás, que compartia cartell amb un discret Juan Mora i un emocionat Serafín Marín. En el segon de Tomás semblava que la màgia s’havia esgotat però no el geni, no hi ha hagut fortuna en la darrera sort. El darrer privilegi ha estat per al català Marín, que ha estat recompensat amb afecte.

Diuen que ha estat la darrera cursa de la història d’aquest país i aquesta plaça. Potser l’afició hauria mort amb la retirada de Tomás, potser abans i tot. Com deia un amic, les tradicions moren soles no cal prohibir-les. Alguns, d’aquests que posem la bellesa del toreig per davant de l’animalisme moral, podrem dir que, com vam veure jugar a Messi, un dia vam veure torejar a José Tomás.

24 de setembre 2011

L'estat de Palestina



A les mateixes Nacions Unides a qui el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, sol·licitava el reconeixement com a estat del seu poble, es discutí llargament el plànol d’Orient Mitjà, entre el Jordà i el Mediterrani. Era l’any 1947, l’organització s’acabava de crear després del xoc de la II Guerra Mundial, i calia decidir que fer amb la Palestina britànica, una vegada la metròpoli abandonés Jerusalem. Des de principis de segle, l’emigració jueva era constant, però mai es va veure tan necessari establir una “llar nacional jueva” com després de la mort de sis milions de jueus europeus per part dels nazis. Corpresos per la tragèdia, l’anhel del retorn a Sió i la constitució de l’Estat dels jueus era més viu que mai, i pocs podien dir que no a aquesta pretensió. En els anys del mandat britànic els jueus emigrats havien destacat en l’agricultura i la ciència, poblant de kibuds les ermes terres comprades als terratinents àrabs i veien néixer l’emblemàtica Tel Aviv. Alhora els britànics imposaven diferents restriccions a l’arribada de més pioners jueus, desdint-se de qualsevol simpatia prèvia per la lluita sionista. La tensió, fins la violència, era constant i calia una solució salomònica, que desagradés a uns i altres però que permetés establir unes fronteres entre el legítim dret dels palestins a viure al seu país i la comprensible necessitat dels jueus de tenir un estat propi.

No va ser una decisió fàcil, com dèiem, la que li va tocar prendre a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Finalment, el 29 de novembre de 1947 es posava a votació el Pla de Partició, que atribuïa un 54% discontinu del territori de l’antic Mandat Britànic als jueus – tenint en compte que bona part d’aquest territori el conformava el desert del Neguev – i un 46% als àrabs palestins, amb Jerusalem i Betlem sota mandat internacional. Els vots dels diferents països van ser comptats un a un pels àrabs i els jueus de Palestina. Passés el que passés ja res seria igual. Finalment el Pla tira endavant amb els vots a favor de les dues grans potències vencedores de la guerra mundial, Estats Units i la Unió Soviètica, més la major part d’estats europeus i americans, i amb la negativa dels països àrabs representats a les Nacions Unides. La reacció al centre del conflicte no es va fer esperar: mentre els jueus, sense cap entusiasme pel resultat obtingut, l’acceptaren i preveieren constituir el seu estat dins les fronteres assignades, els àrabs mostraren per primer cop el fatal maximalisme que des d’ençà ha caracteritzat la seva política. Ni acceptaren el Pla ni cap solució que no fos el total control de la possessió britànica a Terra Santa.

El Regne Unit – que s’havia abstingut a la votació a l’ONU – va rentar-se les mans sense aplicar l’acord de l’Assemblea General i va abandonar Palestina. El dia abans, David Ben Gurion proclamava l’Estat d’Israel, a Tel Aviv. Immediatament els ben armats exèrcits dels cinc països àrabs veïns del nou estat, Egipte, Jordània, Síria, Iraq i el Líban s’abraonaven sobre Israel, per llençar els jueus al mar. En una encara avui sorprenent reacció, els israelians – amb una inferioritat numèrica notòria – van aturar l’escomesa i van fer-se forts al seu territori. Acabaven de guanyar la primera de les diferents i doloroses guerres que els enfrontarien als seus veïns. Alhora, el drama dels palestins començava a prendre forma. El drama de perdre la batalla per la terra, i alhora el drama de la poca visió dels seus dirigents i dels països “germans” que havien corregut a socorre'ls. Contràriament al que semblaria lògic, en la zona que conformaven els territoris àrabs no es va instaurar un estat palestí al costat de l’israelià, sinó que la Cisjordània va ser posada sota la tutela del rei de Jordània i la Franja de Gaza d’Egipte. Alhora, els estats musulmans de tot el món expulsaven els jueus dels seus territoris cap a Israel, acabant amb segles i segles de presència hebrea. L’èxode palestí anava aparellat a l’emigració forçada de milers de jueus cap al nou estat.

Fins als acord d’Oslo dels 1993, la història d’Israel i Palestina està feta de guerra i tensió. La pretensió palestina d’acabar amb Israel va semblar acabar-se amb l’acceptació forçosa de que era impossible una Palestina sense un veí hebreu. La fórmula de pau per territoris va permetre la constitució de l’Autoritat Nacional Palestina amb l’històric Iàssir Arafat al seu davant. Tot i les ajudes quantioses ajudes internacionals, la vida dels palestins no va fer un salt endavant.. Alhora, començava a fer-se fort un islamisme radical que no acceptava els acords assolits amb Israel i que combatia la frustració dels carrers de Nablus, Ramal·la o Gaza amb la beneficència i l’assistència social que els dirigents de l’ens autònom, amb mostres clares d’indolència i malversació, no feien. La violència era, tot i els acords, latent: Un radical jueu va matar el primer ministre israelià Yitzhak Rabin, els atemptats perpetrats per radicals palestins van fer perdre les eleccions al successor de Rabin en el camí cap a la resolució del conflicte, Shimon Peres. Tot podia haver-se anat a n’orris, si no hagués estat per les enèsimes iniciatives de pau proposades des de la Casa Blanca, especialment en aquell Camp David on la resolució pacificadora definitiva es va tocar amb els dits. Una vegada més, el maximalisme i la irresponsabilitat van fer tirar per terra qualsevol de les ofertes que Barak i Ben Ami van proposar a Arafat. La tornada amb les mans buides del raïs a Ramal·la va ser l’excusa – no pas la visita de Sharon a l’Esplanada de Mesquites de Jerusalem – per una nova “intifada” que ha anat apagant-se i revivint en aquests darrers anys, entre noves iniciatives infructuoses i nous governants israelians.

Abbas va succeir Arafat, a la mort del raïs. Un nou líder, moderat i seriós, semblava que permetria una major flexibilitat i l’assoliment de l’anhelat Estat Palestí. Una vegada més, cap de les propostes de pacificació i establiment de fronteres va reeixir. Si no era pel retorn dels milers de palestins fugits després de la guerra, era per les compensacions a aquests palestins, que raonablement no tornaran mai al seu estat, la sobirania de Jerusalem o el desmantellament de les colònies. Fins i tot va ser possible veure com el falcó Arik, l’antic general convertit en primer ministre, donava l’ordre d’abandonar totalment Gaza i desallotjava uns colons que el maleïen per traïdor. Gaza en mans palestines va convertir-se en un bastió del radicalisme de Hamas, on els homes d’Abbas eren expulsats i perseguits, i des d’on s’intensificava el llançament de coets i míssils cap a territori israelià.

D’aquesta manera, amb la inexistència de converses estables i obertes amb Israel, sense controlar la meitat del propi territori, amb greus problemes de corrupció i control de la seguretat interior, amb unes eleccions ajornades sine die i amb un poble cada vegada més fatigat, el president Abbas ha presentat la sol·licitud de reconeixement com a estat de Palestina, en les fronteres del 1967 – aquelles en les que no es va instaurar l’estat en el seu moment. El "farol" del president de l’ANP és més que evident que no assolirà el seu objectiu. El President Obama ja ha mostrat la seva ferma contrarietat davant de la jugada palestina, i la diplomàcia de mig món es troba immersa en l’espiral d’Orient. Amb el seu discurs a l’ONU ahir a la tarda, qualificat ja d’històric en un assumpte que vessa d’història i li manca futur, és probable que Abu Mazen generi una nova frustració al seu país. Als carrers de Cisjordània cal parlar de realisme i no fer un salt al buit d’èxit escàs: Les fronteres del 1967 ja han quedat enrere; no hi haurà un retorn factible dels emigrats palestins al Líban o Jordània més enllà d’un nombre simbòlic; caldrà constituir l’anhelat estat en un territori discontinu; Jerusalem Est serà la hipotètica capital d’aquest estat, però la part oest ho serà d’Israel i així haurà de ser reconegut internacionalment. Això és el que hauria de dir Abbas als palestins i, alhora, acceptar qualsevol gest de Binyamín Netanyahu de cara a seure’s a discutir un nou full de ruta. És ben segur que el primer ministre israelià no està disposat a cedir tant com haurien cedit anteriors presidents, com anteriors presidents de tots els colors polítics van proposar als palestins cedir, però la inacció, el maximalisme i l’amenaça de la violència ja han fet prou mal a aquesta terra. Sí, doncs, a un estat palestí, però amb acords, pau i responsabilitat.

23 de setembre 2011

La cultura catalana i Espanya (Publicat al 13 a la carta)


Podeu llegir l'article, també, aquí



Aquests dies s’esten la preocupació dels catalans davant l’enèsima envestida contra la llengua catalana, tal i com comentàvem al darrer article. Ens trobem davant l’ús diabòlic del bilingüisme i la crida indecent a la “convivencia” per part de sectors espanyolistes no tenen altra motivació que un profund menysteniment cap a la cultura catalana (sentiment d’altra banda absolutament normalitzat fora de Catalunya). En els millors dels casos ignorància, en d’altres, mala fe.


I és que si en altres èpoques la cultura catalana havia gaudit d’un prestigi intel·lectual a Castella – corresponent a les èpoques de dificultats imposades oficialment, pensis en Franco, pensis en Primo de Ribera – avui dia Espanya es permet el luxe de menystenir allò que, segons l’statu quo actual, encara li pertany com a propi, fins i tot el·ludint el mandat constitucional de l’article 3.3, que estableix que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Aquesta bandejant d’aquesta riquesa no és exclusivament política, doncs l’abstencionisme governamental cap al català és antic i molt llarg, sinó que ha aconseguit profundes arrels entre escriptors, intel·lectuals, periodistes i mitjans de comunicació de Madrid, fins i tot en aquells no especialment hostils al que prové de Catalunya.

Resulta si més no curiós que les grans patums de la cultura espanyola amb tribuna els mitjans espanyols de referència, políglots i atents a les lletres de tota Europa, no es refereixin mai, ni demostrin cap coneixement ni especial estima envers  la cultura en llengua catalana. Potser és que el català suposa una dificultat afegida que no tenen, posem per cas, ni el francès ni l’italià – llengües tan llatines com el català-, doncs molts d’ells són capaços de llegir a Magris i Houellegecq en les llengües maternes. Deu ser una dificultat provocada per una sensibilitat especial que repel·leix cap contacte amb la nostra producció literària o dramàtica. 

Lector devot dels diferents suplements literaris dels diaris catalans i espanyols, en aquests darrers no mantinc cap fe en que dediquin les seves planes a l’obra de Pla, Sagarra, Rodoreda, Joan Sales Porcel o Monzó. Carai. Tampoc que dediquin cap espai més o menys fixe a l’actualitat de la nostra literatura. Potser en alguna ocasió mereixem ser esmentats, ai, però sempre que n’existeixi una traducció a la llengua castellana o l’autor en qüestió utilitzi l’espanyol. Podem prendre com a exemple Babelia, que publica cada dissabte el diari El País: El darrer número, i inclòs dins de la confusa i paradigmàtica categoria de “escritores en penumbra” ofereix una entrevista a l’autor més internacional de la literatura en català, Jaume Cabré. És simptomàtic que hagi hagut de vendre un nombre considerable de llibres a Alemanya i posar a la venda la seva esperada novel·la “Jo Confesso” en traducció castellana el mateix dia que ho feia en català, perquè se li dediqui un espai en aquest prestigiós suplement.

Pot ser cert que, pel gran públic, la manca d’una política habitual de traduccions i difusió, afegida a la desconeixença de base, faci poc interessant l’actualitat de les lletres catalanes, així com les basques o gallegues. El que no és gens habitual ni propi del conreu de les ciències humanístiques és la miserable consideració acadèmica de les llengües no castellanes. Avui encara resulta més interessant el català per un grapat d’universitats europees que per les principals facultats espanyoles.

Tenint en compte aquest atzar d’exemples, resulta comprensible el silenci còmplice de les plomes espanyoles que plana sobre els obstacles a la llengua catalana. Si en altres èpoques el més granat de la intel·lectualitat hispànica signava manifestos d’escalf i suport i promovia “encuentros”, avui no podem esperar cap sintonia ni suport. No en podem esperar res, ja no cal. En viuen al marge, prefereixen el desconeixent, quan no són les eminències grises darrera de les campanyes orquestrades per organitzacions parapolítiques i avalades pels Tribunals. La seva cultura pot ser rica i ben organitzada, però amb llur silenci demostren les seves incapacitats i mancances greus. És el silenci dels qui mai han tingut problemes per escriure, parlar o crear en la seva llengua. La consciència de pertànyer a un imperi – ni que sigui literari – “donde no se pone el sol”.  I res més.

20 de setembre 2011

Quan se't casen els amics (Publicat a El Matí Digital)


El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Ha arribat aquell dia que, una vegada més, comproves que t’estàs fent gran. Ja no és una més que incipient alopècia, el fet de recordar coses de fa més de dos decennis o haver acabat tots mena d’estudis, màsters i postgraus. És quan els amics, amb els que havies viscut la vida despreocupada de l’adolescència, entre trames sentimentals i la sensació que se’ns feia petit el món, se’t comencen a casar.

Divendres mateix, acudia al casament d’una bona amiga. D’aquestes amb les que vam compartir classes d’anglès i nits de festa. Avui, ja convertida en metgessa ha dit el sí vull al seu xicot, amb el que fa tres anys que compartia vida.

No sembla que la resta de la colla estigui per orgues, però el primer pas fet pels acabats de casar obre camí per la següent. A banda del fet que ens fem grans, la crida de l’estabilitat en temps líquids i desorientadors, amb l’afegitó del pas inescusable del rellotge biològic, faran decidir fins i tot, als més excèptics amb la institució matrimonial.

I no cal que sigui una boda de pel·lícula, els meus amics van demostrar que amb senzillesa, bon gust i, sobretot, moltes dosis d’estima i alegria, es poden organitzar unes noces on tothom si trobi còmode. No van ser necessaris dispendis extraordinaris ni fanfàrries innecessàries en una nit en la que el bon temps va acompanyar. La sorpresa dels entrants i la pesantor dels segons va obligar a tots els convidats a demostrar la seva perícia a la pista de ball fins a esgotar-se. Fins i tot jo, encara amb una cama més fluixa que l’altra i aparcada convenientment la crossa, em vaig marcar uns balls amb les tres generacions de la família de la núvia, la protagonista inclosa. Mantenint sempre la corbata ben cordada i la camisa per dins van passar les hores fins entrar a la negre nit, que portava amb ella un lleuger toc de fatiga al rostre dels nuvis i una gota als ulls dels convidats.

Núria, Sergio, sigueu molt feliços. Com ja dic, ens hem fet grans i vosaltres ja heu entray, per vostra voluntat i decisió, al camí de la plena adultesa. Sou joves d’èxit, amb sort en les vostres carreres i satisfacció en la vostra ambició. Us estimeu i ho heu proclamat solemnement. Deixeu-me que us torni a felicitar i que, asserenat i ben assegut torni a pensar que això que se’t casin els amics marca l’imperceptible pas del temps, la llunyania dels temps adolescents i l’entrada en noves sendes. Enhorabona parella, sigueu molt feliços!

16 de setembre 2011

La llengua materna (publicat a 13alacarta.cat)


Podeu llegir l'article original aquí

La meva llengua materna és el català, òbviament. Vaig aprendre a parlar, fent-ho en català. No és cap mèrit, tants catalans ho hem fet amb naturalitat, sense complexos i de forma, inconscient, perquè els nostres pares així ens han parlat, estimat, acaronat, renyat…

Però així com la llengua habitual de ma mare és el català, no és pas la seva llengua materna. Nascuda a un poblet de Terol, les seves primeres paraules debien ser en aquell castellà aragonès, amb tantes paraules pròpies, que parlava la seva àvia, bona explicadora d’històries que es barrejaven amb els clàssics de la literatura popular espanyola, i que avui s’ha anat perdent amb les noves generacions. Alhora, en arribar a Catalunya, va aprendre el català amb naturalitat. Diu que va ser una amiga seva del barri, filla també d’immigrants, qui li va ensenyar la llengua catalana. Des de llavors, ningú dubtaria del seu català perfecte i genuï.

En aquella època – anys seixanta – els pares immigrats d’arreu de les Espanyes esperonaven als seus fills a aprendre el català com a forma de prosperar socialment. No renuciaven a qui eren, i sovint no van arribar a aprendre del tot la llengua del país, però tenien clar que el català era una forma d’integració en la ciutadania i clau per a que els seus fills arribessin allà on ells no havien aconseguit arribar. I no era precisament un moment gaire galdós per la llengua catalana, vedat a l’escola, l’administració, la polícia i els mitjans de comunicació, entre d’altres, i conservat familiar i popularment.

D’aquest doble orígen, catalano-aragonès, en vaig rebre un aprenetatge del castellà – sempre en la seva versió aragonesa, és clar – absolutament natural, gràcies a tots els dies passats amb els avis. Vaig anar a una escola catalana, concertada, amb un clar predomini catalanoparlant, on estic segur que molts companys d’orígen castellanoparlant van aprendre bé la llengua catalana. És més que provable que la tria de l’escola, per part d’aquests pares castellanoparlants, no obeïa només a raons d’ubicació o comoditat d’horaris, sinó que va ser important que els seus fills coneguessin la llengua del país, més enllà de les aules, a través de l’amistat i la coneixença amb els companys catalanoparlants, evitant aquells centres on pràcticament no se sentia català fora de les classes.

Romania una idea prestigiosa del català entre els qui no la tenien com a llengua d’orígen. Encara era considerat un mètode d’introducció en la cultura del país, una manera d’entendre el seu tarannà, una forma de ser considerat un català, més enllà d’orígens i llinatges. Aquesta idea de prestigi, juntament amb la il·lusió de les famílies catalanoparlants perquè els seus fills coneguessin amb correcció la seva llengua materna, que ells no havien pogut aprendre a l’escola va marcar l’inici de la normalització del català, a través de la instauració de la immersió lingüística.

Tot i això, és més que evident que amb trenta anys d’escola en català no s’ha aconseguit remetre la situació subordinada del català, al propi país. La televisió, el cine, l’argot i l’humor en castellà, han actuat de contrapès a qualsevol intent d’eixamplar l’ús social del català. Amb una sabata i una espardenya hem anat resistint aquesta onada. És cert que el català ha continuat sent la llengua vehicular de l’escola, però en canvi a la universitat no s’ha aconseguit implantar com a llengua d’ús, més enllà del pla teòric i la bona voluntat. Anys i anys de televisió en català no han pogut fer competència al gran nombre de mitjans en castellà, augmentats avui gràcies a la TDT. L’autogovern no ha pogut, tampoc, ser el tallafocs de tots els intents, reixits o no, de revertir aquesta normalització del català. I la llista seria llarga.

Avui, davant l’envestida jurídico-política i el temor de noves formes de retrocès, de centralització i desnacionalització, després de les eleccions, cal defensar la llengua amb passió, amb totes les eïnes de la política, però també, i sobretot, amb les eïnes del prestigi social, de la llengua literària, de la creació cultural i científica, del progrès tecnològica i la investigació mèdica. Quan més atacs rebi la nostra llengua, més gran ha de ser l’ús, el coneixement i la correcció. El català podria sobreviure gràcies als instruments de la legislació, però només viurà amb esplendor gràcies als qui l’usin, l’estimin i la comparteixin amb aquells qui l’estant aprenent o els qui fan la primera descoberta. La pervivència de la llengua materna d’aquest país només depen de nosaltres.

12 de setembre 2011

Diada en una cruïlla històrica (Publicat a El Matí Digital)


El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Encarem la Diada Nacional de Catalunya davant l’enèssim atac coordinat a la nostra voluntat com a nació. Atacats per ambdós flancs: l’econòmico-polític i el cultural-identitari, després de la sentència de l’Estatut que va esquerdar – encara més – les possibilitats de continuar sent un país dins d’un Estat que ens ignora, quan no ens desprecia, parafrasejant el poeta Machado. Tot plegat, només pot acabar donant més relleu, arguments i pes - si és que tot això li cal-, a l’opció sobiranista.

Cap de les dues ofensives que encarem com a país és nova. L’esperpèntica reforma de l’article 135 de la Constitució, que vol establir un topall a la capacitat d’endeutament de les Administracions Públiques, té un clar objectiu: lligar de mans i peus a l’administració catalana i subordinar-la, encara més, a les voluntats dels dos partits estatals majoritaris. Aquest escanyament financer de la Generalitat és una realitat gairebé des de la seva restauració, com ja va assenyalar Ramon Trias Fargas a la seva “Narració d’una asfixia premeditada”. Alhora, el mínim comú denominador de l’espanyolisme - que als 80 va cristal·lar en la LOAPA -, és la constant que permet els pactes d’estat entre PSOE i PP, en els Catalunya sempre acaba pagant els plats trencats. Serveixi aquesta ènessima prova de tarannà, per acabar de convèncer als quatre beneïts que encara poguèssin creure en el gran tafur de la política espanyola – avui camí de a ser el més mediocre, trapecer i bluf dels presidents de l’Espanya democràtica -, que sense ni un mínim rubor va renegar de seguida de les promeses de respecte a la voluntat catalana, afirmant darrerament que tot va ser culpa del seu cap de comunicació. Amb unes agòniques eleccions d’aquí ben poc, caldrà una aritmètica molt concreta i una estratègia molt sibil·lina, si el President Mas, com va prometre, es decideix a encarar el pacte fiscal en la línia del concert econòmic. La previsible derrota d’aquesta quimera, amb unes Corts espanyoles que han demostrat que poden funcionar a les mil meravelles sense el conjunt dels diputats catalanistes – tant els discrepants com els submisos –, pot ser l’argument definitiu per aquells amics del President Pujol que encara tenen por a la independència.

Pel que fa a la llengua, la sempiterna campanya de l’espanyolisme residual establert a Catalunya ha aconseguit anar molt més lluny que totes les intentones d’ençà del célebre “Manifiesto de los 2.300”, del qual es compleixen ja trenta anys. No ens trobem, com en d’altres ocasions, amb un soroll mediàtic amplificat per terra, mar i aire pels mitjans d’estricta obediència estatal. En aquest cas, la voluntat de monolingüisme, segregació i solució final per la llengua catalana ha tingut el suport explícit dels tribunals, contradint una llarga trajectòria d’aval jurídic a la immersió lingüística. Cal dir-ho, ens trobem davant un sinistre vodevil en el que determinats militants d’un partit absolutament minoritari al nostre Parlament, sense cap vergonya per utilitzar els seus fills, han aconseguit tombar el consens, en base a un bilingüisme que ells, amb llur actitut, rebutgen. La llengua catalana ha pogut ser la llengua vehicular de l’escola catalana, pública i privada, gràcies a la il·lusió proactiva de les families de tradició catalanoparlant i l’aquiesciència raonable de les que tenen el castellà com a llengua familiar. Resulta aquests dies necessari rescatar de l’hemeroteca del diari La Vanguardia – que avui sembla que s’hagi escrit en català des del 1881 – les paraules del poeta català en llengua castellana, Jaime Gil de Biedma, que amb valentia va encarar-se als autors i signants del manifest fundacional posant-los davant les seves contradiccions. Seria molt demanar una actitud unànime de la nostra intel·lectualitat, com a punta de llança de la defensa de la nostra llengua i cultura?

Potser és que cert, com reflexionava Gaziel, que només en els moments de debilitat de l’estat espanyol, aconsegueix Catalunya imposar la seva voluntat de ser. Així succeí durant la primavera republicana i en el pas de la dictadura a la democràcia després de la mort del general Franco, quan Espanya havia de purgar décades d’opressió i oprobi. Avui, ja adults, desvetllats, serens i dignes, potser que plantem cara a aquesta cíclica i pesada història d’envestides i desànims, d’oportunitats mancades i espera de la debilitat de l’adversari. Potser que, amb més arguments que mai, ens acabem de convèncer, com demanava Espriu a Sepharad, que només serem si som lliures.

04 de setembre 2011

Cap a la recuperació del temps perdut

El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Fa 3 mesos començava tot. Una fiblada de terror se’m va obrir a la panxa. Vaig fer un crit de dolor. Ambulància i operació d’urgència. Tot plegat, dos mesos i mig d’UCI i una recuperació estrictament física que encara dura.

Ara mateix, m’estic a l’antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, al bell mig del centre de Mataró, a quatre pases de casa. Un hospital de llarga estada i recuperació tranquil, assolellat, amb un pati amb bancs i ombres per rebre els amics que em freqüenten i els famliars que no fallen, que és mitja vida en la transició entre el mastodòntic Hospital de la Vall d’Hebrón i el somniat anhel de tornar a casa. El vell Hospital és com una mena de Berghof del segle XVII sense luxes ni belle époque, un balneari sense aigua, una casa de convalescència.

Els dies d’UCI foren els més durs. Per la família, amics, coneguts i tots aquells que m’envolten van ser dies de molta por, de dolor, d’incertesa i d’anades i vingudes sense masses paraules i alguna llàgrima. Els vaig fer patir, el meu cos li costava remuntar l’estat caòtic en que l’havia sumit el xoc sèptic posterior a l’operació i els meus pulmons requerien ajuda mecànica a tota vela. De Cures Intensives n’he tret ferides de guerra i una sensació boirosa, plena de somnis macabres i malsons que no s’acabaven mai, confonent-se maliciosament amb els pocs moments de lucidesa que em permetien les grans dosis de sedació a la que estava sotmés. Així doncs, per arribar a l’estat satisfactoriament òptim en que em trobo ara, totalment recuperat tant de l’operació com del xoc, vaig haver de superar, fins i tot, una addicció a la morfina al més pur estil dels poetes maleïts del dinou. Un estiu perdut, un temps perdut dormint.

Les cames, aquestes tristes cames que van quedar reduïdes a un parell de canyes, treballen cada dia per recuperar l’antic vigor i tornar a permetre’m la vida intensa de sempre. Prop de casa, amb sortides ocasionals al carrer i retorns dominicals a la llar, amb dues hores diàries de treball fisioterapèutic i intentant endrapar tot el que em pugui ajudar a engreixar el cos castigat pels tres mesos d’ombres, la sortida definitiva cada vegada s’albira més pròxima.

Com una mena de General Mc Arthur, torno a la batalla.