23 de setembre 2011

La cultura catalana i Espanya (Publicat al 13 a la carta)


Podeu llegir l'article, també, aquí



Aquests dies s’esten la preocupació dels catalans davant l’enèsima envestida contra la llengua catalana, tal i com comentàvem al darrer article. Ens trobem davant l’ús diabòlic del bilingüisme i la crida indecent a la “convivencia” per part de sectors espanyolistes no tenen altra motivació que un profund menysteniment cap a la cultura catalana (sentiment d’altra banda absolutament normalitzat fora de Catalunya). En els millors dels casos ignorància, en d’altres, mala fe.


I és que si en altres èpoques la cultura catalana havia gaudit d’un prestigi intel·lectual a Castella – corresponent a les èpoques de dificultats imposades oficialment, pensis en Franco, pensis en Primo de Ribera – avui dia Espanya es permet el luxe de menystenir allò que, segons l’statu quo actual, encara li pertany com a propi, fins i tot el·ludint el mandat constitucional de l’article 3.3, que estableix que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Aquesta bandejant d’aquesta riquesa no és exclusivament política, doncs l’abstencionisme governamental cap al català és antic i molt llarg, sinó que ha aconseguit profundes arrels entre escriptors, intel·lectuals, periodistes i mitjans de comunicació de Madrid, fins i tot en aquells no especialment hostils al que prové de Catalunya.

Resulta si més no curiós que les grans patums de la cultura espanyola amb tribuna els mitjans espanyols de referència, políglots i atents a les lletres de tota Europa, no es refereixin mai, ni demostrin cap coneixement ni especial estima envers  la cultura en llengua catalana. Potser és que el català suposa una dificultat afegida que no tenen, posem per cas, ni el francès ni l’italià – llengües tan llatines com el català-, doncs molts d’ells són capaços de llegir a Magris i Houellegecq en les llengües maternes. Deu ser una dificultat provocada per una sensibilitat especial que repel·leix cap contacte amb la nostra producció literària o dramàtica. 

Lector devot dels diferents suplements literaris dels diaris catalans i espanyols, en aquests darrers no mantinc cap fe en que dediquin les seves planes a l’obra de Pla, Sagarra, Rodoreda, Joan Sales Porcel o Monzó. Carai. Tampoc que dediquin cap espai més o menys fixe a l’actualitat de la nostra literatura. Potser en alguna ocasió mereixem ser esmentats, ai, però sempre que n’existeixi una traducció a la llengua castellana o l’autor en qüestió utilitzi l’espanyol. Podem prendre com a exemple Babelia, que publica cada dissabte el diari El País: El darrer número, i inclòs dins de la confusa i paradigmàtica categoria de “escritores en penumbra” ofereix una entrevista a l’autor més internacional de la literatura en català, Jaume Cabré. És simptomàtic que hagi hagut de vendre un nombre considerable de llibres a Alemanya i posar a la venda la seva esperada novel·la “Jo Confesso” en traducció castellana el mateix dia que ho feia en català, perquè se li dediqui un espai en aquest prestigiós suplement.

Pot ser cert que, pel gran públic, la manca d’una política habitual de traduccions i difusió, afegida a la desconeixença de base, faci poc interessant l’actualitat de les lletres catalanes, així com les basques o gallegues. El que no és gens habitual ni propi del conreu de les ciències humanístiques és la miserable consideració acadèmica de les llengües no castellanes. Avui encara resulta més interessant el català per un grapat d’universitats europees que per les principals facultats espanyoles.

Tenint en compte aquest atzar d’exemples, resulta comprensible el silenci còmplice de les plomes espanyoles que plana sobre els obstacles a la llengua catalana. Si en altres èpoques el més granat de la intel·lectualitat hispànica signava manifestos d’escalf i suport i promovia “encuentros”, avui no podem esperar cap sintonia ni suport. No en podem esperar res, ja no cal. En viuen al marge, prefereixen el desconeixent, quan no són les eminències grises darrera de les campanyes orquestrades per organitzacions parapolítiques i avalades pels Tribunals. La seva cultura pot ser rica i ben organitzada, però amb llur silenci demostren les seves incapacitats i mancances greus. És el silenci dels qui mai han tingut problemes per escriure, parlar o crear en la seva llengua. La consciència de pertànyer a un imperi – ni que sigui literari – “donde no se pone el sol”.  I res més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada