16 de setembre 2011

La llengua materna (publicat a 13alacarta.cat)


Podeu llegir l'article original aquí

La meva llengua materna és el català, òbviament. Vaig aprendre a parlar, fent-ho en català. No és cap mèrit, tants catalans ho hem fet amb naturalitat, sense complexos i de forma, inconscient, perquè els nostres pares així ens han parlat, estimat, acaronat, renyat…

Però així com la llengua habitual de ma mare és el català, no és pas la seva llengua materna. Nascuda a un poblet de Terol, les seves primeres paraules debien ser en aquell castellà aragonès, amb tantes paraules pròpies, que parlava la seva àvia, bona explicadora d’històries que es barrejaven amb els clàssics de la literatura popular espanyola, i que avui s’ha anat perdent amb les noves generacions. Alhora, en arribar a Catalunya, va aprendre el català amb naturalitat. Diu que va ser una amiga seva del barri, filla també d’immigrants, qui li va ensenyar la llengua catalana. Des de llavors, ningú dubtaria del seu català perfecte i genuï.

En aquella època – anys seixanta – els pares immigrats d’arreu de les Espanyes esperonaven als seus fills a aprendre el català com a forma de prosperar socialment. No renuciaven a qui eren, i sovint no van arribar a aprendre del tot la llengua del país, però tenien clar que el català era una forma d’integració en la ciutadania i clau per a que els seus fills arribessin allà on ells no havien aconseguit arribar. I no era precisament un moment gaire galdós per la llengua catalana, vedat a l’escola, l’administració, la polícia i els mitjans de comunicació, entre d’altres, i conservat familiar i popularment.

D’aquest doble orígen, catalano-aragonès, en vaig rebre un aprenetatge del castellà – sempre en la seva versió aragonesa, és clar – absolutament natural, gràcies a tots els dies passats amb els avis. Vaig anar a una escola catalana, concertada, amb un clar predomini catalanoparlant, on estic segur que molts companys d’orígen castellanoparlant van aprendre bé la llengua catalana. És més que provable que la tria de l’escola, per part d’aquests pares castellanoparlants, no obeïa només a raons d’ubicació o comoditat d’horaris, sinó que va ser important que els seus fills coneguessin la llengua del país, més enllà de les aules, a través de l’amistat i la coneixença amb els companys catalanoparlants, evitant aquells centres on pràcticament no se sentia català fora de les classes.

Romania una idea prestigiosa del català entre els qui no la tenien com a llengua d’orígen. Encara era considerat un mètode d’introducció en la cultura del país, una manera d’entendre el seu tarannà, una forma de ser considerat un català, més enllà d’orígens i llinatges. Aquesta idea de prestigi, juntament amb la il·lusió de les famílies catalanoparlants perquè els seus fills coneguessin amb correcció la seva llengua materna, que ells no havien pogut aprendre a l’escola va marcar l’inici de la normalització del català, a través de la instauració de la immersió lingüística.

Tot i això, és més que evident que amb trenta anys d’escola en català no s’ha aconseguit remetre la situació subordinada del català, al propi país. La televisió, el cine, l’argot i l’humor en castellà, han actuat de contrapès a qualsevol intent d’eixamplar l’ús social del català. Amb una sabata i una espardenya hem anat resistint aquesta onada. És cert que el català ha continuat sent la llengua vehicular de l’escola, però en canvi a la universitat no s’ha aconseguit implantar com a llengua d’ús, més enllà del pla teòric i la bona voluntat. Anys i anys de televisió en català no han pogut fer competència al gran nombre de mitjans en castellà, augmentats avui gràcies a la TDT. L’autogovern no ha pogut, tampoc, ser el tallafocs de tots els intents, reixits o no, de revertir aquesta normalització del català. I la llista seria llarga.

Avui, davant l’envestida jurídico-política i el temor de noves formes de retrocès, de centralització i desnacionalització, després de les eleccions, cal defensar la llengua amb passió, amb totes les eïnes de la política, però també, i sobretot, amb les eïnes del prestigi social, de la llengua literària, de la creació cultural i científica, del progrès tecnològica i la investigació mèdica. Quan més atacs rebi la nostra llengua, més gran ha de ser l’ús, el coneixement i la correcció. El català podria sobreviure gràcies als instruments de la legislació, però només viurà amb esplendor gràcies als qui l’usin, l’estimin i la comparteixin amb aquells qui l’estant aprenent o els qui fan la primera descoberta. La pervivència de la llengua materna d’aquest país només depen de nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada