24 de setembre 2011

L'estat de Palestina



A les mateixes Nacions Unides a qui el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, sol·licitava el reconeixement com a estat del seu poble, es discutí llargament el plànol d’Orient Mitjà, entre el Jordà i el Mediterrani. Era l’any 1947, l’organització s’acabava de crear després del xoc de la II Guerra Mundial, i calia decidir que fer amb la Palestina britànica, una vegada la metròpoli abandonés Jerusalem. Des de principis de segle, l’emigració jueva era constant, però mai es va veure tan necessari establir una “llar nacional jueva” com després de la mort de sis milions de jueus europeus per part dels nazis. Corpresos per la tragèdia, l’anhel del retorn a Sió i la constitució de l’Estat dels jueus era més viu que mai, i pocs podien dir que no a aquesta pretensió. En els anys del mandat britànic els jueus emigrats havien destacat en l’agricultura i la ciència, poblant de kibuds les ermes terres comprades als terratinents àrabs i veien néixer l’emblemàtica Tel Aviv. Alhora els britànics imposaven diferents restriccions a l’arribada de més pioners jueus, desdint-se de qualsevol simpatia prèvia per la lluita sionista. La tensió, fins la violència, era constant i calia una solució salomònica, que desagradés a uns i altres però que permetés establir unes fronteres entre el legítim dret dels palestins a viure al seu país i la comprensible necessitat dels jueus de tenir un estat propi.

No va ser una decisió fàcil, com dèiem, la que li va tocar prendre a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Finalment, el 29 de novembre de 1947 es posava a votació el Pla de Partició, que atribuïa un 54% discontinu del territori de l’antic Mandat Britànic als jueus – tenint en compte que bona part d’aquest territori el conformava el desert del Neguev – i un 46% als àrabs palestins, amb Jerusalem i Betlem sota mandat internacional. Els vots dels diferents països van ser comptats un a un pels àrabs i els jueus de Palestina. Passés el que passés ja res seria igual. Finalment el Pla tira endavant amb els vots a favor de les dues grans potències vencedores de la guerra mundial, Estats Units i la Unió Soviètica, més la major part d’estats europeus i americans, i amb la negativa dels països àrabs representats a les Nacions Unides. La reacció al centre del conflicte no es va fer esperar: mentre els jueus, sense cap entusiasme pel resultat obtingut, l’acceptaren i preveieren constituir el seu estat dins les fronteres assignades, els àrabs mostraren per primer cop el fatal maximalisme que des d’ençà ha caracteritzat la seva política. Ni acceptaren el Pla ni cap solució que no fos el total control de la possessió britànica a Terra Santa.

El Regne Unit – que s’havia abstingut a la votació a l’ONU – va rentar-se les mans sense aplicar l’acord de l’Assemblea General i va abandonar Palestina. El dia abans, David Ben Gurion proclamava l’Estat d’Israel, a Tel Aviv. Immediatament els ben armats exèrcits dels cinc països àrabs veïns del nou estat, Egipte, Jordània, Síria, Iraq i el Líban s’abraonaven sobre Israel, per llençar els jueus al mar. En una encara avui sorprenent reacció, els israelians – amb una inferioritat numèrica notòria – van aturar l’escomesa i van fer-se forts al seu territori. Acabaven de guanyar la primera de les diferents i doloroses guerres que els enfrontarien als seus veïns. Alhora, el drama dels palestins començava a prendre forma. El drama de perdre la batalla per la terra, i alhora el drama de la poca visió dels seus dirigents i dels països “germans” que havien corregut a socorre'ls. Contràriament al que semblaria lògic, en la zona que conformaven els territoris àrabs no es va instaurar un estat palestí al costat de l’israelià, sinó que la Cisjordània va ser posada sota la tutela del rei de Jordània i la Franja de Gaza d’Egipte. Alhora, els estats musulmans de tot el món expulsaven els jueus dels seus territoris cap a Israel, acabant amb segles i segles de presència hebrea. L’èxode palestí anava aparellat a l’emigració forçada de milers de jueus cap al nou estat.

Fins als acord d’Oslo dels 1993, la història d’Israel i Palestina està feta de guerra i tensió. La pretensió palestina d’acabar amb Israel va semblar acabar-se amb l’acceptació forçosa de que era impossible una Palestina sense un veí hebreu. La fórmula de pau per territoris va permetre la constitució de l’Autoritat Nacional Palestina amb l’històric Iàssir Arafat al seu davant. Tot i les ajudes quantioses ajudes internacionals, la vida dels palestins no va fer un salt endavant.. Alhora, començava a fer-se fort un islamisme radical que no acceptava els acords assolits amb Israel i que combatia la frustració dels carrers de Nablus, Ramal·la o Gaza amb la beneficència i l’assistència social que els dirigents de l’ens autònom, amb mostres clares d’indolència i malversació, no feien. La violència era, tot i els acords, latent: Un radical jueu va matar el primer ministre israelià Yitzhak Rabin, els atemptats perpetrats per radicals palestins van fer perdre les eleccions al successor de Rabin en el camí cap a la resolució del conflicte, Shimon Peres. Tot podia haver-se anat a n’orris, si no hagués estat per les enèsimes iniciatives de pau proposades des de la Casa Blanca, especialment en aquell Camp David on la resolució pacificadora definitiva es va tocar amb els dits. Una vegada més, el maximalisme i la irresponsabilitat van fer tirar per terra qualsevol de les ofertes que Barak i Ben Ami van proposar a Arafat. La tornada amb les mans buides del raïs a Ramal·la va ser l’excusa – no pas la visita de Sharon a l’Esplanada de Mesquites de Jerusalem – per una nova “intifada” que ha anat apagant-se i revivint en aquests darrers anys, entre noves iniciatives infructuoses i nous governants israelians.

Abbas va succeir Arafat, a la mort del raïs. Un nou líder, moderat i seriós, semblava que permetria una major flexibilitat i l’assoliment de l’anhelat Estat Palestí. Una vegada més, cap de les propostes de pacificació i establiment de fronteres va reeixir. Si no era pel retorn dels milers de palestins fugits després de la guerra, era per les compensacions a aquests palestins, que raonablement no tornaran mai al seu estat, la sobirania de Jerusalem o el desmantellament de les colònies. Fins i tot va ser possible veure com el falcó Arik, l’antic general convertit en primer ministre, donava l’ordre d’abandonar totalment Gaza i desallotjava uns colons que el maleïen per traïdor. Gaza en mans palestines va convertir-se en un bastió del radicalisme de Hamas, on els homes d’Abbas eren expulsats i perseguits, i des d’on s’intensificava el llançament de coets i míssils cap a territori israelià.

D’aquesta manera, amb la inexistència de converses estables i obertes amb Israel, sense controlar la meitat del propi territori, amb greus problemes de corrupció i control de la seguretat interior, amb unes eleccions ajornades sine die i amb un poble cada vegada més fatigat, el president Abbas ha presentat la sol·licitud de reconeixement com a estat de Palestina, en les fronteres del 1967 – aquelles en les que no es va instaurar l’estat en el seu moment. El "farol" del president de l’ANP és més que evident que no assolirà el seu objectiu. El President Obama ja ha mostrat la seva ferma contrarietat davant de la jugada palestina, i la diplomàcia de mig món es troba immersa en l’espiral d’Orient. Amb el seu discurs a l’ONU ahir a la tarda, qualificat ja d’històric en un assumpte que vessa d’història i li manca futur, és probable que Abu Mazen generi una nova frustració al seu país. Als carrers de Cisjordània cal parlar de realisme i no fer un salt al buit d’èxit escàs: Les fronteres del 1967 ja han quedat enrere; no hi haurà un retorn factible dels emigrats palestins al Líban o Jordània més enllà d’un nombre simbòlic; caldrà constituir l’anhelat estat en un territori discontinu; Jerusalem Est serà la hipotètica capital d’aquest estat, però la part oest ho serà d’Israel i així haurà de ser reconegut internacionalment. Això és el que hauria de dir Abbas als palestins i, alhora, acceptar qualsevol gest de Binyamín Netanyahu de cara a seure’s a discutir un nou full de ruta. És ben segur que el primer ministre israelià no està disposat a cedir tant com haurien cedit anteriors presidents, com anteriors presidents de tots els colors polítics van proposar als palestins cedir, però la inacció, el maximalisme i l’amenaça de la violència ja han fet prou mal a aquesta terra. Sí, doncs, a un estat palestí, però amb acords, pau i responsabilitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada