20 de setembre 2011

Quan se't casen els amics (Publicat a El Matí Digital)


El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Ha arribat aquell dia que, una vegada més, comproves que t’estàs fent gran. Ja no és una més que incipient alopècia, el fet de recordar coses de fa més de dos decennis o haver acabat tots mena d’estudis, màsters i postgraus. És quan els amics, amb els que havies viscut la vida despreocupada de l’adolescència, entre trames sentimentals i la sensació que se’ns feia petit el món, se’t comencen a casar.

Divendres mateix, acudia al casament d’una bona amiga. D’aquestes amb les que vam compartir classes d’anglès i nits de festa. Avui, ja convertida en metgessa ha dit el sí vull al seu xicot, amb el que fa tres anys que compartia vida.

No sembla que la resta de la colla estigui per orgues, però el primer pas fet pels acabats de casar obre camí per la següent. A banda del fet que ens fem grans, la crida de l’estabilitat en temps líquids i desorientadors, amb l’afegitó del pas inescusable del rellotge biològic, faran decidir fins i tot, als més excèptics amb la institució matrimonial.

I no cal que sigui una boda de pel·lícula, els meus amics van demostrar que amb senzillesa, bon gust i, sobretot, moltes dosis d’estima i alegria, es poden organitzar unes noces on tothom si trobi còmode. No van ser necessaris dispendis extraordinaris ni fanfàrries innecessàries en una nit en la que el bon temps va acompanyar. La sorpresa dels entrants i la pesantor dels segons va obligar a tots els convidats a demostrar la seva perícia a la pista de ball fins a esgotar-se. Fins i tot jo, encara amb una cama més fluixa que l’altra i aparcada convenientment la crossa, em vaig marcar uns balls amb les tres generacions de la família de la núvia, la protagonista inclosa. Mantenint sempre la corbata ben cordada i la camisa per dins van passar les hores fins entrar a la negre nit, que portava amb ella un lleuger toc de fatiga al rostre dels nuvis i una gota als ulls dels convidats.

Núria, Sergio, sigueu molt feliços. Com ja dic, ens hem fet grans i vosaltres ja heu entray, per vostra voluntat i decisió, al camí de la plena adultesa. Sou joves d’èxit, amb sort en les vostres carreres i satisfacció en la vostra ambició. Us estimeu i ho heu proclamat solemnement. Deixeu-me que us torni a felicitar i que, asserenat i ben assegut torni a pensar que això que se’t casin els amics marca l’imperceptible pas del temps, la llunyania dels temps adolescents i l’entrada en noves sendes. Enhorabona parella, sigueu molt feliços!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada