29 de setembre 2011

Sobre la necessitat d'un nou futur*


Si hom hagués de redactar un informe sobre l’estat del país, segur que començaria dient que Catalunya es troba davant la pitjor crisi d’ençà de la restauració de la Generalitat; una crisi de múltiples dimensions –política, social i econòmica– que no afavoreix un debat polític serè, una col·laboració entre els diferents agents polítics i socials, que vagi lligat a la satisfacció de l’ambició que el país va marcant-se.

Per això, en una situació amb tantes incerteses obertes, pot semblar estrany que el president Mas apel·li, tant a Barcelona com a Madrid mateix, a la via de la «transició nacional» davant aquestes diferents crisis que tenallen Catalunya, és a dir, que miri cap al futur de forma oberta. El repte d’una transició nacional que suposi un pas endavant sense marxa enrere, després de la constatació del trencament irreparable dels mínims consensos que regien amb l’Estat, és el marc que prefigura aquest futur segons la proposta convergent.

Pot ser més entenedor per a la gran majoria dels catalans que el president de la Generalitat utilitzi aquesta invocació retòrica a la necessitat d’obrir un nou futur, si tenim en compte les poques opcions que ens ha ofert fins ara l’Estat, una vegada dins l’atzucac posterior a la liquidació per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut del 2006 –assolit després d’una tramitació tortuosa i un resultat final, per a molts, extremadament desencisador–, combinat amb la continuada política fiscal d’ofec econòmic amb l’excusa de la cohesió i la solidaritat interterritorials i la recent operació politicojudicial de desmantellament de la política educativa i lingüística catalana, amb la immersió lingüística com a objectiu prioritari a batre.

El contingut tangible d’aquest nou futur, d’aquesta transició nacional, només pot dependre de l’assoliment de noves quotes de poder polític, sí, però també de la constitució de noves bases d’autoestima i orgull de país, de renovació del compromís i la voluntat de romandre i ser. Si finalment desembocarà en l’assoliment d’un estat propi –una opció que avui dia figura en la ment de molts ciutadans no estrictament votants de partits unívocament independentistes, sense provocar cap por en tota la gamma política que va del catalanisme d’origen federal al sobiranisme d’inspiració nacionalista–, dependrà només de la voluntat majoritària dels catalans. Ara bé, no ens enganyem, aquesta transició serà determinada, sobretot, per l’èxit o el fracàs de vies intermèdies, o fins i tot prèvies, com podria ser un tracte fiscal adequat a les necessitats que té una Catalunya profundament colpida per la crisi econòmica i financera actual, i que el govern pretén negociar amb el vencedor de les eleccions del 20-N.

En ple atac de pessimisme nacional, sovint maleïm la manca d’èpica, requerim una nova via engrescadora, trobem a faltar lideratges empàtics. Potser ja no ens trobem en una època sobrera d’aquestes tres necessitats polítiques un cop arribats a la postmodernitat on som, però tenim per endavant uns temps que requeriran que ningú no en quedi al marge. En aquesta transició que, com hem dit, ha de representar un avenç nacional que ens tregui dels paranys en què ens trobem enredats, ningú no pot permetre’s el luxe de situar-se a veure-les venir. Per això caldrà que tots els partits i agents socials iniciïn processos de debat, intern i extern, amb la resta de forces a partir de la premissa de trobar-nos en un nou horitzó, des dels més radicals fins als més possibilistes. Serà una prova de foc per al president Artur Mas: li caldrà l’habilitat suficient i la magnanimitat necessària per a teixir complicitats amb la societat i els seus oponents, trampejant la «politiqueria» de curta volada i el «curt terminisme», i fer realitat els grans consensos de país que s’ha marcat com a requisit necessari per a poder situar-se cara a cara amb l’Estat. De l’assoliment d’aquesta base social que serveixi de fonament per a la seva proposta de transició política catalana –en un primer moment, com hem dit, amb l’objectiu del pacte fiscal, més endavant amb una capacitat de decisió política sense límits– dependrà l’èxit o el fracàs de la legislatura, de la seva presidència i, en certa manera, d’un tarannà polític caracteritzat per l’avenç gra dualista, reformista, amb seguretat però sense salts al buit.

Seria una llàstima que tot plegat quedés en un foc d’encenalls per culpa de la tensió entre els qui no volen avançar un sol mil·límetre, els qui semblen gaudir en el llot de la frustració, aquells a qui l’autocomplaença fa estar segurs que podran esgarrapar algun vot i els qui no s’avenen a cap generositat per no perdre la seva raó de ser. La situació política és greu i la feina dels representants polítics àrdua i, d’alguna manera, tan incerta com el futur. A tots cal avisar-los que estem parlant de Catalunya, i no estrictament d’uns anys de govern o d’un partit polític.

*Article publicat al lloc web de la Fundació Cat-Dem, dins la secció "Altres veus són possibles".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada