30 d’octubre 2011

Les bromes de Peces-Barba

Podeu llegir l'article original aquí.

Va esclatar com un pet sonor en una trobada d’advocats d’arreu d’Espanya. Segons el catedràtic de la Carlos III de Madrid, ex-president del Congrés i vell professor de primera hora del clan zapaterista, Gregorio Peces-Barba, potser li hauria anat millor a Espanya quedar-se amb Portugal, l’any 1640, i deixar anar els catalans. Fins aquí d’acord, podem fer ucronies i, de fet, sempre he dit que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Segurament a Catalunya, poble dissortat, li hauria anat millor sense l’Espanya de Felip V i l’11 de setembre de 1714 de Barcelona, sense la pèrdua de poder polític, financer i judicial, la irreparable pèrdua cultural i acadèmica del segle XVIII, sense la castellanització de la noblesa i el temps perdut; li hauria anat millor a la nostra pobra terra sense la subordinació política del segle XIX, el “vivan las caenas” de Ferran VII, el trigar segles per fer un bell poema en català – l’idioma provincial, mort per a la República de les Lletres, com va dir Antoni de Campany -, el caciquisme, les militarades, l’assalt al Cu-cut! i La Veu, l’”antes ensenyar a ladrar a los niños que educarlos en catalán” del màrtir Ferrer i Guàrdia, la demagògia obrerista i espanyolitzant de Lerroux, o la decepció de la República i Ortega y Gasset i la seva oposició a l’Estatut; Segurament ens podríem haver estalviat la presó del Sis d’Octubre, l’Alzamiento Nacional i la terrible repressió, la derogació del “en mala hora otorgado Estatuto”, la prohibició de la llengua i els símbols, l’assassinat de Companys, la clandestinitat, la censura; i en democràcia la Loapa, la televisió antropològica, els Papers de Salamanca, les signatures contra Catalunya. Tot això ens hauríem estalviat sense Espanya, si en aquella revolta dels Segadors el comte-duc d’Olivares hagués enviat les seves tropes cap a Portugal. Qui sap si convertits en província francesa o havent donat suport a Napoleó, o constituint aquella “Bèlgica dels Pirineus” somniada per Francesc Macià dels anys 20, ens hauríem estalviat sang, dolor i llàgrimes.

Però no és aquest instint del nacionalisme espanyol de tractar a cop de garrot els territoris conquerits – com digué una vegada Camilo José Cela, “siempre fueron más los separadores que los separatistas”- , sinó la grollera remembrança de les bombes com a forma de solucionar els problemes catalans per part de l’exèrcit d’ocupació el que converteix en cruel i feridora l’humorada de Peces. Segurament deuria recordar aquell seu inspirador, l’idolatrat President de la II República espanyola Manuel Azaña qui escrigué “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley en la historia de España la neceidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero cómodo y sólido. Ha durado dos siglos”. És l’enèsim insult als catalans que toca en la fibra de la nostra història: hem patit els bombardejos del setge de Felip V; les canonades d’Espartero des de Montjuïc que anirien aparellades al seu desprestigi i caiguda, els obusos i atacs dels avions italians de Mussolini durant la Guerra Civil. Fotre's amb tota impunitat, carregat de raó i apel·lant a l’humor i l’extrema sensibilitat dels catalans, afirmant, a més, que no es pot comparar – sobre quines dades? Sobre quins barems? Quant val un mort, una bomba, una cama tallada, un nen atrapat? – els atacs a Barcelona amb el martiri de Gernika o les morts d’ETA.

La pulsió xenòfoba, autoritària, violenta del nacionalisme espanyol, sempre pensant en l’exèrcit que li ha servit tantes vegades de braç executor, contrasta amb l’exemple de la valentia de Barcelona, que serví al premier Churchill per esperonar els londinencs a imitar “l’heroic poble de Barcelona”. El més preocupant és que el venerable pare de la Constitució – galdosa paternitat! – ha estat un dels referents del pensament naïf, voluble, mentider del socialisme estatal, però ningú que hagi vist la pel·lícula documental “La pelota vasca” pot estranyar-se del caràcter bel·licós, ranci, prepotent i profundament espanyolista del sr. Peces-Barba. Ara, què hauria passat si aquests estirabots els hagués proferit un altre pare constitucional, Manuel Fraga, per dir algú, clar.

22 d’octubre 2011

ETA: Adéu a les armes (Publicat a El Matí Digital)


Podeu llegir l'article en la seva localització original.

20 d’octubre del 2011 es converteix per dret propi en un dia històric per a l’estat espanyol i per a tota Europa, deixant a banda les imatges del cadàver de l’exdictador Gaddafi, arrossegat pels carrers. Amb la decisió feta pública per la banda terrorista ETA aquest vespre, en la qual anuncien el cessament definitiu de la violència acaba la postguerra es pot tancar, definitivament, la història del franquisme. 43 anys després d’aquelles accions armades contextualitzades en la lluita contra la dictadura, la violència s’havia convertit en el trauma irresolt de la democràcia. ETA ha passat a la història, ja és, només, un element funest superat amb aquest anunci de final sense condicions ni victòries.

Avui es fa evident la tasca soterrada i callada de tots aquells qui han estat treballant, des de tots els sectors polítics, sindicals, empresarials, socials i eclesials per a la fi de la violència a Euskadi. Han estat estires i arronses, insatisfaccions i moments que semblava que, tot i que la banda s’esllanguia per la pressió policial i el cansament dels sectors que podien donar-los suport, no hi hauria un final. En el camí cap a la lluita independentista estrictament política triomfant sobre l’antigalla del terror hi ha molta feina feta i molts esforços, amb el menyspreu constant d’aquells qui han usat la violència per justificar-se políticament i per justificar la seva inacció. Recordem, doncs, a tots aquests mitjancers, facilitadors, interlocutors i persones compromeses del País Basc i del món sencer.

També és moment de recordar les víctimes, familiars i amenaçats, que sense que res pugui solucionar la immensa pena en què la violència els va sumir poden viure avui amb la satisfacció que ja ningú més haurà de viure el que ells han viscut. Però segur que avui pensaran que és tard, que el seu familiar, el seu amic, la seva parella serien amb ells si el dia d’avui hagués arribat abans. Caldran gestos de consol i perdó cap a aquestes víctimes, però alhora caldrà diferenciar molt bé quin és el seu paper en el futur de la pau, i aquest no pot passar per supeditar les decisions polítiques i jurídiques al seu dolor.

La pau, però, no és un escenari senzill. La pau és dels líders, dels audaços, dels compromesos, dels valents. I a partir d’avui, ja no hi haurà excuses ni temes tabú. Com ja es deia en d’altres ocasions, en els intents fallits d’arribar al final de la violència, amb ETA només s’haurà de parlar de presos, armes i expatriats. Els assumptes polítics caldrà tractar-los i, com dèiem, sense límits ni excuses, entre agents polítics. El to utilitzat pel més que probable futur president del govern Mariano Rajoy és simptomàtic que ja s’està fent la idea que caldrà molt de valor i molta feina i, sobretot, allunyar-se dels qui fins avui han estat intoxicant l’opinió, calculant més vots que sospesant la possibilitat de la pau. La fortuna li doni la temprança i el valor necessari per mantenir a ratlla aitals fariseus. Alhora, la responsabilitat de l’esquerra abertzale – que avui disposa d’un fort suport popular, que pot anar en augment en un escenari de pau, en futures eleccions – també serà enorme i caldrà que estigui a l’alçada del que el País Basc espera d’ella.

A Catalunya, celebrem la victòria de la política per sobre el drama i la violència, conscients del gran dolor que ETA ens ha causat amb alguns dels atemptats més mortífers de la seva història. Alhora, el seu exemple sagnant ens ha servit per tenir molt clar que les nostres aspiracions de llibertat mai podran assolir-se per la via violenta, sinó pel triomf electoral.

Un dia històric que obre la porta a la pau, i a molts dies de política i responsabilitat.

18 d’octubre 2011

El drama dels cristians de l'Orient (Publicat a El Matí Digital)


Podeu llegir l'article, en el seu format original, aquí.

Cinc segles abans que el profeta Mahoma neixi a la ciutat àrab de La Meca, el cristianisme ja s’estén per tot Orient Mitjà. Els primers cristians seran jueus de la terra de Crist, però els seguiran els habitants d’Anatòlia, de la Síria, de les valls del Jordà, el Tigris i l’Eúfrates. La tradició diu que fou l’Apòstol Tomàs qui portà el missatge de Crist del Líban fins a Iraq, del Mediterrani al Golf Pèrsic. La diversitat d’interpretacions i la seva particular història els va separar en caldeus, nestorians, assiris, coptes, melquites, maronites, grecs, etc… amb diferents vinculacions amb l’Església Catòlica – les denominades Esglèsies Orientals – o amb l’Ortodòxia o totalment independents, encapçalades per un Patriaca, un Cathólicos o un Metropolita propi, convertint-los en una curiosíssima minoria a l’Orient, després de la conquesta musulmana.

Les darreres notícies que arriben d’Egipte són preocupants. La minoria copta, un 10% d’un país de 80 milions d’habitants, es troba atrapada entre els provocadors nostàlgics de l’antic règim i els salafistes fanàtics que volen assaltar el poder. Els seus drets són trepitjats, les seves esglèsies ultratjades, el seu futur incert. I és que avui, els cristians d’Orient estan en perill: l’integrisme intransigent els considera un mal a extirpar, ignorant la seva pròpia història, la història dels cristians de l’Islam, amb qui han conviscut des de fa segles. Com va definir-los fa pocs dies Javier Valenzuela a El País, són “La sal de la terra del Pròxim Orient”. El seu èxode és la darrera part de la desaparició de la bigarrada i complicadíssima varietat ètnica, nacional i religiosa de l’Euro-Àsia, que començà el 1915 amb el genocidi armeni, arribà a la seva màxima expressió amb la Shoà i continuà amb les deportacions estalinistes i els desplaçaments derivats del conflicte àrabo-israelià.

Els coptes d’Egipte, els caldeus d’Iraq o els maronites del Líban viuen el drama de ser considerats estranys a la seva terra ancestral i la quinta columna del cristianisme occidental, quan no són ni una cosa ni l’altre, sinó el pot de les essències de l’Orient, una minoria il·lustrada i creativa, que ha donat poetes, científics i líders polítics. Per aquesta por a l’islamisme intol·lerant han conviscut millor amb dictadors laics, com Sadam Hussein que tenia com a ministre el caldeu Tarek Azziz, que amb ul·làs inquisidors. Fins i tot, han format les files dels moviments socialistes i panarabistes, com el partit Baas, fundat pel cristià Michel Aflaq.

A la terra de Crist, per la seva condició particular d’àrabs cristians són vistos com a palestins pels israelians i com a prooccidentals pels palestins, i mica en mica van reduïnt-se fins a Betlem, allà on va començar tot fa més de 2000 anys. Fins i tot al Líban, antiga Suïssa multireligiosa i oriental sagnada per les guerres i el fanatisme, l’emigració cap a Occident i la demografia clarament en retrocés ha anat reduint la importantíssima comunitat maronita que, en el complicat sistema constitucional libanès, té entre els seus fidels el President de la República.

El drama dels cristians a l’Orient Mitjà, la sentència que des de fa temps els està portant a l’oblit, a l’exili i al desarrelament, és una drama del nostre món, que ens fa més pobres i menys savis a tots.

14 d’octubre 2011

Un gran honor i una immensa responsabilitat (Article publicat a El Matí Digital)


Podeu llegir l'article original aquí.

Dimecres passat, en el transcurs d’un sopar organitzat per l’Associació El Matí, vaig ser nomenat director d’aquest diari digital d’opinió, agitació i reflexió. De seguida vaig pensar que era un gran honor i una enorme responsabilitat, i així els ho vaig dir als companys reunits en un sorollós restaurant italià de l’Eixample barceloní.

Un gran honor, perquè quan vaig sentir parlar a l’amiga Maria Vila, per primera vegada, de la resurrecció d’aquell Matí històric de Josep Maria Capdevila, Josep Maria Junoy o Pau Romeva en un format renovat i internauta, per res m’hauria cregut que tres anys després n’acabaria esdevenint el seu director. Vaig assistir a la històrica presentació a l’Ateneu, on es va donar a conèixer el manifest de l’Associació El Matí i la web del nou diari, i parlant amb en Joan Capdevila, el flamant director, vam tancar una col·laboració – la columna “El vermut” - que vaig iniciar el dia de Sant Jordi de 2009, amb “Entre roses i espines” i sempre vaig pensar que seria un col·laborador més, sense tenir massa clar si el que pogués explicar tindria cap interès. I és, també, un honor perquè El Matí compta amb un estol impressionant de col·laboradors honestos, voluntariosos, provocadors, alegres, profunds, intrèpids, responsables…

És precisament, pel nivell i pel to dels seus col·laboradors, que ser director d’El Matí Digital és una enorme responsabilitat. El llistó que ha situat com a director en Joan Capdevila és gairebé inabastable. La seva mà esquerra combinada amb un criteri molt clar – resumit en les tres regles infranquejables que ja són divisa del diari – i una flexibilitat que no li ha impedit recordar-nos als més ganduls que ja tocava un nou article, és tot un exemple a seguir.

Com els vaig dir als col·laboradors del diari, en la presentació que els vaig enviar: “El Matí Digital porta més de dos anys a la xarxa consolidat com un diari d’opinió llegit, comentat i seguit per un una xifra considerable de lectors diaris. Cada dia arriba a través de news-letter a un gran nombre de subscriptors i hem de ser conscients de la seva considerable influència”. El meu repte és inserir-hi una passa més d’ambició i qualitat, mantenint tot allò que ha convertit El Matí en el que és: uns valors compartits de catalanitat, civilitat i tenacitat, com a mínim comú denominador de persones d’orígens i destins diferents, però amb un grau elevat de compromís i passió.

Amics i col·laboradors del Matí, estic enormement agraït pel gran honor que m’heu dispensat i espero estar a l’alçada de la immensa responsabilitat que heu cregut que puc assumir. Gràcies Joan, l’oficial de coberta ara al timó sempre guardarà una gran estima al seu Almirall Capdevila.

10 d’octubre 2011

Governs i valors (Publicat a la revista "Valors")

Apel·lar als valors s’està convertint en un autèntic tòpic. Sovint es parla de valors perquè cal recuperar-ne d’oblidats; d’altres en reivindiquen de sòlids perquè els preponderants els consideren líquids, en la popular línia del filòsof jueu polonès Zymunn Bauman; fins i tot el millor equip futbol del món i el seu entrenador s’han definit pel “valor de tenir valors”. Fins i tot aquesta revista es diu “Valors”. Així doncs, en aquest entorn i dins d’aquesta línia, el conseller Cleries va presentar fa poques setmanes el projecte d’un Pla Nacional de Valors, provocant més crítiques que entusiasmes.

La pregunta que ens hem de fer és: Han de tenir valors els poders públics? És clar que sí, la política són uns valors compartits elegits per l’electorat davant d’altres propostes. Ara bé, també cal preguntar-nos, aquests poders han de prendre una posició proactiva d’estímul d’aquests valors?

Des d’un punt de vista liberal, la resposta sempre hauria de ser negativa. El poder no ha d’endinsar-se en quins són els meus valors, més enllà de la llei i l’ordre públic. Entrar a determinar què s’ha d’impulsar i promoure en termes de valors, seria una manera subtil d’intentar inculcar uns determinats punts de vista, amb una bona excusa. Un bon liberal creurà que el ciutadà és lliure d’adoptar aquells valors que consideri preferencials, de compartir-los amb d’altres i transmetre’ls. D’acord.

Ara bé, la crítica des del punt de vista oposat, com pot l’esquerra d’arrel marxista, és més relliscosa. Ben sovint aquesta crítica, des de posicions pròximes al dogmatisme moral, es fa amb la por que els valors que es vol cultivar no coincideixin, precisament, amb els seus. Cal recorda que, tradicionalment, la idea revolucionària havia considerat primordial ensorrar una sèrie de valors caducs per tal de construir una nova societat amb nous uns valors que s’adaptin a aquesta revolució, com explicà el cèlebre pensador liberal francès Raymond Aron.

Podríem entendre la necessitat d’una política de valors després d’un llarg procés en que l’avantguarda d’uns nous valors ha passat per sobre d’unes íntimes complicitats compartides útils per continuar vivint en societat, i que haviem anat aprenent dels nostres precessors. Quan la creativitat ha superat sense reserves a l’esforç i l’excel·lència; quan una mal entesa tolerància s’ha entès com a manca de criteri; quan la multicultural diversitat s’han entès com a una inexistència de referents compartits per una tradició cultural comuna al món occidental, cal tornar a reflexionar sobre quines són les nostres prioritats com a comunitat. Potser no servirà de res un Pla Nacional de Valors, més o menys ben dissenyat per uns assessors que preparant un brillant power-point; potser poc aprofundirà al nostre país una campanya més o menys intensa a través de les entitats socials; potser no es podran veure els resultats de determinades eines pedagògiques, però si obrim un ampli debat sobre quins valors ens són necessaris i propis, la iniciativa ja haurà esta un encert. Ara, no serà per lleis ni reglaments que compartirem uns valors propis – que són pocs però existeixen – sinó que caldrà que se’ns desvetllin a través de l’educació, de la filosofia, de l’experiència o de l’amor.

08 d’octubre 2011

La crisi del respecte institucional a Catalunya (Publicat a 13 a la carta)

Podeu llegir l'article original aquí.

Aquest estiu vam viure una dels atacs més ominosos contra el Parlament de Catalunya. Una protesta social que esllanguia va abocar la seva ira contra els diputats els quals van haver de viure una situació més pròpia d’un cop d’estat que d’una manifestació legítima.
Fa pocs dies, altra vegada vam ser testimonis d’una d’aquestes accions, quan representants sindicals del sector mèdic i sanitari van irrompre en una reunió en que, justament, s’havien reunit la direcció de l’ICS i els representants dels treballadors del sector per consensuar les mesures draconianes a prendre per salvar el sistema sanitari. La imatge de bates blanques pujant sobre les taules i rebotint papers i gots d’aigua va ser humiliant pels qui valorem les solucions paccionades i els consensos per tirar endavant.

Ho hem de dir: vexar, agredir, insultar i impedir l’accés a la seu parlamentaria dels representants legítims del poble de Catalunya o truncar les reunions políticosindicals adreçades a trobar solucions satisfactòries per un moment difícil com el que vivim, projecta una imatge esgarrifosa de país i ens remet actuacions pròpies de moviments totalitaris. Alguna cosa molt greu està passat. Una profunda escletxa s’acarnissa amb el respecte que les institucions requereixen per poder mantenir l’autoritas – legitimitat – que la potestas – o poder socialment reconegut – de les institucions democràtiques requereixen.

Aquesta situació de crisi del respecte institucional és especialment traumàtica a Catalunya, on les institucions polítiques i representatives són relativament joves i no tenen el pes de dos-cents anys d’història. En un país que encara no està acabat i que anem construint generació rere generació la legitimitat de les seves institucions ha d’ésser indubtable i de trencar-se cauria com un castell de cartes qualsevol reivindicació de major poder polític o d’una lliure via com a nació europea. Fins i tot podríem pensar que, els irresponsables que utilitzen una legítima crítica cap a una vida política sovint massa tancada en ella mateixa, poc oxigenada i sorda als moviments del carrer, tenen clar quines institucions és preferible despullar de qualsevol respecte i quines, per contra – amb l’exèrcit i els cossos de seguretat al davant – és millor que quedin al marge.

La vergonya, que com a societat, ens produeixen aquests comportaments irresponsables ens hauria d’apel·lar a enfortir entre tots les vies democràtiques de crítica i representació polítiques, que hauria de començar per salvaguardar el respecte que ens mereixen les persones i institucions que exerceixen aquestes funcions dins del nostre sistema democràtic. Lluitar pel compliment de la virtut republicana en les institucions, hauria de començar per no prendre-les com enemigues i víctimes dels atacs d’ira d’una societat massa sovint confosa i perduda.

04 d’octubre 2011

Llegiu Sagarra, si us plau! (Publicat a El Matí Digital)


El podeu llegir aquí.Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Aquesta setmana s’ha commemorat, més que discretament, el 50è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, cultivador en català de les tres arts de la literatura - narrativa, teatre i poesia –, cèlebre traductor del Dant i Shakespeare i finíssim articulista en premsa, fins el dia del seu decés. El seu fill, el diletant Joan de Sagarra, es tornava a queixar a la seva terrassa de La Vanguardia del vergonyós oblit que el món del teatre ha tingut cap al seu pare, no programant cap de les seves obres en la temporada que iniciem. I no serà pas per la quantitat de textos o l’èxit en les seves estrenes. Ni “la botiga” de Sagarra, el teatre Romea, ha programat un “Hostal de la Glòria” o un “Cafè de la Marina”.

S’ha escrit, també, sobre els motius d’un cert menysteniment pel que va ser l’últim “poeta del poble”, l’últim versador del qui les poesies anaven de boca en boca; pel senyoret que escrivia amb una rapidesa llegendària; per l’autor teatral més representat i més estimat pel notable teatre amateur d’aquest país; per l’estrella d’una premsa culta, cosmopolita i desvetllada, com fou la dels anys trenta. La nostra mesquina intolerància a l’èxit, conjuntament amb les misèries morals i materials de la postguerra, va fer créixer reserves per un autor català que va poder viure de la seva obra. I viure intensament bé.

Tot i l’abundor del seu teatre i el geni de la seva poesia, sóc, més aviat, lector de la seva prosa. “Vida privada” fa pinya amb “Incerta glòria” i el “Quadern gris” al primer nivell de la literatura catalana d’aquest segle, i és la millor novel·la per amarar-se de l’ambient burgès ple de vici, de la decadència aristocràtica i del canvi de ritme dels anys frenètics, a cop de jazz i còctels, visites a la Criolla i festes d’Hortensia Portell, espècie d’alter ego de la real Isabel Llorach, personatge clau d’aquella Barcelona que tindria en l’Exposició Universal el seu gran moment. Qui acusi la literatura catalana de pairalista i carrinclona, no ha llegit mai “Vida privada”. Per si calguessin més motius, a la novel·la – escrita en poc més d’un mes a la biblioteca de l’Ateneu – l’acompanya la llegenda de l’escàndol social d’un retrat més que realista d’uns protagonistes de carns i ossos, que Sagarra coneixia perfectament.

De la seva ploma d’escriptor hiperactiu en van sortir una sèrie d’articles renovadors i oxigenats, absolutament moderns, d’un costumisme gens ranci i d’un cosmopolistisme gens papanates, que ens fa passejar per l’estiueig a la Costa Brava i el ritme del Passeig de Gràcia, pels noctàmbuls del Paral·lel i els socis de l’Ateneu Barcelonès, per les darreres novetats literàries i els personatges més coneguts de la Barcelona dels anys 30. Devorats pel públic, va signar els seus escrits tant a “La Publicitat”, com posteriorment a la mítica revista “Mirador”, símbol del gran periodisme de la República. Els publicarà sota un títol tan evocador d’aquella Barcelona alegre i fresca, com “L’aperitiu”. Personalment, quan em va tocar batejar la meva secció en aquest diari digital vaig optar pel “vermut”, un lleuger refresc compartit molt menys elegant que l’aperitiu sagarrià, però que en fos un cert homenatge.

Si “Vida privada” va ser un escàndol, les seves magnífiques “Memòries” van ser una fita fonamental en un país amb poques “memòries” i menys memòria, en singular, quan van aparèixer l’any 1957. Publicades en plena postguerra, temps negres pel record del temps passat, acaben amb el final de la Gran Guerra, ajustant els records a l’estricta memòria de joventut i deixant al tinter la valoració personal de l’escriptor sobre el seu pas per Berlín com a corresponsal de “El Sol” de Madrid, l’articulisme de “La Publicitat” i els anys elèctrics de la República, la marxa a París amenaçat i espantat per l’assassinat del seu amic Josep Maria Planas, poc després d’esclatar la guerra, o el retorn a una Catalunya on tot allò que havia donat aire i triomf al genial escriptor havia quedat enfosquit o enbrutat.

Però aquella Barcelona que va ser, i en la qual Sagarra es va moure com una estrella fulgurant, apareixerà evocada amb una gran nostàlgia en els articles que publicarà en castellà a “Destino” o “La Vanguardia”. Quan li toqui parlar d’antics amics, com Just Cabot, no podrà deixar de recordar la Penya Gran de l’Ateneu, la redacció de Mirador, les nits inacabables i el frenesí de l’escriptura. Assenyalant aquella Barcelona que va poder ser i que mai més tornaria.

Llegiu Sagarra: “Vida Privada”, les seves “Memòries”, els reculls d’articles, com “El Perfum dels dies” o “Cafè, copa i puro”, “La ruta blava” sobre el seu llarg viatge de noces pels mars del Sud, o potser la seva traducció de la Divina Comèdia. Deixeu-vos portar per un gran mestre de la llengua, per un gran escriptor capaç de tot. Llegiu Sagarra, si us plau!