18 d’octubre 2011

El drama dels cristians de l'Orient (Publicat a El Matí Digital)


Podeu llegir l'article, en el seu format original, aquí.

Cinc segles abans que el profeta Mahoma neixi a la ciutat àrab de La Meca, el cristianisme ja s’estén per tot Orient Mitjà. Els primers cristians seran jueus de la terra de Crist, però els seguiran els habitants d’Anatòlia, de la Síria, de les valls del Jordà, el Tigris i l’Eúfrates. La tradició diu que fou l’Apòstol Tomàs qui portà el missatge de Crist del Líban fins a Iraq, del Mediterrani al Golf Pèrsic. La diversitat d’interpretacions i la seva particular història els va separar en caldeus, nestorians, assiris, coptes, melquites, maronites, grecs, etc… amb diferents vinculacions amb l’Església Catòlica – les denominades Esglèsies Orientals – o amb l’Ortodòxia o totalment independents, encapçalades per un Patriaca, un Cathólicos o un Metropolita propi, convertint-los en una curiosíssima minoria a l’Orient, després de la conquesta musulmana.

Les darreres notícies que arriben d’Egipte són preocupants. La minoria copta, un 10% d’un país de 80 milions d’habitants, es troba atrapada entre els provocadors nostàlgics de l’antic règim i els salafistes fanàtics que volen assaltar el poder. Els seus drets són trepitjats, les seves esglèsies ultratjades, el seu futur incert. I és que avui, els cristians d’Orient estan en perill: l’integrisme intransigent els considera un mal a extirpar, ignorant la seva pròpia història, la història dels cristians de l’Islam, amb qui han conviscut des de fa segles. Com va definir-los fa pocs dies Javier Valenzuela a El País, són “La sal de la terra del Pròxim Orient”. El seu èxode és la darrera part de la desaparició de la bigarrada i complicadíssima varietat ètnica, nacional i religiosa de l’Euro-Àsia, que començà el 1915 amb el genocidi armeni, arribà a la seva màxima expressió amb la Shoà i continuà amb les deportacions estalinistes i els desplaçaments derivats del conflicte àrabo-israelià.

Els coptes d’Egipte, els caldeus d’Iraq o els maronites del Líban viuen el drama de ser considerats estranys a la seva terra ancestral i la quinta columna del cristianisme occidental, quan no són ni una cosa ni l’altre, sinó el pot de les essències de l’Orient, una minoria il·lustrada i creativa, que ha donat poetes, científics i líders polítics. Per aquesta por a l’islamisme intol·lerant han conviscut millor amb dictadors laics, com Sadam Hussein que tenia com a ministre el caldeu Tarek Azziz, que amb ul·làs inquisidors. Fins i tot, han format les files dels moviments socialistes i panarabistes, com el partit Baas, fundat pel cristià Michel Aflaq.

A la terra de Crist, per la seva condició particular d’àrabs cristians són vistos com a palestins pels israelians i com a prooccidentals pels palestins, i mica en mica van reduïnt-se fins a Betlem, allà on va començar tot fa més de 2000 anys. Fins i tot al Líban, antiga Suïssa multireligiosa i oriental sagnada per les guerres i el fanatisme, l’emigració cap a Occident i la demografia clarament en retrocés ha anat reduint la importantíssima comunitat maronita que, en el complicat sistema constitucional libanès, té entre els seus fidels el President de la República.

El drama dels cristians a l’Orient Mitjà, la sentència que des de fa temps els està portant a l’oblit, a l’exili i al desarrelament, és una drama del nostre món, que ens fa més pobres i menys savis a tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada