10 d’octubre 2011

Governs i valors (Publicat a la revista "Valors")

Apel·lar als valors s’està convertint en un autèntic tòpic. Sovint es parla de valors perquè cal recuperar-ne d’oblidats; d’altres en reivindiquen de sòlids perquè els preponderants els consideren líquids, en la popular línia del filòsof jueu polonès Zymunn Bauman; fins i tot el millor equip futbol del món i el seu entrenador s’han definit pel “valor de tenir valors”. Fins i tot aquesta revista es diu “Valors”. Així doncs, en aquest entorn i dins d’aquesta línia, el conseller Cleries va presentar fa poques setmanes el projecte d’un Pla Nacional de Valors, provocant més crítiques que entusiasmes.

La pregunta que ens hem de fer és: Han de tenir valors els poders públics? És clar que sí, la política són uns valors compartits elegits per l’electorat davant d’altres propostes. Ara bé, també cal preguntar-nos, aquests poders han de prendre una posició proactiva d’estímul d’aquests valors?

Des d’un punt de vista liberal, la resposta sempre hauria de ser negativa. El poder no ha d’endinsar-se en quins són els meus valors, més enllà de la llei i l’ordre públic. Entrar a determinar què s’ha d’impulsar i promoure en termes de valors, seria una manera subtil d’intentar inculcar uns determinats punts de vista, amb una bona excusa. Un bon liberal creurà que el ciutadà és lliure d’adoptar aquells valors que consideri preferencials, de compartir-los amb d’altres i transmetre’ls. D’acord.

Ara bé, la crítica des del punt de vista oposat, com pot l’esquerra d’arrel marxista, és més relliscosa. Ben sovint aquesta crítica, des de posicions pròximes al dogmatisme moral, es fa amb la por que els valors que es vol cultivar no coincideixin, precisament, amb els seus. Cal recorda que, tradicionalment, la idea revolucionària havia considerat primordial ensorrar una sèrie de valors caducs per tal de construir una nova societat amb nous uns valors que s’adaptin a aquesta revolució, com explicà el cèlebre pensador liberal francès Raymond Aron.

Podríem entendre la necessitat d’una política de valors després d’un llarg procés en que l’avantguarda d’uns nous valors ha passat per sobre d’unes íntimes complicitats compartides útils per continuar vivint en societat, i que haviem anat aprenent dels nostres precessors. Quan la creativitat ha superat sense reserves a l’esforç i l’excel·lència; quan una mal entesa tolerància s’ha entès com a manca de criteri; quan la multicultural diversitat s’han entès com a una inexistència de referents compartits per una tradició cultural comuna al món occidental, cal tornar a reflexionar sobre quines són les nostres prioritats com a comunitat. Potser no servirà de res un Pla Nacional de Valors, més o menys ben dissenyat per uns assessors que preparant un brillant power-point; potser poc aprofundirà al nostre país una campanya més o menys intensa a través de les entitats socials; potser no es podran veure els resultats de determinades eines pedagògiques, però si obrim un ampli debat sobre quins valors ens són necessaris i propis, la iniciativa ja haurà esta un encert. Ara, no serà per lleis ni reglaments que compartirem uns valors propis – que són pocs però existeixen – sinó que caldrà que se’ns desvetllin a través de l’educació, de la filosofia, de l’experiència o de l’amor.

1 comentari:

  1. Joan,

    M'encantaria que amb un Pla el país reflexionés sobre els seus valors. Però em temo que els valors només es transmeten pel testimoni, no via power-point -com dius tu mateix-.

    Una segona reserva és que el pla es plantegi des del Govern. Una reflexió sobre els valors haurioa de venir de molts llocs abans que 'de dalt', diria.

    En fi, de tota manera coincideixo força amb el diagnòstic que fas.

    ResponElimina