30 d’octubre 2011

Les bromes de Peces-Barba

Podeu llegir l'article original aquí.

Va esclatar com un pet sonor en una trobada d’advocats d’arreu d’Espanya. Segons el catedràtic de la Carlos III de Madrid, ex-president del Congrés i vell professor de primera hora del clan zapaterista, Gregorio Peces-Barba, potser li hauria anat millor a Espanya quedar-se amb Portugal, l’any 1640, i deixar anar els catalans. Fins aquí d’acord, podem fer ucronies i, de fet, sempre he dit que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Segurament a Catalunya, poble dissortat, li hauria anat millor sense l’Espanya de Felip V i l’11 de setembre de 1714 de Barcelona, sense la pèrdua de poder polític, financer i judicial, la irreparable pèrdua cultural i acadèmica del segle XVIII, sense la castellanització de la noblesa i el temps perdut; li hauria anat millor a la nostra pobra terra sense la subordinació política del segle XIX, el “vivan las caenas” de Ferran VII, el trigar segles per fer un bell poema en català – l’idioma provincial, mort per a la República de les Lletres, com va dir Antoni de Campany -, el caciquisme, les militarades, l’assalt al Cu-cut! i La Veu, l’”antes ensenyar a ladrar a los niños que educarlos en catalán” del màrtir Ferrer i Guàrdia, la demagògia obrerista i espanyolitzant de Lerroux, o la decepció de la República i Ortega y Gasset i la seva oposició a l’Estatut; Segurament ens podríem haver estalviat la presó del Sis d’Octubre, l’Alzamiento Nacional i la terrible repressió, la derogació del “en mala hora otorgado Estatuto”, la prohibició de la llengua i els símbols, l’assassinat de Companys, la clandestinitat, la censura; i en democràcia la Loapa, la televisió antropològica, els Papers de Salamanca, les signatures contra Catalunya. Tot això ens hauríem estalviat sense Espanya, si en aquella revolta dels Segadors el comte-duc d’Olivares hagués enviat les seves tropes cap a Portugal. Qui sap si convertits en província francesa o havent donat suport a Napoleó, o constituint aquella “Bèlgica dels Pirineus” somniada per Francesc Macià dels anys 20, ens hauríem estalviat sang, dolor i llàgrimes.

Però no és aquest instint del nacionalisme espanyol de tractar a cop de garrot els territoris conquerits – com digué una vegada Camilo José Cela, “siempre fueron más los separadores que los separatistas”- , sinó la grollera remembrança de les bombes com a forma de solucionar els problemes catalans per part de l’exèrcit d’ocupació el que converteix en cruel i feridora l’humorada de Peces. Segurament deuria recordar aquell seu inspirador, l’idolatrat President de la II República espanyola Manuel Azaña qui escrigué “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley en la historia de España la neceidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero cómodo y sólido. Ha durado dos siglos”. És l’enèsim insult als catalans que toca en la fibra de la nostra història: hem patit els bombardejos del setge de Felip V; les canonades d’Espartero des de Montjuïc que anirien aparellades al seu desprestigi i caiguda, els obusos i atacs dels avions italians de Mussolini durant la Guerra Civil. Fotre's amb tota impunitat, carregat de raó i apel·lant a l’humor i l’extrema sensibilitat dels catalans, afirmant, a més, que no es pot comparar – sobre quines dades? Sobre quins barems? Quant val un mort, una bomba, una cama tallada, un nen atrapat? – els atacs a Barcelona amb el martiri de Gernika o les morts d’ETA.

La pulsió xenòfoba, autoritària, violenta del nacionalisme espanyol, sempre pensant en l’exèrcit que li ha servit tantes vegades de braç executor, contrasta amb l’exemple de la valentia de Barcelona, que serví al premier Churchill per esperonar els londinencs a imitar “l’heroic poble de Barcelona”. El més preocupant és que el venerable pare de la Constitució – galdosa paternitat! – ha estat un dels referents del pensament naïf, voluble, mentider del socialisme estatal, però ningú que hagi vist la pel·lícula documental “La pelota vasca” pot estranyar-se del caràcter bel·licós, ranci, prepotent i profundament espanyolista del sr. Peces-Barba. Ara, què hauria passat si aquests estirabots els hagués proferit un altre pare constitucional, Manuel Fraga, per dir algú, clar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada