21 de novembre 2011

Victòria nacionalista: dolça i complicada alhora (Publicat a El Matí)


Podeu llegir l'article original aquí

La victòria del Partit Popular era previsible i ha esdevingut incontestable. Majoria absoluta i escombrada general a tot l’estat. Els socialistes han patit la seva més gran derrota, una patacada històrica que no han pogut salvar ni a Catalunya, ni al País Basc ni tant sols a l’Andalusia pretesament injuriada per l’egoisme català. Zapatero se’n torna somrient a León, no ha estat mai derrotat – com Aznar – i tindrà tot el temps del món per reescriure el relat del seu turbulent període de govern. No hi ha dolça derrota més enllà de la sala d’estar de la Moncloa, i pel que fa a l’amarga derrota, hi ha molt de sucre per esvair dubtes. Tot el mapa peninsular és blau. Tot? No, al Nord i Nord-Est dos llogarrets esdevenen focus de colors diversos, colors nacionalistes, colors nacionals.I hi ha punts de color destacables i estimables a Navarra i al País Valencià.

Així doncs, al País Basc Amaiur ha rebut l’agraïment per l’aposta institucional i política i per la
seva contribució a la pacificació, enfront d’un PNB que no podrà escoltar els cants de sirena d’un Rajoy triomfant que es vol mostrar magnànim i amorós amb els nacionalistes bascos i catalans. Si comet qualsevol error, la Lehendakaritza se’ls hi esmunyirà dels dits, i a la seva cel·la Otegi s’imagina ja investit president, al més pur estil Mandela.

Però, i a Catalunya? El bastió socialista que va enviar 25 diputats a Madrid, sense que els hi passessin factura les traïcions amb l’estatut i els esborrancs de la vergonya, s’ha desmuntat com un castell de cartes. Carme Chacón no té futur, com no el tenen ni Montilla, ni Iceta, ni Zaragoza. I si continuen vius és perquè només tenen present. I quan més espanyolitzada semblava la campanya, quan més bipartidista semblava l’escaquer, amb més força sorgeix un nombre important, destacat, fonamental de diputats nacionalistes conformat pels setze de Convergència i Unió – amb una victòria històrica en unes eleccions generals, tradicional bèstia negra dels convergents – i els d’Esquerra Republicana de Catalunya que, renovada i amb els pecats mortals perdonats, manté tres homes a Madrid. Si aquests dinou diputats, als que s’hi poden afegir els d’Iniciativa quan no estiguin entretinguts amb temes econòmics i social, no sumen forces i es posen a disposició del país, la victòria nacionalista a Catalunya pot ser pírrica.

El primer examen serà posar sobre la taula d’un Parlament amb majoria absoluta popular una proposta de pacte fiscal. I en l’hipotètic cas que sigui rebutjada la prova definitiva per al nacionalisme sobiranista serà de cara o creu. O s’emprèn el camí de la independència o de res haurà servit que el PSC perdés deu diputats i que l’enorme onada popular es quedés a l’escullera de Catalunya. Siguem conscients que la victòria nacionalista és dolça però summament complicada, alhora.

18 de novembre 2011

"L'arte d'arrangiarsi" (Publicat a Intocable Digital)



El meu primer article a Intocable Digital, diari digital d'informació i opinió dirigit per alumnes de Blanquerna, la meva segona Alma Mater. Espero que m'aneu seguint també, en aquesta nova columna que he titulat "Des de l'Ateneu". També podeu llegir-lo aquí.

Dissabte passat, després d’haver dominat l’escena política durant 17 anys, arribava l’ocàs de Silvio Berlusconi. No l’han fet fora ni els escàndols de Villa Certosa, ni les contínues estratagemes legals per no seure al banc dels acusats ni, tampoc, el seu particular estil de fer política, combinació de populisme i velinisme, sinó l’esgotament del crèdit d’un país més que endeutat. Berlusconi, d’una habilitat i audàcia inesgotables, va esdevenir el primer post polític modern d’Europa: sabia dominar la comunicació – per alguna cosa havia fet gran quantitat de lires amb els mitjans -, sabia demostrar com cap altre líder la proximitat a l’estereotip de l’italià mitjà –
garlaire, seductor, masclista i testosterònic, amic del luxe i de la gresca, més prop del tifoso que de l’acadèmic – , tot plegat amb un discurs polític que no tenia discurs, de tan voluble i faltat de veritats fixes. Però, com és que, a pesar de les protestes de minories irritades, ha estat el primer ministre més estable de la República? Només perquè ha conviscut amb una esquerra caïnita, venjativa i empetitida? Només per aquestes virtuts de polític postmodern? Només perquè – com apuntava ell mateix, tot graciós – tots els italians volien assemblar-s’hi?


El gran actor romà Albert Sordi, “Albertone”, va protagonitzar a mitjans dels cinquanta una de les seves millors pel·lícules L’arte de arrangiarsi, “l’art d’espabilar-se” en una traducció que no aconsegueix tenir la força de l’original. Arrangiarsi, ensortir-se’n, espavilar-se, ha estat l’art de viure com si la política (o potser millor la politiqueria) no els afectés massa la vida i és la actitut que han pres tradicionalment els italians d’ençà que fa 150 anys va culminar la unificació. Perquè Itàlia no ha estat mai l’estat idíl·lic, centreeuropeu i de funcionament exquisit i precís, tal com el cavaller torinès Chevalley pretén convèncer al Príncep de Salina de les bondats del nou Regne d’Itàlia, a l’immortal Gattopardo de Tomasi de Lampedusa. Arrangiarsi al marge d’una política tradicionalment inestable i volàtil ha estat l’autèntica supervivència d’un poble sentimental i melancòlic, però de saviesa antiga. Aquesta ha estat la sort de Berlusconi. Els italians no se l’han pres massa seriosament, han viscut – gràcies a Déu – per sobre de les decrepituds d’un premier en hores baixes, de les saragates d’un parlament engrandit i ciclotímic, fins i tot, per deliri de la resta d’europeus, per sobre del seny de l’ancià president de la República, Giorgio Napolitano. Un pèl àcrates, un pèl desconfiats, més creients en Déu i la Mamma que en les bondats de les ideologies – per bé i per mal – mestres del teatre i l’òpera, han deixat que la comèdia política tingués els seus propis teatres, i que el carrer caòtica, cridaner i empedrat, anés passant els dies.

Aquesta magnífica capacitat d’arrangiarsi ha permès que Itàlia pervisqui en moments tan difícils com els anys del feixisme, la postguerra, gli anni di piombo dels 70, els permetrà anar endavant, amb un nou president del govern, a les antípodes de Il Cavaliere, com l’excomissari europeu Mario Monti. Potser per això ha donat, alhora, una política tan complexa i creativa, tan autodestructiva com renaixent, capaç d’intentar unir la Democràcia Cristina i l’Eurocomunisme durant els darrers anys del teló d’acer, o de que avui, un octogenari president excomunista, moderat i seriós, s’hagi arremangat al Quirinale. Una cultura que ha donat Dant, Boccaccio i Petrarca; Leonardo, Miquel Àngel i Rafael; Verdi, Rossini i Puccini; De Sica, Visconti i Fellini; Eco, Camilleri i Dario Fo; Sofia Loren, Claudia Cardinale i Monica Bellucci; Del Piero, Gattusso i Maldini, a més de La Reppublica, Il Corriere de la Sera i La Gazzeta dello Sport, alhora que convivia amb ducs venecians, dogos milanesos, papes i prínceps de l’Església, virreis aragonesos, feixistes i capi de tutti i capi, tan acostumada a perviure “a pesar de”, romandrà fins a qualsevol polític, a qualsevol mercat, a qualsevol intent de fer-los viure aquest benèfic salvavides. Aquest viure al marge d’un estat que no acaba mai d’existir, aquest comprendre el perquè d’Itàlia (i que ens hauria de permetre descobrir l’entrellat d’aquest darrers anys berlusconnians) no el van entendre els Borja, que van voler implantar un estat modern, maquiavèl·lic i poderós, molt abans del que tocava i ho hauríem d’entendre nosaltres, tan apassionants amb qualsevol estirabot dels nostres estimats líders, quan justament l’anarquisme de Barcelona va venir importat d’Itàlia, a mitjans del segle XIX.

14 de novembre 2011

ETA, present al llarg de tota la nostra vida (Valors)

Article publicat al número corresponent al mes de novembre de la revista Valors.

Quan vaig néixer, el 1984, ETA feia 26 anys que existia –s’havia fundat el 1958 com a escissió del grup nacionalista Ekin– i setze que havia comès la primera acció violenta, la mort no planificada d’un Guàrdia Civil. El 1973, havia fet volar el cotxe del president Carrero Blanco, en una acció festejada per tot l’antifranquisme. En néixer, ETA político-militar havia abandonat la lluita armada, després d’una treva decretada arran del 23-F i s’havia dissolt, i la ETA-m, la que continuaria, hi afegiria segrestos i ús d’explosius especialment sagnants en el cas de militars i policia. Les seves activitats encara no provocaven el repudi de la societat, el pedigrí de l’antifranquisme pesava.

Els meus primers anys també són els del GAL, organitzats per les Forces de Seguretat i que a instàncies de l’estat van decidir jugar, també, la carta violenta, amb un estil absolutament barroer i indiscriminat. El segrest de Segundo Marey o l’assassinat de Lasa i Zabala són mostres de com les gasten els qui, per lluitar contra el terrorisme, es fan ells mateixos assassins. Posteriorment, veuríem descompondre’s el govern socialista, la utilització dels crims del GAL per la premsa d’oposició i fins i tot l’empresonament d’antics ministres i secretaris d’estat.

Però els nostres records infantils també estan marcats pel sanguinari atemptat a la casa-quarter de Vic (1991). Va ser la prova que la violència terrorista podia tocar-nos d’aprop. Érem massa petits per recordar l’altra gran matança d’ETA a Catalunya, la d’Hipercor, amb 27persones. El nostre desvetllament a la política mai va tenir cap temptació de comprendre, justificar o admirar la violència. N’estavem previnguts.

L’any 97 vam viure en directe la mort planificada del regidor d’Érmua Miguel Ángel Blanco, que va commoure a tothom, i vam dipositar grans esperances en la treva del 98. Seria la nostra primera decepció i l’any 2000, l’assassinat d’Ernest Lluch ens faria cridar de ràbia, alhora que compartiríem el missatge de diàleg que expressà Gemma Nierga, en la manifestació de condemna. Mentrestant, hem pogut conèixer Euskadi, intentar comprendre les seves complexitats sociològiques i culturals, llegir-ne tot el que ens queia a les mans i seguir amb atenció la seva política. Criticàrem la llei de partits i la il•legalització de l’esquerra abertzale: no era la solució. I tornaríem a viure amb passió la negociació de 2006 arran de l’alto-el-foc decretat el mateix any i trencat estúpidament a la T-4 de Barajas.

Avui, quan escapçada per la policia i repudiada per la seva base social, ETA ha decretat la seva fi, ens n’adonem que la seva existència ha estat present en la nostra infància, adolescència i joventut, ha participat en la creació del nostre ideari i que en els nostres records hi ha imatges de dolor, tristesa i desconcert del nostre estimat País Basc. A tota la nostra vida.

11 de novembre 2011

La periodista fascinada i el llop (Publicat a El Matí Digital)

Podeu llegir l'article original aquí

Suposo que mai s’és prou gran per morir ni prou jove per deixar una gran obra. Per desgràcia Montserrat Roig ens va deixar, avui fa 20 anys, i va quedar-se estroncada una producció magnífica, tant des de la seva vessat literària – títols que recordem tots: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, Ramona, adéu, El temps de la cireres, les generacions de les Ramones i les Mundetes… – com periodística, que és la que voldria destacar per retre-li homenatge.

Per a la Roig, la vocació periodística no va ser quelcom al·lié. Estic segur que ser filla d’un gran oblidat del periodisme dels trenta Tomàs Roig i Llop, advocat, escriptor, periodista i pioner de la ràdio - i com va explicar l’amic i mestre Francesc Canosa, protagonista d’aquella televisió, i d’aquella Catalunya, que va poder i no va ser – la devia encaminar, encara que no siguem deterministes, irremeiablement cap a la ploma i la màquina d’escriure. Articulista prolífica, autora de llibres reportatges ja històrics, com Els catalans als camps nazis, on va seguir la petjada que Amat-Piniella havia deixat en la literatura i va incardinar Catalunya en l’horror nazi. Avui dia, aquest col·lossal volum encara ens és imprescindible per ser conscients del patiment de tants catalans a Mathausen i d’altres camps de la mort. Una altra de les seves obres L’agulla daurada, viatja amb molts catalans que visiten Rússia i és probable que a la biblioteca d’un petit creuer dels qui fan la ruta Moscou-Sant Petersburg n’hi hagi un exempler, deixat pels de casa.

El que més m’agrada de la prosa de Montserrat Roig són les seves entrevistes. I d’entre elles, una: la que una jove periodista ambiciosa, compromesa, progressista i valenta va fer a un vell reporter i rodamón a la seva casa de l’Ametlla del Vallès. I és que quan aquell brillantíssim corresponsal, polemista mordaç, esgrimista de la notícia, catalanista profund i cosmopolita dels autèntic ja havia deixat enrrera “60 anys d’anar pel món”. Quan la salut ja li feia males passades, la jove Montserrat Roig va rescatar per a la història a Eugeni Xammar. En una altra entrevista, en aquest cas a Antoni Tàpies, Roig parla del “fil estroncat pel gran trasbals”, el fil que havien tallat a l’expatriat Xammar, i a la introducció del llibre “Retrats Paral·lels” parla de la seva generació: “[…] va arribar un dia que vaig dubtar de tot el que m’havien ensenyat. Resultava que m’havien parlat d’uns poetes que es deien Espronceda o Duque de Rivas – en el millor dels casos, Garcilaso o Bécquer – i, en canvi, no vaig saber que existia un senyor que es deia Carles Riba fins que es va morir”. I això, explicat per la filla d’una casa culta i ordenava, demostra la gravetat del país al que aquesta dona a voler espolsar les terranyines i mostrar el seu geni a través dels seus homes i dones exemplar. Aquest és el mapa que porta a Roig a trucar a casa del vell viatger de l’Am
etlla. L’entrevista, el descobreix, el retrata i l’admira. Diu que va estar-hi tota la tarda xerrant sense adonar-se’n que el temps passava i en va escriure una retrat memorable per la revista Serra d’Or. Per a Roig, Xammar és “un llop sentimental i escèptic” – i així titula, d’una forma precisa i, alhora, preciosa l’entrevista –, una estranya combinació de compolitisme i país, entre dues actituts: l’escepticisme i l’emoció. Una dona progressista i d’esquerres es troba cara a cara amb un conservador intel·ligent, culte i liberal, que alhora té una vida llegendària i coneix, amb la saviesa de l’experiència, la professió de periodista. Llegim-ne quatre ratlles:
Té tot l’aspecte esportiu d’home que no s’ha estat de res, però els seus ulls tiren llargament a tristos. Les celles, blanques i desordenades, s’aboquen damunt els ulls. A la mà, una mà desmanegada, abandonada, guarda amb recel una fària a mig fumar. El senyor Xammar, quan parla, té tot l’aspecte de cap de tribu índia, venerable i irònic. Però, quan parla, tot el cos es posa en tensió, s’enravena, i li comencen a funcionar uns imperceptibles senyals d’alerta. “Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge” I em sembla que és ben cert: una vegada va tractar de rata de claveguera una persona prominent dins el periodisme actual, “perquè hi ha coses que no me les empasso quan es tracta del meu país””

[…]
"En Josep Pla ha dit d’ell que és un escèptic, actiu i entusiasta. I és ben cert: uns solcs profunds a la cara revelen una incapacitat innata per mentir o per la covardia, unes ganes incontenibles per a tastar l’univers. Aixo sí: suposo que que amb moderació, sense cap afany de capgirar-lo

I no n’afegeixo més perquè recordem a l’entrevistadora, a la reportera, no al personatge. Però el talent de la retratista s’endevina en els colors i els traços que utilitza per descriure al senyor Xammar. La passió; l’alegria de la descoberta; l’emoció d’aprendre; el divertiment de preguntar-li; el goig de que li parlin clar, lluny del melindreig i l’actitud de caragirat del periodisme, dolent segons Xammar, que li ha tocat viure a la talentosa escriptora; l’honor de desvetllar a la seva època un home que “és un exemple de fins on pot arribar una obstinada fidelitat a un país”. Poques vegades es produeix una connexió tan fructífera entre el retratista i el seu model, entre el personatge i el seu interlocutor, entre personalitat i transcriptor, entre entrevistat i entrevistador.

Montserra Roig i Fransitorra, nascuda l’any 1946 i morta d’un càncer l’any 91, exposava l’any 1975 que les seves entrevistes volia que fossin un començament: “Un començament d’una petita crònica del nostre país a través d’alguns dels seus homes i les seves dones més representatius, la majoria d’ells personatges que viuen i sobreviuen amb prou lucidesa com per a ésser “exemplars”” Estarem a l’alçada d’aquesta idea?

02 de novembre 2011

Vida somniada d'Amadeu Cuito (Publicat a El Matí Digital)


Nascut a l’explosiva Barcelona del 36, crescut a Perpinyà dins d’una família d’exiliats, educat a la Sorbona i amb una llarga temporada a Nova York. Aquesta és la trajectòria d’un dels homes més interessants, però alhora més desconeguts, de Catalunya. Advocat i economista, nét del prohom republicà Amadeu Hurtado i fill de Ferran Cuito, Amadeu Cuito ha escrit unes memòries que són un llarg passeig per una vida, tranquil, serè, fins a cert punt, tímid i prudent. Testimoni de la desfeta de França i de la creació de la gran excusa de la “Resistència” – curiosament ara apareix “I la festa va continuar” sobre el bon ritme cultural del París ocupat pels nazis – , fart de la retòrica i els diritambes de Sartre i companyia, que gaudien d’un prestigi i una hemegonia incostestables dins del món intel·lectual francès, espanyol i català, i alumne de Raymond Aron a la Sorbona de París, la seva activitat política va orientar-lo cap a la socialdemocràcia europea i fermament catalanista de Pallach, tot i que – com és costum familiar – sempre va aparèixer en un segon terme. Els records del nen Cuito en un món d’exiliats, amb les seves nostàlgies i misèries, constitueix un dels passatges més interessants del llibre que s’accelera a mida que Cuito es fa gran i que acaben poc abans dels setanta, quan dóna per explicat el més determinant de la seva trajectòria: la feina a Nova York, on freqüenta la vida bohèmia d’artistes i escriptors com Barbara Proust-Salomon o Norman Mailer, la tornada a la peninsul·la i la tasca infructuosa de crear un sindicat no marxista, d’arrel federalitzant i, alhora, l’intent de separar el projecte socialista de la influència espanyola i de qualsevol lligam orgànic. Tornat a Catalunya, retirat de la vida política, si es que mai en formà part més enllà de ser una espècie d’”eminència grisa” – expressió utilitzada en vida pel seu avi Amadeu – Cuito, lector amplíssim en diferents llengües i dotat d’una cultura vàstissima aprofundida per influència de la seva amistat amb el Nobel de Literatura Claude Simon, ha publicat un parell de llibres, un de narrativa autobiogràfica, “El jardí sense temps” i un de relats, “Contes d’un carrer estret”, abans d’aquestes memòries que es poden llegir perfectament en clau literària, amb regust del seu admirat Marcel Proust.

Memòries d'un somni. Amadeu CUITO. Quaderns Crema, Barcelona, 2011.