14 de novembre 2011

ETA, present al llarg de tota la nostra vida (Valors)

Article publicat al número corresponent al mes de novembre de la revista Valors.

Quan vaig néixer, el 1984, ETA feia 26 anys que existia –s’havia fundat el 1958 com a escissió del grup nacionalista Ekin– i setze que havia comès la primera acció violenta, la mort no planificada d’un Guàrdia Civil. El 1973, havia fet volar el cotxe del president Carrero Blanco, en una acció festejada per tot l’antifranquisme. En néixer, ETA político-militar havia abandonat la lluita armada, després d’una treva decretada arran del 23-F i s’havia dissolt, i la ETA-m, la que continuaria, hi afegiria segrestos i ús d’explosius especialment sagnants en el cas de militars i policia. Les seves activitats encara no provocaven el repudi de la societat, el pedigrí de l’antifranquisme pesava.

Els meus primers anys també són els del GAL, organitzats per les Forces de Seguretat i que a instàncies de l’estat van decidir jugar, també, la carta violenta, amb un estil absolutament barroer i indiscriminat. El segrest de Segundo Marey o l’assassinat de Lasa i Zabala són mostres de com les gasten els qui, per lluitar contra el terrorisme, es fan ells mateixos assassins. Posteriorment, veuríem descompondre’s el govern socialista, la utilització dels crims del GAL per la premsa d’oposició i fins i tot l’empresonament d’antics ministres i secretaris d’estat.

Però els nostres records infantils també estan marcats pel sanguinari atemptat a la casa-quarter de Vic (1991). Va ser la prova que la violència terrorista podia tocar-nos d’aprop. Érem massa petits per recordar l’altra gran matança d’ETA a Catalunya, la d’Hipercor, amb 27persones. El nostre desvetllament a la política mai va tenir cap temptació de comprendre, justificar o admirar la violència. N’estavem previnguts.

L’any 97 vam viure en directe la mort planificada del regidor d’Érmua Miguel Ángel Blanco, que va commoure a tothom, i vam dipositar grans esperances en la treva del 98. Seria la nostra primera decepció i l’any 2000, l’assassinat d’Ernest Lluch ens faria cridar de ràbia, alhora que compartiríem el missatge de diàleg que expressà Gemma Nierga, en la manifestació de condemna. Mentrestant, hem pogut conèixer Euskadi, intentar comprendre les seves complexitats sociològiques i culturals, llegir-ne tot el que ens queia a les mans i seguir amb atenció la seva política. Criticàrem la llei de partits i la il•legalització de l’esquerra abertzale: no era la solució. I tornaríem a viure amb passió la negociació de 2006 arran de l’alto-el-foc decretat el mateix any i trencat estúpidament a la T-4 de Barajas.

Avui, quan escapçada per la policia i repudiada per la seva base social, ETA ha decretat la seva fi, ens n’adonem que la seva existència ha estat present en la nostra infància, adolescència i joventut, ha participat en la creació del nostre ideari i que en els nostres records hi ha imatges de dolor, tristesa i desconcert del nostre estimat País Basc. A tota la nostra vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada