11 de novembre 2011

La periodista fascinada i el llop (Publicat a El Matí Digital)

Podeu llegir l'article original aquí

Suposo que mai s’és prou gran per morir ni prou jove per deixar una gran obra. Per desgràcia Montserrat Roig ens va deixar, avui fa 20 anys, i va quedar-se estroncada una producció magnífica, tant des de la seva vessat literària – títols que recordem tots: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, Ramona, adéu, El temps de la cireres, les generacions de les Ramones i les Mundetes… – com periodística, que és la que voldria destacar per retre-li homenatge.

Per a la Roig, la vocació periodística no va ser quelcom al·lié. Estic segur que ser filla d’un gran oblidat del periodisme dels trenta Tomàs Roig i Llop, advocat, escriptor, periodista i pioner de la ràdio - i com va explicar l’amic i mestre Francesc Canosa, protagonista d’aquella televisió, i d’aquella Catalunya, que va poder i no va ser – la devia encaminar, encara que no siguem deterministes, irremeiablement cap a la ploma i la màquina d’escriure. Articulista prolífica, autora de llibres reportatges ja històrics, com Els catalans als camps nazis, on va seguir la petjada que Amat-Piniella havia deixat en la literatura i va incardinar Catalunya en l’horror nazi. Avui dia, aquest col·lossal volum encara ens és imprescindible per ser conscients del patiment de tants catalans a Mathausen i d’altres camps de la mort. Una altra de les seves obres L’agulla daurada, viatja amb molts catalans que visiten Rússia i és probable que a la biblioteca d’un petit creuer dels qui fan la ruta Moscou-Sant Petersburg n’hi hagi un exempler, deixat pels de casa.

El que més m’agrada de la prosa de Montserrat Roig són les seves entrevistes. I d’entre elles, una: la que una jove periodista ambiciosa, compromesa, progressista i valenta va fer a un vell reporter i rodamón a la seva casa de l’Ametlla del Vallès. I és que quan aquell brillantíssim corresponsal, polemista mordaç, esgrimista de la notícia, catalanista profund i cosmopolita dels autèntic ja havia deixat enrrera “60 anys d’anar pel món”. Quan la salut ja li feia males passades, la jove Montserrat Roig va rescatar per a la història a Eugeni Xammar. En una altra entrevista, en aquest cas a Antoni Tàpies, Roig parla del “fil estroncat pel gran trasbals”, el fil que havien tallat a l’expatriat Xammar, i a la introducció del llibre “Retrats Paral·lels” parla de la seva generació: “[…] va arribar un dia que vaig dubtar de tot el que m’havien ensenyat. Resultava que m’havien parlat d’uns poetes que es deien Espronceda o Duque de Rivas – en el millor dels casos, Garcilaso o Bécquer – i, en canvi, no vaig saber que existia un senyor que es deia Carles Riba fins que es va morir”. I això, explicat per la filla d’una casa culta i ordenava, demostra la gravetat del país al que aquesta dona a voler espolsar les terranyines i mostrar el seu geni a través dels seus homes i dones exemplar. Aquest és el mapa que porta a Roig a trucar a casa del vell viatger de l’Am
etlla. L’entrevista, el descobreix, el retrata i l’admira. Diu que va estar-hi tota la tarda xerrant sense adonar-se’n que el temps passava i en va escriure una retrat memorable per la revista Serra d’Or. Per a Roig, Xammar és “un llop sentimental i escèptic” – i així titula, d’una forma precisa i, alhora, preciosa l’entrevista –, una estranya combinació de compolitisme i país, entre dues actituts: l’escepticisme i l’emoció. Una dona progressista i d’esquerres es troba cara a cara amb un conservador intel·ligent, culte i liberal, que alhora té una vida llegendària i coneix, amb la saviesa de l’experiència, la professió de periodista. Llegim-ne quatre ratlles:
Té tot l’aspecte esportiu d’home que no s’ha estat de res, però els seus ulls tiren llargament a tristos. Les celles, blanques i desordenades, s’aboquen damunt els ulls. A la mà, una mà desmanegada, abandonada, guarda amb recel una fària a mig fumar. El senyor Xammar, quan parla, té tot l’aspecte de cap de tribu índia, venerable i irònic. Però, quan parla, tot el cos es posa en tensió, s’enravena, i li comencen a funcionar uns imperceptibles senyals d’alerta. “Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge” I em sembla que és ben cert: una vegada va tractar de rata de claveguera una persona prominent dins el periodisme actual, “perquè hi ha coses que no me les empasso quan es tracta del meu país””

[…]
"En Josep Pla ha dit d’ell que és un escèptic, actiu i entusiasta. I és ben cert: uns solcs profunds a la cara revelen una incapacitat innata per mentir o per la covardia, unes ganes incontenibles per a tastar l’univers. Aixo sí: suposo que que amb moderació, sense cap afany de capgirar-lo

I no n’afegeixo més perquè recordem a l’entrevistadora, a la reportera, no al personatge. Però el talent de la retratista s’endevina en els colors i els traços que utilitza per descriure al senyor Xammar. La passió; l’alegria de la descoberta; l’emoció d’aprendre; el divertiment de preguntar-li; el goig de que li parlin clar, lluny del melindreig i l’actitud de caragirat del periodisme, dolent segons Xammar, que li ha tocat viure a la talentosa escriptora; l’honor de desvetllar a la seva època un home que “és un exemple de fins on pot arribar una obstinada fidelitat a un país”. Poques vegades es produeix una connexió tan fructífera entre el retratista i el seu model, entre el personatge i el seu interlocutor, entre personalitat i transcriptor, entre entrevistat i entrevistador.

Montserra Roig i Fransitorra, nascuda l’any 1946 i morta d’un càncer l’any 91, exposava l’any 1975 que les seves entrevistes volia que fossin un començament: “Un començament d’una petita crònica del nostre país a través d’alguns dels seus homes i les seves dones més representatius, la majoria d’ells personatges que viuen i sobreviuen amb prou lucidesa com per a ésser “exemplars”” Estarem a l’alçada d’aquesta idea?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada