Suposo que mai s’és prou gran per morir ni prou jove per deixar una gran obra. Per desgràcia Montserrat Roig ens va deixar, avui fa 20 anys, i va quedar-se estroncada una producció magnífica, tant des de la seva vessat literària – títols que recordem tots: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, Ramona, adéu, El temps de la cireres, les generacions de les Ramones i les Mundetes… – com periodística, que és la que voldria destacar per retre-li homenatge.
Per a la Roig, la vocació periodística no va ser quelcom al·lié. Estic segur que ser filla d’un gran oblidat del periodisme dels trenta Tomàs Roig i Llop, advocat, escriptor, periodista i pioner de la ràdio - i com va explicar l’amic i mestre Francesc Canosa, protagonista d’aquella televisió, i d’aquella Catalunya, que va poder i no va ser – la devia encaminar, encara que no siguem deterministes, irremeiablement cap a la ploma i la màquina d’escriure. Articulista prolífica, autora de llibres reportatges ja històrics, com Els catalans als camps nazis, on va seguir la petjada que Amat-Piniella havia deixat en la literatura i va incardinar Catalunya en l’horror nazi. Avui dia, aquest col·lossal volum encara ens és imprescindible per ser conscients del patiment de tants catalans a Mathausen i d’altres camps de la mort. Una altra de les seves obres L’agulla daurada, viatja amb molts catalans que visiten Rússia i és probable que a la biblioteca d’un petit creuer dels qui fan la ruta Moscou-Sant Petersburg n’hi hagi un exempler, deixat pels de casa.
El que més m’agrada de la prosa de Montserrat Roig són les seves entrevistes. I d’entre elles, una: la que una jove periodista ambiciosa, compromesa, progressista i valenta va fer a un vell reporter i rodamón a la seva casa de l’Ametlla del Vallès. I és que quan aquell brillantíssim corresponsal, polemista mordaç, esgrimista de la notícia, catalanista profund i cosmopolita dels autèntic ja havia deixat enrrera “60 anys d’anar pel món”. Quan la salut ja li feia males passades, la jove Montserrat Roig va rescatar per a la història a Eugeni Xammar. En una altra entrevista, en aquest cas a Antoni Tàpies, Roig parla del “fil estroncat pel gran trasbals”, el fil que havien tallat a l’expatriat Xammar, i a la introducció del llibre “Retrats Paral·lels” parla de la seva generació: “[…] va arribar un dia que vaig dubtar de tot el que m’havien ensenyat. Resultava que m’havien parlat d’uns poetes que es deien Espronceda o Duque de Rivas – en el millor dels casos, Garcilaso o Bécquer – i, en canvi, no vaig saber que existia un senyor que es deia Carles Riba fins que es va morir”. I això, explicat per la filla d’una casa culta i ordenava, demostra la gravetat del país al que aquesta dona a voler espolsar les terranyines i mostrar el seu geni a través dels seus homes i dones exemplar. Aquest és el mapa que porta a Roig a trucar a casa del vell viatger de l’Am
etlla. L’entrevista, el descobreix, el retrata i l’admira. Diu que va estar-hi tota la tarda xerrant sense adonar-se’n que el temps passava i en va escriure una retrat memorable per la revista Serra d’Or. Per a Roig, Xammar és “un llop sentimental i escèptic” – i així titula, d’una forma precisa i, alhora, preciosa l’entrevista –, una estranya combinació de compolitisme i país, entre dues actituts: l’escepticisme i l’emoció. Una dona progressista i d’esquerres es troba cara a cara amb un conservador intel·ligent, culte i liberal, que alhora té una vida llegendària i coneix, amb la saviesa de l’experiència, la professió de periodista. Llegim-ne quatre ratlles:
“Té tot l’aspecte esportiu d’home que no s’ha estat de res, però els seus ulls tiren llargament a tristos. Les celles, blanques i desordenades, s’aboquen damunt els ulls. A la mà, una mà desmanegada, abandonada, guarda amb recel una fària a mig fumar. El senyor Xammar, quan parla, té tot l’aspecte de cap de tribu índia, venerable i irònic. Però, quan parla, tot el cos es posa en tensió, s’enravena, i li comencen a funcionar uns imperceptibles senyals d’alerta. “Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge” I em sembla que és ben cert: una vegada va tractar de rata de claveguera una persona prominent dins el periodisme actual, “perquè hi ha coses que no me les empasso quan es tracta del meu país””
[…]
"En Josep Pla ha dit d’ell que és un escèptic, actiu i entusiasta. I és ben cert: uns solcs profunds a la cara revelen una incapacitat innata per mentir o per la covardia, unes ganes incontenibles per a tastar l’univers. Aixo sí: suposo que que amb moderació, sense cap afany de capgirar-lo”
I no n’afegeixo més perquè recordem a l’entrevistadora, a la reportera, no al personatge. Però el talent de la retratista s’endevina en els colors i els traços que utilitza per descriure al senyor Xammar. La passió; l’alegria de la descoberta; l’emoció d’aprendre; el divertiment de preguntar-li; el goig de que li parlin clar, lluny del melindreig i l’actitud de caragirat del periodisme, dolent segons Xammar, que li ha tocat viure a la talentosa escriptora; l’honor de desvetllar a la seva època un home que “és un exemple de fins on pot arribar una obstinada fidelitat a un país”. Poques vegades es produeix una connexió tan fructífera entre el retratista i el seu model, entre el personatge i el seu interlocutor, entre personalitat i transcriptor, entre entrevistat i entrevistador.
Montserra Roig i Fransitorra, nascuda l’any 1946 i morta d’un càncer l’any 91, exposava l’any 1975 que les seves entrevistes volia que fossin un començament: “Un començament d’una petita crònica del nostre país a través d’alguns dels seus homes i les seves dones més representatius, la majoria d’ells personatges que viuen i sobreviuen amb prou lucidesa com per a ésser “exemplars”” Estarem a l’alçada d’aquesta idea?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada