18 de novembre 2011

"L'arte d'arrangiarsi" (Publicat a Intocable Digital)



El meu primer article a Intocable Digital, diari digital d'informació i opinió dirigit per alumnes de Blanquerna, la meva segona Alma Mater. Espero que m'aneu seguint també, en aquesta nova columna que he titulat "Des de l'Ateneu". També podeu llegir-lo aquí.

Dissabte passat, després d’haver dominat l’escena política durant 17 anys, arribava l’ocàs de Silvio Berlusconi. No l’han fet fora ni els escàndols de Villa Certosa, ni les contínues estratagemes legals per no seure al banc dels acusats ni, tampoc, el seu particular estil de fer política, combinació de populisme i velinisme, sinó l’esgotament del crèdit d’un país més que endeutat. Berlusconi, d’una habilitat i audàcia inesgotables, va esdevenir el primer post polític modern d’Europa: sabia dominar la comunicació – per alguna cosa havia fet gran quantitat de lires amb els mitjans -, sabia demostrar com cap altre líder la proximitat a l’estereotip de l’italià mitjà –
garlaire, seductor, masclista i testosterònic, amic del luxe i de la gresca, més prop del tifoso que de l’acadèmic – , tot plegat amb un discurs polític que no tenia discurs, de tan voluble i faltat de veritats fixes. Però, com és que, a pesar de les protestes de minories irritades, ha estat el primer ministre més estable de la República? Només perquè ha conviscut amb una esquerra caïnita, venjativa i empetitida? Només per aquestes virtuts de polític postmodern? Només perquè – com apuntava ell mateix, tot graciós – tots els italians volien assemblar-s’hi?


El gran actor romà Albert Sordi, “Albertone”, va protagonitzar a mitjans dels cinquanta una de les seves millors pel·lícules L’arte de arrangiarsi, “l’art d’espabilar-se” en una traducció que no aconsegueix tenir la força de l’original. Arrangiarsi, ensortir-se’n, espavilar-se, ha estat l’art de viure com si la política (o potser millor la politiqueria) no els afectés massa la vida i és la actitut que han pres tradicionalment els italians d’ençà que fa 150 anys va culminar la unificació. Perquè Itàlia no ha estat mai l’estat idíl·lic, centreeuropeu i de funcionament exquisit i precís, tal com el cavaller torinès Chevalley pretén convèncer al Príncep de Salina de les bondats del nou Regne d’Itàlia, a l’immortal Gattopardo de Tomasi de Lampedusa. Arrangiarsi al marge d’una política tradicionalment inestable i volàtil ha estat l’autèntica supervivència d’un poble sentimental i melancòlic, però de saviesa antiga. Aquesta ha estat la sort de Berlusconi. Els italians no se l’han pres massa seriosament, han viscut – gràcies a Déu – per sobre de les decrepituds d’un premier en hores baixes, de les saragates d’un parlament engrandit i ciclotímic, fins i tot, per deliri de la resta d’europeus, per sobre del seny de l’ancià president de la República, Giorgio Napolitano. Un pèl àcrates, un pèl desconfiats, més creients en Déu i la Mamma que en les bondats de les ideologies – per bé i per mal – mestres del teatre i l’òpera, han deixat que la comèdia política tingués els seus propis teatres, i que el carrer caòtica, cridaner i empedrat, anés passant els dies.

Aquesta magnífica capacitat d’arrangiarsi ha permès que Itàlia pervisqui en moments tan difícils com els anys del feixisme, la postguerra, gli anni di piombo dels 70, els permetrà anar endavant, amb un nou president del govern, a les antípodes de Il Cavaliere, com l’excomissari europeu Mario Monti. Potser per això ha donat, alhora, una política tan complexa i creativa, tan autodestructiva com renaixent, capaç d’intentar unir la Democràcia Cristina i l’Eurocomunisme durant els darrers anys del teló d’acer, o de que avui, un octogenari president excomunista, moderat i seriós, s’hagi arremangat al Quirinale. Una cultura que ha donat Dant, Boccaccio i Petrarca; Leonardo, Miquel Àngel i Rafael; Verdi, Rossini i Puccini; De Sica, Visconti i Fellini; Eco, Camilleri i Dario Fo; Sofia Loren, Claudia Cardinale i Monica Bellucci; Del Piero, Gattusso i Maldini, a més de La Reppublica, Il Corriere de la Sera i La Gazzeta dello Sport, alhora que convivia amb ducs venecians, dogos milanesos, papes i prínceps de l’Església, virreis aragonesos, feixistes i capi de tutti i capi, tan acostumada a perviure “a pesar de”, romandrà fins a qualsevol polític, a qualsevol mercat, a qualsevol intent de fer-los viure aquest benèfic salvavides. Aquest viure al marge d’un estat que no acaba mai d’existir, aquest comprendre el perquè d’Itàlia (i que ens hauria de permetre descobrir l’entrellat d’aquest darrers anys berlusconnians) no el van entendre els Borja, que van voler implantar un estat modern, maquiavèl·lic i poderós, molt abans del que tocava i ho hauríem d’entendre nosaltres, tan apassionants amb qualsevol estirabot dels nostres estimats líders, quan justament l’anarquisme de Barcelona va venir importat d’Itàlia, a mitjans del segle XIX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada