21 de novembre 2011

Victòria nacionalista: dolça i complicada alhora (Publicat a El Matí)


Podeu llegir l'article original aquí

La victòria del Partit Popular era previsible i ha esdevingut incontestable. Majoria absoluta i escombrada general a tot l’estat. Els socialistes han patit la seva més gran derrota, una patacada històrica que no han pogut salvar ni a Catalunya, ni al País Basc ni tant sols a l’Andalusia pretesament injuriada per l’egoisme català. Zapatero se’n torna somrient a León, no ha estat mai derrotat – com Aznar – i tindrà tot el temps del món per reescriure el relat del seu turbulent període de govern. No hi ha dolça derrota més enllà de la sala d’estar de la Moncloa, i pel que fa a l’amarga derrota, hi ha molt de sucre per esvair dubtes. Tot el mapa peninsular és blau. Tot? No, al Nord i Nord-Est dos llogarrets esdevenen focus de colors diversos, colors nacionalistes, colors nacionals.I hi ha punts de color destacables i estimables a Navarra i al País Valencià.

Així doncs, al País Basc Amaiur ha rebut l’agraïment per l’aposta institucional i política i per la
seva contribució a la pacificació, enfront d’un PNB que no podrà escoltar els cants de sirena d’un Rajoy triomfant que es vol mostrar magnànim i amorós amb els nacionalistes bascos i catalans. Si comet qualsevol error, la Lehendakaritza se’ls hi esmunyirà dels dits, i a la seva cel·la Otegi s’imagina ja investit president, al més pur estil Mandela.

Però, i a Catalunya? El bastió socialista que va enviar 25 diputats a Madrid, sense que els hi passessin factura les traïcions amb l’estatut i els esborrancs de la vergonya, s’ha desmuntat com un castell de cartes. Carme Chacón no té futur, com no el tenen ni Montilla, ni Iceta, ni Zaragoza. I si continuen vius és perquè només tenen present. I quan més espanyolitzada semblava la campanya, quan més bipartidista semblava l’escaquer, amb més força sorgeix un nombre important, destacat, fonamental de diputats nacionalistes conformat pels setze de Convergència i Unió – amb una victòria històrica en unes eleccions generals, tradicional bèstia negra dels convergents – i els d’Esquerra Republicana de Catalunya que, renovada i amb els pecats mortals perdonats, manté tres homes a Madrid. Si aquests dinou diputats, als que s’hi poden afegir els d’Iniciativa quan no estiguin entretinguts amb temes econòmics i social, no sumen forces i es posen a disposició del país, la victòria nacionalista a Catalunya pot ser pírrica.

El primer examen serà posar sobre la taula d’un Parlament amb majoria absoluta popular una proposta de pacte fiscal. I en l’hipotètic cas que sigui rebutjada la prova definitiva per al nacionalisme sobiranista serà de cara o creu. O s’emprèn el camí de la independència o de res haurà servit que el PSC perdés deu diputats i que l’enorme onada popular es quedés a l’escullera de Catalunya. Siguem conscients que la victòria nacionalista és dolça però summament complicada, alhora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada