23 de desembre 2011



"Aparentment, el Messies ha estat de concepció fàcil, ben programada pels profetes. Fill, petit fill de Déu, vint segles abans que apamem el genoma, arrugues per primer cop el front i una mare somriu. I ara, quin descontrol del màrqueting del perdó! Quanta fe ajardinada, sostreta al llamp o a l'esglai".

"Nadal", Molta més tardor (2004) de Valentí Puig.

BON NADAL!

20 de desembre 2011

Havel, l'últim referent europeu (Publicat a El Matí Digital)

Publicat originalment aquí

L’altre dia parlava de líders. Dels líders passats i líders actuals i n’oferia una llista, que pot agradar més o menys, però considerablement amplia per enquibir-hi demòcrates americans, laboristes i conservadors britànics, demòcrata-cristians italians i alemanys, republicans gaullistes, socialistes francesos i espanyols, i nacionalistes, catalanistes i independentistes catalans. No era una llista, tan de referents com de polítics que han arrossegat el seu país i, de retruc Europa, àdhuc el món sencer. Amb marrades i errors, certs, però amb una certa determinació i ideari. No hi vaig incloure Vaclav Havel, potser un dels darrers referents europeus.

El savi i, alhora amic, Gregorio Luri, recordava les paraules de Havel al seu primer discurs de Cap d’Any, com a President de Txecoslovàquia, un país que ja no existeix: “Hem d’ensenyar-nos a nosaltres mateixos que la política no ha de ser únicament l’art d’allò que és possible, especialment si això significa l’art de l’especulació, el càlcul, l’intriga, sinó que també ha de ser l’art de l’impossible, és a dir, l’art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món”. Unes paraules vessants de missatge i profunditat, que només les podia pronunciar amb credibilitat i fermesa algú com ell: Intel·lectual represaliat en un país centre-europeu, absolutament incòmode amb el segrest eslau de la URSS i que ja el 1968 havia intentat respondre al cansament del poble amb els seus líders, canviant els líders, perquè no es podia canviar el poble, parafrasejant el líder del “socialisme amb rostre humà”, Alexander Dukceb. Qui vulgui entendre que va ser Praga, la seva Primavera de 1968, la dissidència intel·lectual i la Carta 77, i alhora, les contradiccions que va suposar en el progressisme occidental, pot veure-ho en teatre a l’obra Rock ‘n’ Roll, del també dramaturg com Havel, Tom Stoppard.

En Havel es va posar de manifest el valor de la convicció i de la llibertat davant el silenci i la presó, i com a líder de l’opositor Fòrum Cívic, format per intel·lectuals i gent de cultura, a la caiguda del comunisme – que l’ètic Havel, interpretava com un règim on imperava l’absència de moral - i després de la gairebé idíl·lica “Revolució de Vellut” – a ritme de milers de claus sonant - fou escollit President de la República Txecoslovaca. A ell li tocava fer “sortir [a Txecoslovàquia] del comunisme, per tornar a la Història” en paraules del seu amic André Glucksmann. Praga, per fi, retornava a la història i retornava a la cultura occidental, a la que tantes aportacions havia fet.Alhora, en el mateic Vaclav Havel també es reflectiren les incapacitats d’un intel·lectual per alçar el valor de la política: No pogué impedir la partició – per ell dolorosa - de Txèquia i Eslovàquia i fou succeït per un personatge tan diferent d’ell mateix. com Vaclav Klaus, amb qui només compartia nom de pila.

Amb la mort de Vaclav Havel, Europa perd el darrer referent europeu viu, que ha transitat amb èxit i exemple per la política. No és habitual i no hi ha perspectives d’un nou Havel, a mitjà termini.

11 de desembre 2011

Merke i Sarkozy, líder d'avui (Publicat a El Matí Digital)

Podeu llegir l'article, en la seva localizació original, aquí

Amb l’enyorança que provoca el temps passat mirem les generacions de líders anteriors amb reverencial respecte: Sir Winston Churchill, Robert Schuman, Jean Monnet, Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer, Walter Hallstein, Paul Henry Spaak o Altiero Spinelli, pares fundadors d’Europa; al costat de gegants com Charles de Gaulle, John Fitzgerald Kennedy, Willy Brandt; Durant anys hem recordat la generació de Ronald Reagan, Mikhaïl Gorbatxov, Margaret Thatcher, Helmut Kohl, François Mitterand i Felipe González. I al nostre país, Jordi Pujol, Miquel Roca, Pasqual Maragall, Heribert Barrera, en serien els seus homòlegs. Vam veure desaparèixer la darrera generació de líders amb dos polítics de la talla de Bill Clinton i Tony Blair. A partir de llavors ens hem estat planyent de la manca de lideratge; n’hem intentat trobar en cadascuna de les oportunitats: els hem descobert, els hem elevat, els hem mirat de prop i, una vegada espremuts, els hem llençat ben lluny. Avui, ja hem amortitzat l’esperançador Barack Obama, per exemple. Davant de política majúscula com la que ha portat al govern al professore Monti, ens exclamem utilitzant paraules com “tecnòcrata” o “esclau dels mercats”. O "esclau de Frau Merkel".

I és que avui tenim dos líders de molt alt nivell: una cancellera alemanya que utilitza un tipus exacte i puntual de soft power, fent notar el seu poder d’influència, estretament relacionat amb el pes econòmic i demogràfic de la República Federal sense sol·licitar la representativitat i decisió que li correspondria. I un president de la República Francesa, representant la vella tradició però la nova forma de fer política, de la determinació i el poder de la voluntat: Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. I mentre això passa, avui que calia prendre decisions molt delicades, que calia fer passos – no sabem si endavant, o endarrere, però passos ferms que elevin el nivell de la política europea - utilizem la sorna i la caricatura, i desconfiem de qualsevol cosa que provingui d'aquests dos personatges. Churchill, Kennedy, Pujol, no foren perfectes. No foren immaculats. Ni infal·libles. Però van ser líders capaços de parlar davant dels ciutadans, capaços de ser conscients del càrrec que ocupaven i del que s’esperava d’ells, capaços d’anar per davant del que podien imaginar els altres. Líders en temps tan complicats com els d’avui. No entenc com avui, quan Europa pateix d’una múltiple crisi econòmica, política i d’autoestima, som capaços d’usar els clixés de l’antipolítica i considerar enemics i culpables aquells qui amb llur impuls volen fer-nos anar endavant. No sabem si seran ells els veritables líders, els qui ens faran tornar a sortir amb il·lusió, del pou de la desesperança. Però un líder no és aquell que tot ho aconsegueix, sinó aquell que ho intenta. Una vegada i una altra, perdent fins i tot, per una idea més alta.

09 de desembre 2011

Història i memòria d'un líder oblidat (Publicat a Valors)


Fa un parell d’anys desconeixia totalment l’existència d’un home que va convertir-se en revolucionari provenint d’una família aristocràtica de Pamplona; un home que va compaginar el seu profund compromís polític amb la República i el Partit Comunista amb una fe i lleialtats absolutes cap als seus amics; un home que va arriscar la seva vida per intentar fer caure la dictadura franquista i que va pagar el seu atreviment amb la condemna de Franco i el menyspreu dels seus antics camarades; un home que va ser capaç de reunir durant tota la seva vida una colla d’amics, allunyats ideològica i políticament però segurs dels seus sentiments; un home que va saber renéixer a Mèxic després de catorze anys empresonat i tornar a Espanya convertit en un savi professor de ciències empresarials; un home que va viure la tragèdia de perdre un fill de pocs anys i separar-se de l’amor de la seva vida, però que va recuperar la seva estimada anys més tard; un home que va morir jove però que va deixar un llegat inesborrable en els qui el van conèixer.

Fa un parell d’anys no sabia qui era Jesús Monzón Reparaz (Pamplona 1910-1973), alt càrrec de la República, home del PCE a França i membre actiu de la Resistència al nazisme, ideòleg de la invasió de la Vall d’Aran, visionari, sagaç i tossut, perseguit i castigat pels seus antics companys de partit, empresonat per Franco, ajudat per uns amics fidels, professor d’escoles de negocis de l’Opus i personatge clau de les beceroles post franquistes de Mallorca. Una vida i una trajectòria llegendàries que avui conec molt bé gràcies a la immensa sort que vaig tenir de participar en el documental “Jesús Monzón, el líder oblidat per la història”, com a guionista. Estic molt orgullós d’aquesta obra però, sobretot, molt agraït d’haver pogut descobrir i fer descobrir als telespectadors d’Etb, Ib3 i Tv3 un personatge imprescindible que encarna els millors valors de la humanitat: compromís, lleialtat, valentia, fidelitat, amistat, dignitat.

Per això, quan sovint la història i la memòria han servit per explicar contes de bons i dolents, per apel·lar a l’heroisme bèl·lic i no al de la dignitat, per fer més sagnats les ferides, cal fer memòria i recordar la història d’autèntics campions morals com Jesús Monzón, aquest comunista i navarrès universal, fidel fins al final als seus principis i als seus amics. Homes com Monzón hem de conèixer-los i, deixant de banda el detall dels seus pensaments concrets, aprofundir en el que té d’universal la seva altesa moral, en la vivència dels seus valors, en el millor de la humanitat que va representar ell i els seus amics, que ni amb una guerra fratricida i terrible entre germans, no van deixar mai d’estimar-se.