20 de desembre 2011

Havel, l'últim referent europeu (Publicat a El Matí Digital)

Publicat originalment aquí

L’altre dia parlava de líders. Dels líders passats i líders actuals i n’oferia una llista, que pot agradar més o menys, però considerablement amplia per enquibir-hi demòcrates americans, laboristes i conservadors britànics, demòcrata-cristians italians i alemanys, republicans gaullistes, socialistes francesos i espanyols, i nacionalistes, catalanistes i independentistes catalans. No era una llista, tan de referents com de polítics que han arrossegat el seu país i, de retruc Europa, àdhuc el món sencer. Amb marrades i errors, certs, però amb una certa determinació i ideari. No hi vaig incloure Vaclav Havel, potser un dels darrers referents europeus.

El savi i, alhora amic, Gregorio Luri, recordava les paraules de Havel al seu primer discurs de Cap d’Any, com a President de Txecoslovàquia, un país que ja no existeix: “Hem d’ensenyar-nos a nosaltres mateixos que la política no ha de ser únicament l’art d’allò que és possible, especialment si això significa l’art de l’especulació, el càlcul, l’intriga, sinó que també ha de ser l’art de l’impossible, és a dir, l’art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món”. Unes paraules vessants de missatge i profunditat, que només les podia pronunciar amb credibilitat i fermesa algú com ell: Intel·lectual represaliat en un país centre-europeu, absolutament incòmode amb el segrest eslau de la URSS i que ja el 1968 havia intentat respondre al cansament del poble amb els seus líders, canviant els líders, perquè no es podia canviar el poble, parafrasejant el líder del “socialisme amb rostre humà”, Alexander Dukceb. Qui vulgui entendre que va ser Praga, la seva Primavera de 1968, la dissidència intel·lectual i la Carta 77, i alhora, les contradiccions que va suposar en el progressisme occidental, pot veure-ho en teatre a l’obra Rock ‘n’ Roll, del també dramaturg com Havel, Tom Stoppard.

En Havel es va posar de manifest el valor de la convicció i de la llibertat davant el silenci i la presó, i com a líder de l’opositor Fòrum Cívic, format per intel·lectuals i gent de cultura, a la caiguda del comunisme – que l’ètic Havel, interpretava com un règim on imperava l’absència de moral - i després de la gairebé idíl·lica “Revolució de Vellut” – a ritme de milers de claus sonant - fou escollit President de la República Txecoslovaca. A ell li tocava fer “sortir [a Txecoslovàquia] del comunisme, per tornar a la Història” en paraules del seu amic André Glucksmann. Praga, per fi, retornava a la història i retornava a la cultura occidental, a la que tantes aportacions havia fet.Alhora, en el mateic Vaclav Havel també es reflectiren les incapacitats d’un intel·lectual per alçar el valor de la política: No pogué impedir la partició – per ell dolorosa - de Txèquia i Eslovàquia i fou succeït per un personatge tan diferent d’ell mateix. com Vaclav Klaus, amb qui només compartia nom de pila.

Amb la mort de Vaclav Havel, Europa perd el darrer referent europeu viu, que ha transitat amb èxit i exemple per la política. No és habitual i no hi ha perspectives d’un nou Havel, a mitjà termini.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada