11 de desembre 2011

Merke i Sarkozy, líder d'avui (Publicat a El Matí Digital)

Podeu llegir l'article, en la seva localizació original, aquí

Amb l’enyorança que provoca el temps passat mirem les generacions de líders anteriors amb reverencial respecte: Sir Winston Churchill, Robert Schuman, Jean Monnet, Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer, Walter Hallstein, Paul Henry Spaak o Altiero Spinelli, pares fundadors d’Europa; al costat de gegants com Charles de Gaulle, John Fitzgerald Kennedy, Willy Brandt; Durant anys hem recordat la generació de Ronald Reagan, Mikhaïl Gorbatxov, Margaret Thatcher, Helmut Kohl, François Mitterand i Felipe González. I al nostre país, Jordi Pujol, Miquel Roca, Pasqual Maragall, Heribert Barrera, en serien els seus homòlegs. Vam veure desaparèixer la darrera generació de líders amb dos polítics de la talla de Bill Clinton i Tony Blair. A partir de llavors ens hem estat planyent de la manca de lideratge; n’hem intentat trobar en cadascuna de les oportunitats: els hem descobert, els hem elevat, els hem mirat de prop i, una vegada espremuts, els hem llençat ben lluny. Avui, ja hem amortitzat l’esperançador Barack Obama, per exemple. Davant de política majúscula com la que ha portat al govern al professore Monti, ens exclamem utilitzant paraules com “tecnòcrata” o “esclau dels mercats”. O "esclau de Frau Merkel".

I és que avui tenim dos líders de molt alt nivell: una cancellera alemanya que utilitza un tipus exacte i puntual de soft power, fent notar el seu poder d’influència, estretament relacionat amb el pes econòmic i demogràfic de la República Federal sense sol·licitar la representativitat i decisió que li correspondria. I un president de la República Francesa, representant la vella tradició però la nova forma de fer política, de la determinació i el poder de la voluntat: Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. I mentre això passa, avui que calia prendre decisions molt delicades, que calia fer passos – no sabem si endavant, o endarrere, però passos ferms que elevin el nivell de la política europea - utilizem la sorna i la caricatura, i desconfiem de qualsevol cosa que provingui d'aquests dos personatges. Churchill, Kennedy, Pujol, no foren perfectes. No foren immaculats. Ni infal·libles. Però van ser líders capaços de parlar davant dels ciutadans, capaços de ser conscients del càrrec que ocupaven i del que s’esperava d’ells, capaços d’anar per davant del que podien imaginar els altres. Líders en temps tan complicats com els d’avui. No entenc com avui, quan Europa pateix d’una múltiple crisi econòmica, política i d’autoestima, som capaços d’usar els clixés de l’antipolítica i considerar enemics i culpables aquells qui amb llur impuls volen fer-nos anar endavant. No sabem si seran ells els veritables líders, els qui ens faran tornar a sortir amb il·lusió, del pou de la desesperança. Però un líder no és aquell que tot ho aconsegueix, sinó aquell que ho intenta. Una vegada i una altra, perdent fins i tot, per una idea més alta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada