25 de desembre 2012

El Nadal del meu pare (Publicat a El Matí)

Les festes nadalenques a casa començaven molt d’hora i sempre i puntualment marcades pel pessebre. Com aquells fallers de València que encara no han cremat la Falla ja pensen en la propera, una vegada desmuntat el pessebre al menjador de casa ja estàvem planejant com farien el següent. Els plànols, esbossos i esquemes marcaven la topografia de la futura recreació del Betlem i la Judea. Era el moment de construir el bastiment de l’obra, amb mecano, llistons i fullola; de baixar del traster els sacs de suro acumulat, esmicolat i polsegós de tants anys – també aquell tronca sencer que ens resistíem a trencar i que sempre ens feia nosa i ens era útil, a parts iguals. Abans, però, tocava visitar la fira de Santa Llúcia, el primer dia que obrien ja gairebé a finals de novembre i amb poc fred. Anàvem a saludar als firaires amics i a comprar nous personatges per la nostra família pessebrista. Primer foren les d’en Castells de 8 cm., l’ortodòxia hebrea de l’escola de Barcelona. Després, acollírem la gent d’en José Luís Mayo, de Madrid, ja molt més alts i ferms, i darrerament entraven colles d’en Delgado – fets a imatges dels nostres dissenys – de la Montserrat Ribes i d’altres artistes. Com un tresor guardàvem el naixement de la Montserrat Carratalà, que van venir a l’Hospital amb nosaltres aquell 1997, i que en el trasllat de casa va extraviar-se’ns el Nen Jesús, al que no vam trobar pas al Temple entre els doctors de la Llei. Una vegada esteses sobre el bufet del menjador, tocava anar a la muntanya i als nostres racons secrets trobar la molsa verda i la molsa blanca, la sorra, les pedres, les atzavares i les mates. Allà vam aprendre a estimar la natura i a cuidar el bosc. I amb tot, aviat construíem la petita obra, amb un riu de vidre transparent, amb tot el suro en equilibri sense cap clau, amb tota la verdor i la sequedat de la molsa i amb cada figura fent el seu paper. L’Infant a la cova amb els seus pares i el bou i la mula; els pastors al ras expectants a l’anunci de l’Àngel; els Reis d’Orient, de camí; pescadors, mestresses, pastors, vells i nens en marxa i en un racó ocult, el caganer.

En tot això ja érem a mitjans de desembre. I el dia 24 tocava anar a buscar un regal per la mare, que amagaríem a sota la manta del tió, sempre a última hora, sempre sense amb els nervis de no saber què regalar. Després de cantar i picar-lo, com cada any exclamaria “però què heu fet!” i obriria una joia, un abric o unes entrades per un concert. Ella, al seu torn, sempre trauria una corbata o una camisa i diria “Per Nadal, qui res no estrena res no val”. L’endemà, tu muntaries la llarga taula i prepararies les estovalles i els plats. L’escudella fumejaria en l’alta olla i el pollastre cada any experimentaria en diferents receptes. El dia de Nadal reunia a casa família de tots dos costats, de diferents orígens. Els avis presidint, per raó d’edat i la mare en una punta per ser a prop de la cuina. Nervis, golafrareria, sobres, tiberi, taps de cava esclatant i tu acabant-ho tot amb una gana proverbial. El dia se’ns allargaria fins al vespre, en que despararies taula mirant la televisió. Algun esport o concurs de billar. Gran amfitrió, en els dinars de Sant Esteve a casa la teva germana o de Reis a casa la teva tia, també eres l’encarregat d’obrir el cava, de tallar les pinyes, els torrons o el tortell de Reis i d’escurar el plat del que teníem poca gana. Abans de tancar el cicle de festes, encara hi hauria el matí de Cap d’Any, mirant junts el Concert de Viena i els Salts d’Esquí Garmisch Partenkirchen, la Nit de Reis en que aniríem a veure la cavalcada i encabat, soparíem a casa amb padrins i tiets, i el matí de Reis, en que estendríem els regals com quan hi havia màgia, misteri i em vau regalar la bicicleta.

Aquest era el Nadal del meu pare, el constructor dels nostres misteris, l’ànima de les nostres celebracions de Nadal. Unes festes de Nadal que ja no tornaran tal com les he explicades, però de les que mantindrem el record sempre viu, sempre jove i sempre màgic.

23 de desembre 2012

"Ordem e pogresso" (Publicat a El Matí Digital)

Fins en tres discursos ha aparegut l’expresident brasiler Luis Inácio Lula da Silva, en el debat d’investidura. El primer dia del ple, el flamant premi Internacional Catalunya va aparèixer al discurs d’Artur Mas, qui fent seva aquella estratègia pujoliana de citar una patum progre per desconcertar l’esquerra, va recórrer a una metàfora ferroviària de l’antic mandatari brasiler. En la segona jornada, ha estat Alícia Sánchez Camacho qui ha abandonat un moment el seu discurs verd Guardia Civil –com a bona filla del cos–, per referir-s’hi en una jugada bruta, insinuant concomitàncies entre els problemes de corrupció del Partido dos Trabalhadores de Lula, que van afectar a alguns ministres i parlamentaris, i els presumptes escàndols en que es veurien implicats dirigents convergents, atiats convenientment per la premsa madrilenya, aquests dies. Per sort, després de l’atac imprevist, l’expresident del país de Ronaldinho Gaúcho i Caetano Veloso ha tornat a ser citat per Joan Herrera, qui ha volgut rescatar un dels governants d’esquerres més reeixits de la darrera dècada, de les mans impures de la dreta sense sensibilitat social. Herrera, per cert, ha fet aparèixer al seu speech dos dirigents d’esquerres, més del continent americà, el bolivià Evo Morales i l’equatorià Rafael Correa. Dos dirigents de qui Lula, per cert, en recela o en fuig, directament. Curiós observar els canvis en les referències internacionals del catalanisme: de la socialdemocràcia sueca al Brasil potència mundial.

Com dèiem, el discurs de Sánchez Camacho ha estat un discurs dur, legalista, on en tot moment s’ha insinuat el tricorni. Els crits de “La ley, la ley” d’una diputada de la darrera filera popular, quan Artur Mas parlava de la voluntat del poble de Catalunya, feien estremir i l’enyor de la Convergència moderada, pal de paller, pujolista i espai central, feien posar vermell si hom recordava que en aquella època passada regia el PP l’avui eurodiputat Aleix Vidal-Quadras. Si dèiem que Camacho havia fet un discurs d’autoritarisme i legalitat estatalista amb ressonàncies benemèrites, ni que sigui per la presència entre el seu grup d’un oficial artilleria podem dir que en el d’Albert Rivera hi ressonava en tot moment l’amenaça de l’article 8 de la Constitució Espanyola, tòtem i tabú del grup espanyolista.

Per part d’Iniciativa, Joan Herrera ha tornat a fer mèrits per ser considerat el veritable Cap de l’Oposició, per més que l’autoproclamat líder Pere Navarro hagi volgut desposseir Junqueras d’aquesta dignitat instituida durant el mandat de Pasqual Maragall. Amb un discurs dur, que recordava a l’orador implacable que va ser Rafael Ribó – present a la tribuna de convidats, com a Síndic de Greuges – però al que s’hi podia llegir el desconcert que li havia provocat no poder atacar un programa de govern en que fins i tot hi ha impostos a les begudes amb excés de sucre, el que auguro que s’acabarà coneixent com la taxa de la Coca-cola.

Però la sorpresa de la jornada no l’ha protagonitzat cap d’aquests joves però prou bregats parlamentaris, sinó el líder del grup que més expectació ha generat des de la constitució del Parlament, David Fernández de la Candidatura d’Unitat Popular.. Que no ens enganyi l’estètica, de la que hem discutit molt aquests dies: la intervenció ha estat ideològicament contundent i ortodoxa des del punt de vista de l’esquerra alternativa, però si les primeres impressions d’ahir ja van ser molt positives, el seu discurs pausat, serè, trufat de cites i poesia, barroc i vellutat fins i tot, ha sorprès als qui potser esperaven una proclama batasuna. El mateix President, a la seva rèplica ha agraït la mà estesa en el dret a decidir que la Cup presenta al costat del seu ja simbòlic puny esquerra alçat, amb aquell desconcert que et sovint provoca el fet que et sorprengui aquella o aquell en qui menys confiaries. Les formes i el to cordial de Fernández, que juntament amb els seus companys de grup s’ha aixecat en senyal de respecte quan Artur Mas ha estat investit i ha baixat des de la darrera bancada a saludar efusivament al President, han contrastat amb la pregona mala educació dels diputats del PP i C’s. Significativa d’aquest nou ambient sorollós i italianitzant (quan no espanyolitzat) del Parlament, ha estat l’espècie de competició entre la veterana Dolors Montserrat i Jordi Cañas, pel títol del diputat més mal educat de la “Muntanya”.

I així ha acabat el debat d’investidura en que Artur Mas ha tornat a ser investit President. Un debat en que s’ha discutit de formes, de fons, de progrés social, d’ordre (ordre social i econòmic, també), i en que ha aparegut reiteradament un convidat inesperat, l’expresident del Brasil. Un país, esdevingut potser ara la nova referència, que per té com a divisa “Ordem e progresso”. Una idea que hauria de ser avui profundament meditada pels diputats de la X legislatura si volen encarar el repte que ahir exposava el President de la Generalitat: Esdevenir un país lliure entre les nacions lliures del món.

L'hora greu (Publicat a El Matí Digital)

Oriol Junqueras, que no esperava ahir ser investit de cap dignitat però és conscient del seu poder i de la importància de les seves paraules ho va expressar amb una frase on ressonava el President Companys del 6 d'Octubre: “L’hora que viu el nostre país és una hora greu”. Encara no sabem si serà gloriosa, però el to de gravetat, sense estridències, falsa èpica, eixelebraments o cridòria va ser el dominant de la jornada d’ahir.

Això no vol dir que fos una tarda sense contingut, profunditat o claredat. Si no fos perquè venim de les jornades heroiques de la manifestació de la Diada i dels seus dies posteriors, algunes de les frases pronunciades ahir ens semblarien, literalment un somni. Va iniciar el seu discurs el President de la Generalitat Artur Mas, que espera tornar a ser investit avui, deixant perfectament clar l’objectiu de fer la consulta al poble de Catalunya en aquesta legislatura i fer-la amb l’objectiu de ser “un país normal entre els països normals del món”. És a dir, exercir el dret a l’autodeterminació, com ha dit al final del seu discurs. Déu n’hi do! Això sí, sense esmentar la data que tanta discussió, estira i arronsa i hores de debat i demora ha suposat per a la signatura de l’anomenat Pacte de la Llibertat.

El Dr. Junqueras, en la seva primera intervenció davant el Parlament de Catalunya va sorprendre a tots per la brillant oratòria que gasta i que honora als clàssics del parlamentarisme sense papers, esquemes ni idees escrites, perfectament travada, però alhora per l’alt contingut econòmic i polític del seu discurs. Si algú havia previst que ERC seria monotemàtica amb la independència com a tòtem, estava ben equivocat. Una vegada establert l’acord per la consulta i anunciada aquesta pel President, l’instituït Cap de l’Oposició –segons el protocol establert durant el mandat del President Maragall– es va poder dedicar a enumerar el contingut socioeconòmic de l’acord, amb el tarannà bonhomiós però contundent que ens anirà acostumant. Una mostra d’aquesta mà de ferro en guant de seda de l’Alcalde de Sant Vicenç dels Horts es va veure en un dels moments més desagradables de la tarda i que va estar a punt de fer-li perdre el fi de l’exposició, quan exposant les procedències dels seus conciutadans de diferents orígens espanyols, va rebre la befa de l’avui nombrós grup parlamentari espanyolista que respon al civilitzat nom de Ciutadans. Els escarafalls provocats quan just es referia als catalans “vinguin d’on vinguin” – i que va demostrar el caràcter profundament ètnic del partit de Rivera i Cañas– van acabar sobtadament amb una ràpida finta de Junqueras, que sense despentinar-se va salvar el discurs i va fer callar als èmuls del grup de la Muntanya.

Precisament, ahir vam poder assistir a un Parlament molt més sorollós, més procliu a l’estirabot i a la interrupció, al comentari en veu alta o la burla, sorna, mofa, befa o pulla. Els nous temps, fins i tot aquest temps que Junqueras qualificava de greus, no estant renyits amb canvis d’estil en un Parlament conegut fins ara per la seva exquisida educació i pel seu versallisme, i que ara sembla ja definitivament italianitzat. O qui sap si, pel que fa als usos parlamentaris, paradoxalment espanyolitzat.

 Per acabar, ningú ens acusarà de maniqueus si diem que amb la intervenció de Pere Navarro, un altre novell al faristol de l’hemicicle de la Ciutadella, el nivell de l’oratòria va baixar uns tons. El líder del PSC va gastar bona part del seu temps en retrets, rancúnies i lamentacions. Ara bé, va deixar a tothom amb un pam de nas anunciant l’abstenció del PSC en tot el que fes referència a la consulta pel dret a decidir. Tot i els dubtes i interrogants que genera aquesta inesperada sortida, qui hauria dit fa uns mesos que el PSC acceptaria amb tanta naturalitat l’exercici del dret a decidir de Catalunya, encara que sigui ben envernissat de federalisme i legalitat, amb entranyables evocacions a la reforma de Constitució Espanyola i la inefable a conversió del Senat en una cambra de representació territorial…? Aquesta menció, per cert, potser obligada perquè des de la tribuna de convidats se’l mirava gèlid, impertèrrit i hieràtic el seu antecessor, l’avui senador i exPresident José Montilla. També ha estat digna d’esment la referència, ja reiterada durant la campanya, dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 per part del diputat Navarro. Seria una insignificant anècdota si no fos que, juntament amb la reiteració federalista, tot no ens evoqués al President Pasqual Maragall, de tràgic final a can PSC i que ahir no vam veure a l’espai reservat als exPresidents del Parlament i la Generalitat.

Qui si que hi vam veure va ser el President Jordi Pujol que va protagonitzar la que es pot considerar la imatge de la jornada, en una distesa i molt cordial conversa amb el diputat de la CUP, David Fernàndez durant un recés del debat i ja amb gairebé l’hemicicle i les tribunes buides –fins aquell moment repletes de personalitats i periodistes– i a qui segons sembla, l’exPresident, gran fisonomista, havia conegut en l’enregistrament d’un treball periodístic coordinat per l’avui polític independentista d’esquerres. Una representació gràcia, tan sui generis com es vulgui, d’aquella continuïtat – també política– preconitzada per Eugeni d’Ors i Josep Ferrater Mora, de qui enguany en celebrem el centenari, que no va trigar a córrer per les xarxes socials.

19 de desembre 2012

El camí al 2014 (Article publicat a El Matí)

Els resultats electoral del 25-N van desbaratar els plans i bona part de l’entusiasme desfermat per la manifestació històrica de la Diada. En certa manera i fent de la necessitat virtut, va abaixar l’eufòria i l’autocomplaença, dos grans enemics de l’èxit en una empresa tan complicada com crear un estat de bell nou, revertint segles. Alguns vam apuntar des del primer moment un alt nivell de pessimisme sobre la consecució d’un acord ferm i sòlid entre les dues principals forces del país per transformar políticament els anhels de la manifestació independentista de l’11 de Setembre i que la possibilitat plausible que la consecució d’una Catalunya sobirana anés de mal borràs. Només calia rememorar la història certa de la Catalunya contemporània, de la Setmana Tràgica al pistolerisme, del 6 d’Octubre al 19 de juliol, per trobar mostres de sectarisme, manca de concòrdia i generositat i grandesa política dels nostres il·lustres avantpassats polítics.

Alhora, i pel que feia a les possibilitats concretes d’entesa entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, la il·lusió desfermada –gairebé obligatòria si no es volia caure en l’altre pecat capital dels catalans, el fatalisme aparellat de rebentisme– no podia amagar seriosos dubtes. D’ençà de 1999, quan Pujol preferí el PP per governar la seva etapa crepuscular, passant per l’aposta d’ERC per un tripartit justificat en l’alternança necessària el 2003 i un altre de molt més complicada fonamentació, l’any 2006, les relacions entre els dos partits han estat marcades per la malfiança i el ressentiment. Comprensibles, d’altra banda.

Ser pessimista, doncs, era ingrat, antipàtic, però realista, vist el panorama que ens havien ofert les eleccions i venint d’on veníem. Elements com l’estúpidament enrevessada discussió sobre dates concretes, no deixaven d’engrandir aquest pessimisme. Encara que com s’assegurava l’acord era absolutament necessari, la única sortida possible, ha estat gratament sorprenent que finalment s’assolís un pacte entre les dues forces que, a banda de garantir la investidura del President Mas i assegurar l’estabilitat del govern, fixés l’acord per la celebració de la consulta d’autodeterminació pel 2014.

Tant ha sorprés l’anomenat “Pacte de la llibertat” que fins i tot als més escèptics ens ha fet contents. El meu amic Manuel Cuyàs ho deia en un twit: “Sigui com sigui, l'escepticisme no impedeix que sigui molt feliç”. En el meu cas, perquè per una vegada sembla que s’ha deixat enrere aquell vici del qual he parlat d’ençà de la nit electoral. Una mesquinesa que no ha deixat de fer acte de presència en diversos moments i en encarnacions diverses. Però no ens enganyem, de cara al 2014 res està guanyat. Tot, tot just comença ara. Caldrà molta abnegació, sacrifici, valentia, coratge, seriositat, audàcia, voluntat i, altra vegada, generositat i grandesa morals. Res està assegurat i cal eixamplar, enfortir, garantir i fer créixer la majoria per a la independència. La veritable feina comença ara, serà àrdua i gens senzilla, caldrà paciència i esperit constructiu, convèncer més que vèncer i unir més que disgregar. Qui no estigui disposat a fer-la, qui prefereixi el triomfalisme i la frivolitat que malbaraten qualsevol somni, qui vulgui dormir a la palla per després mortificar-se, que ho digui ara o s’enretiri. El país no acceptarà que s’abarateixi el somni i els pessimistes no voldrem que ningú ens doni la raó pòstumament.

Ara bé, la data del 2014 finalment acordada dóna alguns bons motius per l’esperança: Coincidirà amb el centenari de la Mancomunitat, la primera experiència institucional catalana després de la desfeta de 1714, constituïda en gran part sobre la generositat d’Enric Prat de la Riba, que com a dirigent de la Lliga Regionalista es va saber envoltar dels millors homes del moment –molts d’ells absolutament distants dels seus punts de vista socials i polítics, com Rafael Campalans, Pompeu Fabra o Antoni Rovira i Virgili– per tirar endavant un projecte de construcció nacional, cívica i cultural d’un país que portava un parell de segles políticament vençut i espiritualment somort. Un exemple de la grandesa necessària en aquests moments. Alhora, decidir sobre el nostre futur en coincidència amb el tri-centenari de la pèrdua de les nostres llibertats l’any 1714, no deixa de ser de justícia històrica. O millor encara, de justícia poètica.

10 de desembre 2012

L’exèrcit derrotat del Cardenal Montini (Publicat a Valors)

Jordi Pujol, un cristià que mai se n’ha amagat de ser-ho i per qui el fet religiós ha estat fonamental en la seva formació i en la seva trajectòria política, es confessa un soldat fidel de l’exèrcit derrotat del Cardenal Montini, és a dir un catòlic que va abocar tota la seva esperança en el Concili Vaticà II i, especialment, en el pontificat de Giovanni Battista Montini, Pau VI, que va ser l’encarregat de desenvolupar l’obra endegada pel seu predecessor Joan XXXIII. Un soldat fidel, perquè continua creient fermament en aquella Església oberta i posada al dia, però d’un exèrcit derrotat, perquè aquell intent de conjuminar liberalisme i tradicionalisme va fracassar i, en molts aspectes els papats de Wojtyla i Ratzinger han estat un fre a aquestes tendències que a la Catalunya de finals del franquisme, on l’Església feia grans esforços per deixar enrere el nacional-catolicisme, van tenir una gran estima.

Un dels vells quarters d’hivern d’aquest exèrcit derrotat a Catalunya el tinc ara molt prop de casa, al convent dels Caputxins de Sarrià. Encara avui, si hom s’hi acosta un diumenge podrà sentir un dels religiosos més simbòlics d’aquest cristianisme conciliar a casa nostra el Pare Joan Botam, antic Provincial dels Fra Menors Caputxins de Catalunya, promotor d’un munt d’iniciatives a favor de la pau i l’ecumenisme i amb un paper destacat durant en la lluita contra la dictadura. Precisament, el convent és conegut per ser l’escenari de “la Caputxinada”, quan el cenobi acollí la constitució Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona l’any 1966. Però no només va ser una ocasió simbòlica, sinó que a les darreries de la dictadura, alguna persona buscada per la policia havia trobat refugi entre els frares, d’entre els quals també fou cèlebre el pare Jordi Llimona, militant i fundador del PSC.

Com dèiem, cada diumenge la petita església s’omple d’aquests vells cristians del concili, soldats derrotats com Pujol, que van posar totes les esperances en un a Església diferent d’aquella en que havien estat educats després de la guerra. Matrimonis de cap a setanta anys, vinguts de diferents punts de la ciutat, que no acudeixen a una missa més, sinó al que queda del seu món de joventut compromesa. Els seus fills, en molts casos allunyats dels anhels jovenívols dels progenitors, no els acompanyen mai; els néts no en sabran pas res d’aquest exèrcit on lluitaren els seus avis.

 Potser aquests somniadors han perdut guerra perquè entre ells i els que aspiren a tornar l’esplendor de la Cristiandat perduda, que tampoc serà, hi ha una terra de ningú secularitzada, indiferent, gens predisposada a aquests últims guerrers de l’ortodòxia, però tampoc a fer d’exèrcit de reforç dels qui ja tothom sap que han perdut la guerra. Entranyable i sentenciada tropa montiniana, creients entre les benaurances i la transcendència.

27 de novembre 2012

El perill de la mesquinesa (Publicat a El Matí Digital)

Sóc pessimista. Ho van poder veure la nit de diumenge els meus seguidors Twitter i els amics amb els que ens vam intercanviar whatsapps . Vaig creure que CiU obtindria una majoria prou important i que ERC seria segona força amb claredat, potser amb els 21 que ha obtingut –bona notícia de la nit, per primera vegada l’esquerra nacional i el segon partit del Parlament són netament independentistes–i vaig creure que hi hauria dos terços de diputats sobiranistes. No ha estat així i me’n sento culpable en tot allò que, d’ençà de la manifestació de la Diada, ha estat fer bullir massa l’olla, no tenir bones percepcions, haver participat a pujar el voltatge d’unes eleccions en que la història ens ha demostrat que res és fàcil, que res és previsible i que res és lineal. Que a una situació complexa encara és molt complicar més. Disculpeu-me en allò que l’entusiasme ha fet per poca vista. Ahir, alguns silencis eloqüents i algunes desaparicions sonades, eren la tònica a les xarxes socials. Potser alguns voldran fer-nos creure que passaven per allà, només, com si això no anés amb ells.

En primer lloc, Artur Mas ha perdut 12 diputats del seu partit. Com alertava abans de les eleccions, hi havia molts sobiranistes disposats a que encapçalés el procés, però no a que ho fes amb una majoria absoluta clara i diàfana. Aquest toc d’alerta contra un suport excessiu i concentrat en un sol partit, que alguns interpreten com una mostra de pluralisme, té un perill: erosiona al líder que havia d’encapçalar el procés cap a l’estat propi, de cara en fora, i al dirigent convergent que ha acabat amb la ambigüitat i ha definit clarament al partit, de cara endins. No es pot dir que s’hagi produït una victòria pírrica d’Artur Mas, com alguns diaris de Madrid voldrien creure, però si que pot ser que aviat noti una certa sensació d’abatiment. M’agradaria saber quin volum de soroll hi ha dins del partit, especialment entre els del “ja ho deia que prendríem mal” i quin tant per cent de suports externs – sigui de signants de manifestos, personatges que s’han significat, popularitat i acceptació – credibilitat davant d’Espanya i el món, tenacitat i voluntat, manté i ha perdut. De moment i caricaturitzant, hem perdut La Vanguardia. Pot ser que el Messies que alguns creien veure, se’ns torni més shakespearià, més tràgic que mai.

ERC ha recuperat un suport que l’any 2003 va fer història. Pels electors, s’ha acabat el càstig, han expiat el pecat original, simbòlicament representat pel govern Montilla. Junqueras és un líder indiscutit, ara mateix. Les diferències evidents amb l’altre líder que portà a ERC als vint diputats, Josep-Lluís Carod-Rovira, fan preveure que no acabarà com ell, atrapat pel seu propi personatge i per les seves pitjors cares, i que, fent gala de la determinació i el seny que bona part dels catalans li han sabut agrair, sabrà evitar el sectarisme anti-convergent genètic en alguns dirigents de la vella guàrdia i complirà la promesa de ser un soci lleial per poder dur a terme el referèndum que cal per exercir el dret a decidir. Estic segur que, ara per ara, és el partit més atractiu i simpàtic. Alguns deuen penedir-se de no haver signat algun manifest a temps.

CiU i ERC, més l’esquerra alternativa independentista de la CUP, sumen 74 diputats, una majoria clara que aposta per la independència de Catalunya enfront dels de la suma de PSC, PP i C’s, que amb diferències aposten per continuar a Espanya. Ara bé, per combatre els pessimistes com el qui escriu, alguns hi afegeixen sense dubtar-ne els 13 diputats d’ICV-EUiA, resultant un front de 87 diputats sobiranistes que no arriba pels pèls als dos terços del Parlament, i que es correspon als partits que van aprovar la resolució per l’exercici del dret a decidir al darrer ple de la legislatura passada. En tinc dubtes. Iniciativa, conscient que el seu electorat s’ha mobilitzat contra les retallades i en clau social, no crec que tingui masses motivacions per fer cap front amb CiU i ERC, sobretot si aquests dos arriben a algun tipus d’acord i aproven pressupostos junts. L’ambició de tornar a ser l’oposició dura i real contra els ajustos és més forta que al seva adscripció nacional, més autodeterminista que nacionalista.

Per això sóc pessimista. Una CiU afeblida, una ERC pletòrica, una ICV satisfeta per la seva campanya antiretallades però poc predisposada l’acord i una Cup poc acostumada a sumar consensos i a construir ponts – la comoditat i la puresa de l’extraparlamentarisme – em costa de pronosticar que tinguin la generositat i la grandesa de mires que cal en un moment com aquest, si de veritat hem de fer un referèndum o consulta, exercir el nostre dret a decidir i esdevenir un estat lliure i sobirà d’Europa.

Històricament, els exemples d’unitat dels catalans són efímers i incerts, les proves de mesquinesa, massa sovintejades. La Solidaritat Catalana va ser un alçament de la terra, segons don Joan Maragall, que va durar fins que va topar amb les estratègies dels diferents diputats a Madrid,; La Lliga, més enllà de la transversalitat practicada per Prat de la Riba a la Mancomunitat, va ser massa arrogant per entendre un món que finia i les seves complicitats amb les pitjors tensions socials de l’època, la van arraconar. L’ERC republicana, al seu torn, va ser massa sectària i massa abduïda per la República Espanyola, com per teixir qualsevol tipus d’acord amb l’oposició, que no presagiava res de bo. Més recentment, la unitat només durà un instant: El dia 30 de setembre de 2005, quan es va aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya. I, seria llarg d’explicar però va acabar com el rosari de l’Aurora.

Sóc pessimista, ho deia a l’inici, i molt escèptic, però no vull abandonar. Venim de lluny, de 300 anys de mals averanys, i no podem plegar, ni sentir-nos derrotats, ni dir que ja n’hi ha prou i foto al camp. Ha costat tant arribar fins aquí, que no podem dimitir quan tot just comença. Diumenge a la nit, dos persones van coincidir a dir-me que s’havia acabat l’eufòria i l’autocomplaença. Sóc pessimista perquè la situació és més complicada del que havíem desitjat i pronosticat, perquè també tenim ja un record dels darrers deu anys, una indescriptible sensació vertigen els darrers mesos i la perspectiva històrica del darrer segle. Però em sembla que ser-ne conscient i no deixar-se portar ni per vici rebentaire ni per la temptació utòpica és el millor camí avui dia. Alhora, i com deia, evitar de totes, totes la mesquinesa. La meva generació no perdonarà la manca de generositat moral, la pèrdua d’una oportunitat transcendental per fotre a l’adversari, les baixes passions i el càlcul curterminista que fins ara ha abaratat qualsevol bona oportunitat que ens ofereix la història... Aquesta mesquinesa que un cop més pot ser el nostre pitjor defecte i el nostre pitjor enemic. No voldria passar del pessimisme al fatalisme. Llavors, potser si que tot s’haurà acabat i haurem caigut al clot, per molts anys.

23 de novembre 2012

Jo també votaré Mas (Publicat a El Matí Digital)

Una societat madura no ha de tenir por de proclamar el seu vot. Tradicions democràtiques molt més avançades, llargues i sostingudes en el temps no dubten en fer-ho públicament. Al nostre sistema polític encara subsisteixen comportaments de democràcia al bressol: cabines de votació que ningú utilitza als col·legis electorals, jornada de reflexió, normes rígides sobre informació als mitjans públics o de publicació d’enquestes d’intenció de vot – burlades per la xarxa, que no coneix límits materials – van aparellades a una certa hipocresia sobre la neutralitat, la imparcialitat i la professionalitat. Abans de mi, alguns amics han manifestat públicament el seu vot, i en aquest diari, que no té cap preferència de vot dins del camp sobiranista, també se n'han publicat.

L'11 de Setembre vam viure una jornada inoblidable, que ha marcat un punt i a part en la història. La transcendència del moment que ens ha tocat viure no seria tal si l'endemà de trobar-nos al centre de Barcelona convocats per l'ANC, el president Mas no s'hi hagués posat al davant. Si l'abc del lideratge està escrit enlloc, el President va demostrar conèixer-lo tant en la seva al-locució l'endemà de la marxa com, sobretot en la seva intervenció davant del Forum Nueva Economia. En una i altre intervenció va deixar clar que havia fet íntimament seu el clam per un estat propi per Catalunya, a Europa. Mas no ha estat arrossegat, no se l'ha endut la torrentada, sinó que reaccionant ha fet avançar un procés que, siguem sincers, ningú, ni els més optimistes planejaven d'aquests forma vertiginosa.

Tots els moviments d'alliberament nacional, que pretenen provocar canvis profunds en la seva societat, més enllà del simple anar fent, que volen fer possibles els anhels d’una societat, han de tenir i han tingut històricament, un líder. Un líder, que no pot esperar adhesions acrítiques ni evitar que les veus de la consciència que li recordin la fugacitat del moment, però que assumeixi el dolç i a voltes ingrat paper de rostre, bandera, cap de turc, símbol. Artur Mas, ara mateix i de grat o per força, se n'ha convertit i ja sabem i podem veure com les gasten a Madrid amb els que acaben esdevenint líders. I de veres que saben qui acaba sent un líder, perquè aquest és el seu objectiu.

Mas no és un Pujol contra el franquisme, ni un Churchill o un Roosevelt davant el nazisme, ni Kennedy davant la guerra freda o un Mandela davant l'apartheid. Però, com algú que gosa posar en joc la construcció política espanyola, que durant tres cents anys ha intentat acomplir el programa de Felip V, com algú que ha acabat amb els viaranys històrics de la política catalana i que pretén situar Catalunya al bell mig del món que sortirà del gran moment de crisi del segle, se'l veu internacionalment. A Nova York, a París, a Londres, Berlin i Brussel•les no coneixen les subtileses de la polítics catalana, no saben qui és Oriol Junqueras o què representen SI o les Cup. Hi tenen només un nom: Artur Mas.

Avui alguns l’acusen de creure's una mena de Messies redemptor, un Moisés a punt d'alliberar el poble hebreu de l'esclavitud. Algunes imatges no han ajudat a contrarestar aquestes caricatures, que han esbombat, sovint, aquells mateixos que fa anys parlaven d'un Mas robòtic, tecnòcrata, sense ànima. A mi em sembla que Mas ha arribat a la conjuntura actual amb la maduresa i la mirada necessàries, la pell endurida i les travesses fetes, el caràcter i temperament justos pel que s’ha compromès a fer.

Votaré Mas perquè no vull que el projecte sobiranista que ell ha decidit liderar s’afebleixi si s’afebleix ell com a líder. Que ningú, ni ell mateix, pugui creure que un resultat per sota de les expectatives creades vol dir que el país no segueix. Si es mostrés, de cara a nosaltres i de cara al món, que el país no va al ritme dels esdeveniments i que tot havia de canviar perquè tot continués igual, entraríem en una crisi emocional com a país, en una frustració, que ens duraria generacions. I en tot cas, sigui el poble de Catalunya qui valori, al final de la legislatura, si mereixia el crèdit atorgat i si ha estat a l’alçada del que s’esperava d’ell.

Hi ha arguments, fins i tot entre els que creuen que Mas és un bon líder pel procés català, per no votar-lo: el clàssic rebuig a les majories absolutes, el temor que un suport indiscutit i sense el marcatge d'un segon partit permeti tornar als usos de la vella política o la influència pertorbadora d’un Duran i Lleida, que sovint es comporta com un autèntic cavall de Troia a casa convergent. Crec, sincerament, que quan més fort sigui el President, més lliure i més capaç serà de dissipar els dubtes, de lligar curt a Duran o d'enterrar qualsevol temptativa pactista amb l'estat espanyol.

Aquest diari i jo mateix, creiem que el més important és que el Parlament sorgit de les eleccions del 25N tingui una majoria de dos terços a favor de l'estat propi i el dret a decidir. Un desig, que en res obsta una amplia i excepcional majoria de Mas. Un Mas reforçat amb una majoria absoluta i un Junqueras com a Cap de l'Oposició, que amb Iniciativa per Catalunya (i tots aquells partits que tingui representació parlamentària i s’hi afegeixin) sumin un front majoritari que passi dels dos terços desitjats, seria una mostra inapel·lable que Catalunya està seriosament decidida a ser un estat independent. ERC, amb un nou candidat capaç de guanyar noves adhesions, hauria de ser capaç d’assolir aquesta segona posició, sense erosionar la majoria que requereix el President. Un simple transvasament de vots, sense un augment considerable d’ambdues forces, no seria de cap manera satisfactori. Cal dir, però, que per molts ERC encara representa les frustracions de l’adolescència i primera joventut de la nostra generació, desvetllada al món polític a les eleccions del 2003 i 2006. I això, encara pesa. I molt.

 Per tant, si volem donar a aquestes eleccions un caràcter històric, el que hem d'evitar tots plegats és la frivolitat. Pensar que ho tenim tot guanyat i que això ens permet llençar el vot, fer-se l'interessant o quedar-se a casa (quan tants catalans al món no podran exercir aquest dret i aquesta oportunitat, també, històrica per culpa de la burocràcia diplomàtica) ens pot dur a fer un pa com unes hòsties o, per dir-ho amb una altra frase feta, el negoci d'en Robert amb les cabres.

13 de novembre 2012

El meu primer llibre (Publicat a El Matí)


Avui dilluns suposo que ja començarà a treure el cap per algunes llibreries. Al llarg de la setmana anirà trobant el seu lloc a totes les que conegueu. Alguns privilegiats ja el tenen i dimecres passat, quan el vam presentar en públic, ens el van prendre de les mans. Avui, doncs, el meu primer llibre “Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans” comença a caminar sol, després de totes les feinades i les angoixes, les reescriptures i correccions, les ànsies i les il·lusions dipositades o els temors del patidor sense remei, solta ni volta que sóc. Ara mateix, tinc la impressió que imagino té una mare que ha dut al seu ventre nou mesos una criatura i de cop, neix i respira, sent, menja i plora sola. Ja és fora però encara és quelcom propi, intern, carnal. Ara mateix el llibre encara em necessita a mi, perquè el porti arreu, vol que el presenti a tothom, necessita que n’escrigui coses com aquesta i que el faci arribar a amics i mestres, però ben aviat caminarà sol. S’endinsarà per racons que són ignots per mi mateix, arribarà a mans mai saludades, travessarà camins que mai no he pres. Sorprendrà al seu principal perpetrador. De ben segur que en molts casos serà enforat, empolsegat, clos, oblidat. Res que no sigui normal, una vegada passi la febrada de la novetat i tots els qui l’hagin hagut de saludar i lloar, fins i tot aquells a qui hagi repugnat i així ho manifestin amb escarafalls, tornin a d’altres temes.


Per mi aquest llibre haurà estat important. Fins diria que molt important. No només perquè ha estat el meu primer llibre, per aquest caràcter ordinal, amb tot el que això pot significar per algú que va decidir dedicar-se a escriure coses, sinó perquè la redacció d’aquest llibre, que neix de la tesina que vaig haver d’elaborar pels meus estudis, és l’inici d’una projecte d’obra i vida. Ara mateix no sé per on em duran els viaranys de l’incert ofici d’escriure, però estic segur que hi ha una línia ben fina i ben flexible que relligarà el que ara he fet amb qualsevol cosa que d’ara en endavant faci. Perquè m’he submergit en una època – la Catalunya del primer terç de segle XX, entre el 1914 i el 1920 – en uns personatges – la intel·lectualitat ateneista i periodística – en un context – els anys de la Gran Guerra, a Europa, el Noucentisme i la Mancomunitat, al país – i en un àmbit – la premsa, el debat i la literatura – del qual no crec que sigui fàcil marxar-hi. Amb la meva recerca sobre Iberia he trobat el meu petit marc, el meu petit racó des d’on pouar i, com deia dimecres a la presentació del llibre – en que m’acompanyaven l’Amadeu Cuito, nét de don Amadeu Hurtado, un dels homes d’Iberia i d’aquesta època daurada que em sedueix i Enric Juliana, un mestre i autèntic referent – crec molt possible que els joves que escrivim, que fem de periodistes, que volem fer quelcom en aquest país des de la literatura, ens haguem d’abeurar de les fonts d’aquella època en que es va traçar un catalanisme cosmopolita, europeu, liberal i republicà, en la millor de les excepcions del terme. Per tant, segur que hi haurà feina per fer.

Fugint de mitomanies, de pur arqueologisme, de la fascinació vana i estèril i del ranci i la naftalina, sempre hauré partit d’aquesta primera fita. D’aquest “Per França i Anglaterra” que tot just ara comença, com deia a caminar sol. I a partir d’aquí, potser un altre estudi periodístic, potser una biografia d’alguns pròcer o, qui sap, fins i tot és possible alguna cosa de ficció, inclús, perquè no, una novel·la. Ara però, com un pare, com a una mare, com una llevadora, només em queda contemplar el desvetllar-se a la vida del meu primer llibre.

Ja em direu.

11 de novembre 2012

Joan Sales, entre cingleres i espadats (Publicat a Valors)

“Del Senyor Sales? i tant que me’n recordo! Era com d’esquerres però sempre era a missa en les festes de precepte.’” Així recordava fa pocs dies un padrí de Siurana, assegut en un pedrís sota un dèbil sol de finals d’octubre, a l’escriptor i editor Joan Sales, del que se’n compleixen cent anys del seu naixement, just aquest mes de novembre. Al poblet de Siurana, just a dalt d’una cinglera al peu d’un riu del mateix nom, a la Serra de Prades i davant del Montsant, Sales hi havia arribat amb la seva dona Núria Folch en una de les excursions filològiques, per compte del seu amic Joan Coromines, que feien a la recerca de l’informador ideal: vell, nascut al terme i analfabet, per tal que la seva parla fos més pura. L’escriptor, que acabava de tornar de l’exili, va quedar impactat per aquest paisatge dur, rocós, clivellat, de difícil accés, i per aquest poble dalt d’un espadat, apartat però ferm, testimoni del pas de moros i cristians, de càtars i de cartoixans de la veïna Scala Dei.

Si algú coneix la llar de Sales a Barcelona, al Coll, construïda de forma anàrquicament humana sobre un turó del Carmel, on s’hi ha d’accedir per un camí empinat poc transitat i on el privilegiat visitant descobreix una casa extraordinàriament fascinant i acollidora, no té cap dubte que l’escriptor no podia triar Calella de Palafrugell per estiuejar o anar-hi el caps de setmana. A Siurana Sales hi troba un lloc per llegir amb calma, per treballar incansablement en els textos que publicava o escrivia i, alhora, per fer d’avi. Avui, la seva néta, hereva i editora, conserva la casa, anònima i allunyada del turisme de visita guiada i dinar opípar, però també d’escala i risc, que comença a ocupar la bellesa de Siurana.

El paisatge on hom porta a terme la seva obra no defuig, ni en Sales ni en cap dels grans autors del país, el paisatge vital de l’home que la porta a terme. El Sales que ha viscut l’ensorrament dels somnis d’un país jove i el fracàs d’aquesta joventut; que es presenta voluntari per lluitar per Catalunya sense obviar les dures crítiques al desori del bàndol republicà i els crims fets en nom de la revolució; que és a la trinxera i acaba com a oficial en la retirada, que viu la desfeta del país i la mort del seu amic Màrius Torres des de l’exili i que torna de Mèxic sense deixar de combatre ni un sol moment; que manté la fidelitat al país i retorna a un cristianisme compromès i originari, es condensa en el que ell veu, des de la tomba on reposa, a la rocosa terra de Siurana, a l’ombra d’una església romànica, amb l’esperança de la frondositat de Prades al davant i la remor del riu, als peus: El país resistent, ferm, sense concessions, sense renúncies, verdader i veritable, entre cingleres i espadats.

30 d’octubre 2012

Dies històrics (Publicat a Valors)


El proppassat Onze de Setembre – avui, ja una data memorable – mentre baixava cap al centre de Barcelona amb el tren de Sarrià, no parava de ressonar-me al magí, una escena de pel·lícula. Es tracta d’uns breus segons del film de Manuel Huerga i Toni Soler “14 d’abril: Macià contra Companys” en que el Francesc Macià del gran Fermí Reixach –Un dels pocs actors catalans formats al mític Actor’s Studio– afirmava, amb una dicció molt semblant al vell coronel convertit en President: “Vaig sortir de casa, convençut de viure un dia històric”. La veritat és que, tot sol, no vaig expressar tots els sentiments que, com una torrentada, em provocava baixar amb tanta gent al meu voltant: Pares amb nens, parelles joves, adolescents en colla, matrimonis de mitjana, o més aviat tercera, edat, tots amb estelades i senyeres, amb un somriure als llavis, amb una espurna d’il·lusió als ulls... Sí, com el Macià d’en Reixach, jo també estava convençut que, segurament, viuríem un dia històric. Anava sol, baixava a trobar-me amb la colla amb la que, hores més tard, restaria immòbil, entre milers i milers de catalans que ens vam posar rere una pancarta amb un bell somni imprès: Catalunya, nou estat d’Europa. Aquest lema havia estat, només, un bell somni, fins fa ben poques setmanes. Un anhel d’aquells que crèiem, de totes-totes, que mai viuríem per veure. Ser present en aquella manifestació monstruosa, en aquella la demostració d’un milió i mig de persones copant tot el centre de Barcelona, em va confirmar la intuïció. Vivíem un dia històric.

Els qui coneixem la història incerta i malaguanyada del nostre país: les oportunitats perdudes; els compassos d’espera; les eternes promeses i les esperances blanques  truncades; les grans decepcions i els enganys sistemàtics, intentem ser curosos amb l’ús de l’adjectiu “històric”. Tot i que, els catalans estem familiaritzats amb l’exageració i la hipèrbole com a bons mediterranis i estimem les grans ocasions però, alhora, com amb una mena d’atac de circumspecció a posteriori, tendim a deixar-nos portar pel sentit del ridícul i oblidem de pressa. L’endemà de l’Onze de Setembre no va ser així. Hem viscut una acceleració dels esdeveniments tan inusual, que cap dels àugurs, teòrics, mestres i analistes ni tan sols l’hauria pogut imaginar. En els dies transcendentals de la història, el pes de les situacions impensables i  increïbles, encara avui, on tot sembla calibrat, és importantíssim.

A hores d’ara no sabem com serà el nostre futur. El que sí que podem intuir és que, de ben segur, algú farà una pel·lícula sobre els temps que ens ha tocat viure i, algú que interpretarà algun dels homes del moment, dirà: “Vaig sortir de casa convençut de viure un dia històric”. I és referirà a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.


12 de setembre 2012

El tedi a Barcelona (Publicat a Valors)

L’estiu de 1916, Eugeni d’Ors va escriure a les pàgines de La Veu de Catalunya una sèrie, un parèntesi estiuenc a la seva tasca d’articulista principal del diari, que va fer fortuna amb el títol de Lliçó de tedi en el parc (o Oceanografia del tedi). En ella, el Pantarca descriu, tot estirat en una chaise longue, la seva breu estada –tot i la dilatació que produeix la lectura– a un balneari, identificat com l’Hotel Blancafort de la Garriga. Després de deixar-se emportar pel tedi, per la pura inacció que li impedeix no només la conversa i el moviment, sinó també caure en la temptació encarnada en dona, Autor –l’alter ego de Xènius– torna a Barcelona:

“BARCELONA, CIUTAT D’ESTIU: .... Asfalt lluent, que ha plogut a vila com a muntanya. Però a vila cau a nit més de pressa, i als carrers i places de Barcelona, per reflectir-se en el mirall negre de les aceres mullades, hi ha mils i mils de llums. Això i el trànsit, això i el devessall dels cotxes, això i les bocines, això i els crits estentoris dels venedors de diaris, fa una febreta. No importa que Autor torni en ple mes d’agost encara; la pluja passada, la fresca imprevista, el baixa ell del camp, li donen la il·lusió de l’octubre...” Però la ciutat d’estiu que hem viscut els qui ens hem quedat a guardar-la no ha estat la del retorn del glossador.

A Barcelona, no hi ha caigut cap gota que no fos fruit de la condensació d’un aparell d’aire condicionat funcionant a ple rendiment durant l’onada de calor que s’ha assentat al país en la segona quinzena d’agost.

 La ciutat deserta que aguanta estoica la canícula africana –fora dels espais turístics, deserts, a l’ensems, d’indígenes– de ben segur que oculta el secret d’aquells falsos estiuejants, tancats a casa i ben proveïts, simulant davant d’amics i coneguts una obligada estada a Menorca o a Llafranc. Aquests nous emboscats, hauran de prendre el sol en un jardí o terrassa secreta, sense ser vistos, sinó volen que la blancor excessiva faci sospitar veïns i companys de feina.

 Entretant, la jornada d’un estiu a ciutat s’esllangueix i tremola. Els àpats són frugals, les begudes massa fredes, regnen els cafès amb gel i els gelats d’after eight i amb la calor el consum d’alcohol es sovinteja i el vi blanc i el gintònic presideixen qualsevol tipus de sopar. L’opressió climàtica, que ofereix al qui escriu la possibilitat de creure’s funcionari colonial al tròpic, fa molt difícil el treball. Encara que siguin poques les obligacions que imposa el tedi, la temptació és enorme i l’esperit de sacrifici, voluble. Les migdiades, per tant, són eternes; les nits, llargues; els horaris, difusos.

Per sort, a ciutat aviat acabem el tedi d’agost i amb les primeres fresques de setembre, retornem al més desitjables dels estats: la santa i dolça rutina.

11 de setembre 2012

Els perquès d’una jornada inoblidable (Publicat a El Matí Digital)



Poruc de mena com sóc, em feia por llegir un mes abans de celebrar-se la manifestació de la Diada, l’adjectiu “històric”. De ben segur que pels que hi érem, serà molt més que històric. Jo diria, parafrasejant algun dels mestres, que ha estat una jornada inoblidable. Una jornada que haurem d’explicar als catalans del futur. Per mi, però, la gran transcendència de l’11 de Setembre de 2012 no recaurà en les xifres, a priori, esborronadores. Ni tampoc en el col·lapse generalitzat del centre de Barcelona, sinònim d’una concentració de gent major de la que les avingudes de l’Eixample i de la posterior Via Laietana poden deglutir. Des del meu punt de vista, el que converteix aquest dia en un jorn memorable i absolutament cabdal pel nostre futur, són quatre raons:

Més que circumscriure l’èxit, que pot fer-se, a les tres hores llargues de manifestació, cal tenir present una visió global d’un dia llarg, amb un munt de detalls previs. L’èxit de vendes d’estelades –esgotades a tot arreu–, l’ambient festiu, alegre, cívic i republicà en la seva millor accepció que es respirava a Barcelona (i que deuria ser molt semblant a aquell de farigola florida que recordava Joan Sales o la llum que notà la Colometa, el 14 d’abril, la complicitat amb la gent, el goig de caminar per la ciutat, l’extraordinària diversitat de la gent, hores abans feia el ple per un record memorable. Fins i tot diria que, particularment, emociona més recordar aquella Barcelona que es preparava per un moment  gairebé epifànic, que no pas el moment concret en que érem a Passeig de Gràcia, sense moure’ns un mil·límetre.

La manifestació ha estat convocada i encapçalada amb un lema explícitament independentista. Fins ara, l’independentisme podia trobar-se implícit en les diferents perífrasis usades en d’altres convocatòries –“Som una nació i tenim el dret a decidir” convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir el 18 de febrer de 2006; “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”, 1 de desembre de 2007 i “Som una nació, nosaltres decidim”, 10 de juliol de 2010”– però no era exclusiu i explícit. Aquesta jornada, per més que s’hi encaparressin alguns líders polítics, era inequívocament sobiranista, reclamava un Estat dins d’Europa – d’aquí que l’europeisme, més enllà de les banderes europees que s’hi trobaven, fos, aquesta vegada, l’implícit – i no admetia vacil·lacions.

La imatge, tant important en la cultura de la fotografia digital, del fotògraf d’smartphone, d’instagramers i de mitjans amb profusió de tractament fotogràfic de l’actualitat, també ha estat distinta. Per primera vegada a la història de la reivindicació catalanista – de la Solidaritat que recordàvem en l’article anterior fins al 10-J – la simbologia ha estat el màxim d’unitària possible, trencant el tòpic de l’eterna desunió dels catalans. Com dèiem, les estelades s’han esgotat a totes les botigues de teixits, basars, paradetes del rotllo i entitats de la causa. I això s’ha vist clar en la foto fixa de la manifestació. Al carrer, pràcticament tot han estat estelades: Les quatre barres de la bandera catalana, l’estel blanc sobre fons blau (tot i l’origen cubà, una dotzena part de la bandera europea, per cert). Algunes d’aquestes estelades, noves i acabades de comprar. Moltes, de persones que mai s’haguessin cregut brandant un símbol, antigament clos als ambients més combatius, més juvenils o més desbridats. Avui, l’estelada representa quelcom que la majoria dels assistents a la manifestació comparteixen. Atenció, doncs, amb l’evolució dels símbols i l’apreciació dels mateixos entre la població. Sempre he cregut –com Ballester, l’inventor de la bandera independentista–, que la senyera del Casal de Barcelona ha de ser la bandera oficial de l’estat català. L’estelada, en el sentit de la manifestació d’avui, ni rivalitza ni substitueix a una senyera molt present. Però ningú pot negar que, juntament amb les quatre barres avui és un símbol que ofereix gran consens i que no espanta a ningú. Atenció, també, a l’esllanguiment d’altra simbologia no tan arrelada o amb molt menys consens: Estelades d’estel roig, creus de Sant Jordi, etc. Potser s’ha acabat una certa policromia heterogènia, fruit, potser, del joc d’ambigüitat, sobreentesos, sentits implícits, etc. de la política catalana en general, i del nacionalisme / sobiranisme / independentisme, en particular

L’estelada, avui, simbolitza el clam independentista que ningú pot negar que s’ha produït a Barcelona. I l’emergència d’aquest clam és el més important del que hem viscut i del que haurem d’explicar d’aquesta jornada irrepetible i inoblidable, als catalans que vindran. L’11 de Setembre de 2012 ha estat un acte d’afirmació independentista que no és de cap manera provable que sigui reversible. Creients, militants, convençuts, desil·lusionats amb d’altres opcions, nouvinguts a l’independentisme, etc. avui, tots junts, han fet un pas endavant. Com deia també en l’article anterior, durant anys el consens catalanista fou el de l’Assemblea de Catalunya que es resumia, a banda de en Llibertat i en Amnistia, en Estatut d’Autonomia. És a dir, el gruix del catalanisme polític –del socialisme federalitzant a l’independentisme pragmàtic, passant per tots els matisos de nacionalistes, autodeterministes i el que es va conèixer més tard com a sobiranistes– creien necessari provar o trobar algun tipus de fórmula per tal que Catalunya es trobés bé com a nació dins d’una Espanya plural. La utilíssima manifestació del 10-J va cantar les absoltes a aquesta quimera, però encara no va ser capaç de compondre un nou consens. Avui, el nou consens del catalanisme polític s’expressa en l’esperit de la manifestació d’ahir. Un esperit que, com ja hem dit, ja no és ni vague, ni difús ni interpretable de múltiples maneres. A més, l’absoluta heterogeneïtat dels dos milions, segons l’ANC, o el milió i mig, segons el Departament d’Interior, de manifestants permet considerar aquest nounat consens com prou ampli per bastir majories i, sobreposant-se a tots els fracassos i disgustos històrics, construir un nou futur. Com a conseqüència, tots aquells que rebutgin, ridiculitzin, tergiversin, foragitin, combatin o obviïn aquest nou consens del catalanisme polític a l’entorn de l’estat propi –més enllà de la presència física a la manifestació– se’ls podrà considerar fora del catalanisme polític, més enllà que maldin per considerar-se’n, encara. El problema no serà de la nova majoria, si no d’ells. Podien haver escollit un altre senda.

Ahir vam viure una jornada inoblidable. Ara va de debò.

10 de setembre 2012

Tres cents anys d'història: A punt de capgirar-la (Publicat a El Matí)



El 22 de maig de 1906 va ser un dia d’eufòria a Barcelona. Un dia mític en la història política de Catalunya. Al Passeig de Sant Joan, per davant de la tribuna aixecada prop del Palau de Justícia van desfilar més milers de catalans per retre homenatge als diputats que havien votat contra la Llei de Jurisdiccions. Era el moment àlgid de la Solidaritat Catalana, que tot just iniciava la seva esperançadora singladura cap al triomf electoral esclatant. Se’n va dir la “manifestació monstre” o la “manifestació de l’homenatge” i es va parlar de dues centes mil persones vingudes de tot Catalunya: corporacions senceres encapçalades pels batlles, cercles polítics regionalistes, republicans i carlins de totes les comarques, cors, entitats, ciutadans anònims... Participants com Francesc Cambó o Amadeu Hurtado, recorden el gran espectacle d’una ciutat que portava a terme el seu gran primer acte de masses. Un acte de masses d’afirmació d’un catalanisme que, a pesar de les dificultats, maldava per fer renéixer un país que encara patia una derrota ja llunyana.

I és que Catalunya, amb la derrota de 1714 i la promulgació del decret de Nova Planta dos anys després, va quedar absolutament anorreada de la història. Políticament, un antic regne amb corts, institucions i drets propis va quedar arrasat. Culturalment, un país que havia brillat en les arts, les lletres i el coneixement, va quedar esbandit (Només restà una Universitat, a la fidel ciutat de Cervera, fins el seu trasllat a Barcelona, cent vint-i-cinc anys després). Socialment, una nació dinàmica i emprenedora va quedar extenuada. Catalunya va quedar fora de la història durant tot el segle XVIII fins als inicis del segle XIX.

Però a pesar d’estar ben a prop de desaparèixer, de quedar com un punt i a part de la història, com antic i incert país perdut, molt a poc a poc, molt lentament es va produir una reacció. Encara va trigar anys a arribar a l’impuls comercial, la vivacitat econòmica i l’exportació. Amb penes i treballs, a empentes i rodolons, Catalunya va poder accedir a la revolució industrial sense cap tipus de poder polític, dret o privilegi. Més aviat al contrari, amb un estat poderós en contra. La represa cultural arribaria més de cent anys després de la derrota, amb un poema que va permetre redescobrir el català com a llengua literària (Capmany l’havia qualificat de llengua morta per la república de les lletres, pocs anys abans). S’iniciava la Renaixença, que catalanitzaria cultura i gust popular, com una mena d’esclat a Catalunya entrava el romanticisme europeu. Un esclat, però, encara molt vinculat a les dinàmiques polítiques espanyoles: Conservadorisme, liberalisme, federalisme, republicanisme, carlisme... El segle XIX finia sense una articulació política clara del catalanisme que tot just començava a proposar un programa polític clar, fracassades experiències com la Primera República. Només el conflicte tributari que va portar al Tancament de Caixes, juntament amb l’anterior reclamació proteccionista, és pot considerar un èxit d’aquest final de segle.

Va ser, justament dos cents anys després de la desfeta de Barcelona, que Catalunya va poder bastir la seva primera experiència institucional després de l’abolició de les Corts, el Consell de Cent i la Diputació del General. Una Mancomunitat de Catalunya amb atribucions només executives i administratives, però amb un programa modernitzador i de reconstrucció del que encara en som hereus. Just el mateix any 1914, amb la Mancomunitat acabada d’estrenar i la Gran Guerra a Europa, es trasllat el Monument a Rafael Casanova, del Passeig de Sant Joan – allà on es va celebrar la manifestació de la Solidaritat Catalana– al seu emplaçament actual, a la Ronda Sant Pere, on fou ferit el Conseller en Cap de Barcelona.

Una primera dictadura va ensorrar aquesta efímera però il·lusionant experiència. Pocs anys després, una altra experiència de renaixement polític i d’il·lusió, la República va ser abolida per la força de les armes. La dictadura, en aquest cas, duraria quaranta anys i, a la seva fi, hauríem de tornar a començar de molt avall.

Finalment, durant aquests darrers gairebé quaranta anys, el catalanisme ha viscut del consens d’aquest moment fundacional, caracteritzats pel lema de l’Assemblea de Catalunya que reunia a l’antifranquisme polític: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. S’havia d’articular una relació amb Espanya que permetés a Catalunya reconèixer-se com a nació en un estat federal o federalitzant. Malgrat els èxits que han procurat els migrats Estatuts – La normalització lingüística a l’escola, la política cultural, les institucions pròpies, els mitjans de comunicació en llengua catalana, etc.. – els atacs d’un estat que ens va en contra des d’antic, no han cessat. No només ha estat impossible la concòrdia sinó que està en perill aquests tres-cents anys de recuperació de la gran caiguda de 1714.

Catalunya no és un invent ni dels erudits romàntics, ni dels burgesos finiseculars, ni dels petit burgesos catalanistes, ni de les masses republicanes, ni de l’antifranquisme, ni tampoc, evidentment, dels independentistes que demà marxarem pels carrers de Barcelona. Tampoc és un invent de Víctor Balaguer, d’Aribau, de Prat de la Riba, d’Eugeni d’Ors, de Cambó, de Macià, de Rovira i Virgili, de Pujol, de Maragall, de Junqueres o de Mas. Tampoc va ser un invent dels heroics defensors de Barcelona, que avui recordem. Veníem de lluny, volíem anar lluny i la derrota del 1714 ens va portar a no ser presents als grans moviments històrics del segle XIX. Quan es constituïren els estats-nació, Catalunya estava derrotada i sotmesa. Quan es posaren les bases dels règims federals, Catalunya encara era dèbil. Quan Catalunya intentà buscar fórmules per ser una nació dins d’un estat plural, sempre trobà la negació quan no l’atac militar. La història dels darrers tres cents anys d'aquest poble vell, per tant, és una història de llarg redreçament, de curació de l’ensulsiada, de voler tornar a ser.

Per això, avui, com en d’altres jornades històriques, com aquella Homenatge a la Solidaritat Catalana, com en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril del 1931, en el retorn del President Tarradellas, la Diada de Sant Boi, la Manifestació del milió o el proppassat 10-J, tornarem a sortir al carrer, convençuts aquesta vegada que, més enllà del simbolisme de les diades, ara sí tenim prou força per capgirar una història llarga, trista, ominosa, però plena de resistència, esperança i futur.

Visca Catalunya lliure!

06 de setembre 2012

Independents a pesar dels independentistes (Publicat a El Matí)


Aquest cap de setmana passat, seguint una mena de tradició instaurada dia de final de vacances d’adolescència que sortir plujós i no vam poder anar a la platja, he anat a menjar xocolata amb xurros amb el meu amic I. Som amics de tota la vida, en un sentit estricte. Només diré que fa 25 anys que ens coneixem i si miren o saben l’edat que tinc, veuran que 25 és una xifra important. La nostra no ha estat mai una amistat basada en complicitats ideològiques o afinitats culturals sinó en l’absoluta camaraderia forjada als patis de l’escola, a les tardes de jocs, a les aventures de primera joventut i alguns viatges. Resulta, que el meu estimat amic viu amb parella, i ella també es va afegir a l’esmorzar. Entaulats a la Plaça Santa Anna, on hi ha una mica d’ambient pel pas de la Marxa per la Independència per Mataró, m’expliquen que aniran a la manifestació del dia 11 de Setembre. El fet té molt de simbolisme, a banda de la il·lusió que em farà anar-hi tots junts, penso que ell no és un home excessivament “de la ceba” i per tant, no és un convenciment per via marital, va més enllà. A més, de seguida recordo que l’avi de la noia, L., és un guàrdia civil jubilat vingut de les Castelles quan l’institut armat encara era el que era. Els xurros anaven carregats d’optimisme.

Paradoxalment, aquest optimisme de dissabte al matí assolellat sembla que no tingui res a veure amb les polèmiques estiuenques sobre la participació a la manifestació del President de la Generalitat, de l’actitud desmenjada de la CUP, de les suspicàcies respecte a Òmnium, de l’adamisme insolent d’alguns respecte a la participació del president Pujol. I tot això, només, respecte a una manifestació que abans de celebrar-se ja considerem un èxit i de la que segurament discutirem l’efecte abans d’hora. Sembla com si la realitat del país, viatgés paral·lela a la virtualitat organitzada per mitjans, polítics i societat civil, com si a pesar de l’exemple pèssim que es dóna des de l’independentisme organitzat i autodenominat, la massa anòmima que anomenem poble fes com si sentís ploure i s’entossudís fermament a no deixar-se vèncer pel derrotisme, la vergonya i el pessimisme.

És un fet que el convenciment que Catalunya mereix i ha de ser un estat s’ha estès com taca d’oli a la societat catalana, ha penetrat en espais socials que li eren aliens i refractaris, ha acabat tombant a aquells del “sí, però” i ha envigorit als tímids creients. De només deu-quinze anys ençà, la normalització de l’independentisme s’ha convertit en el fenomen polític més transcendental després de la recuperació de la Generalitat. Però, sorprenentment ho ha fet paral·lel a la més gran confusió en el panorama de partits polítics més o menys independentistes, que va des de les reticències i ambigüitats a l’entorn de CDC  a la necessària purga dels pecats comesos per ERC, de la fugacitat de personatges com el Dr. Carretero o Joan Laporta a la tendència a la paranoia de Solidaritat, un  grup que utilitzant un nom de gloriosa memòria serà recordat com el menys “solidari” de la història del catalanisme, incapaç de descobrir cap veritat més enllà dels seus tres diputats. I ho fet a pesar, també, de les cinquanta mil plataformes, coordinadores, colles, grups, corrents, cercles, dissidències, capelles i capelletes, barallades entre elles, a mata-degolla, excesivament ideologitzades, gens poroses i amb tendència a la inoperància i al sectarisme.

Per això, davant d’infantilismes, mesquineses, picabaralles entre starlettes de cent quaranta caràcters, manca de crítica, disbauxa bufanúvols i manca de mà esquerra, cada vegada estic més convençut que Catalunya serà independent – potser per l’atzar de la història, potser perquè és necessari i de justícia– a pesar dels independentistes. A pesar de nosaltres (un nosaltres en el que m’imploc com a opinador en la màteria) i gràcies a la néta d’un guàrdia civil que es manifestarà l’11 de Setembre, a les mestresses de casa d’un poble de Lleida que llegeixen a Màrius Carol a La Vanguardia i que han organitzat un autocar per baixar a Barcelona per la Diada, al pare de família que ha decidit no tornar més al “pueblo” cansat d’aguantar insòlencies i retrets caps als catalans i que ha arribat a l’estat propi sense passar pel catalanisme cultural ni al nacionalisme resistencialista, al jubilat patriota que no es perd cap conferència dels dijous a Òmniumni cap activitat sobiranista i al voluntari, al militant de la causa, entusiasta, de bona fe, sense cap ambició personal ni cap predisposició a la picabaralla. Ells hi faran més que nosaltres.

23 d’agost 2012

Un premi per a Joan Marsé (Publicat a El Matí)


Aquestes darreres jornades d’intensa calor, els qui hem quedat al país les hem viscut immersos en la darrera polèmica nacional sobre la nostra cultura i la seva autodefinició. Les nostres mancances com a país i els nostres històrics fracassos ens aboquen a girar i girar en la sínia dels eterns i inútils debats. Una vegada més, - com ho va ser l’any 2007 en el cas dels participants a la Fira de Frankfurt o en l’acomiadament de  Cristina Peri Rossi com a tertuliana de Catalunya Ràdio – la polèmica sorgida de la canícula és si els escriptors nascuts o residents a Catalunya (per tant, catalans) que escriuen en castellà, han de ser considerats part de la literatura catalana. Precisament un dels autors que donà suport a l’escriptora uruguaiana, el poeta i exSecretari General de Presidència en el darrer mandat de Jordi Pujol, l’apreciat Carles Duarte, és qui des de la presidència del CoNCA –organisme encarregat, entre d’altres responsabilitats, d’atorgar els Premis Nacionals de Cultura en les seves diferents i diverses disciplines– ha apuntat la conveniència de premiar aquests autors en castellà, dins la categoria de literatura. És a dir, ha tornat a obrir l’eterna polèmica.

A través del forat que ha obert Duarte, de seguida s’hi han escolat els sospitosos habituals, els qui fa anys que remenen el discurs antinacionalista de la suposada discriminació oficial del castellà a Catalunya. Alhora, esforçats patriotes, han tornat a estirar-se els cabells, sorpresos que, a diferència de totes les literatures que al món es fan i es desfan –i compten amb Premis Nobel, des de l’occitana a la  jiddisch, de la italiana a la polonesa l’hebrea, l’indú, la grega i la japonesa– ens dediquem a fer jocs de mans per dir i no dir que és i que no és la nostra literatura. I tot això, tenint una llengua més o menys normalitzada! hi afegeixo, jo. A banda, com a innocents portadors de lliris, ha sorgit una tercera via que caldrà analitzar amb deteniment, una vegada passi l’estiu. Aquells que, des d’un independentisme que creuen indiscutible, angèlicament ens menen a una falsa ruta cap a l’Arcàdia, mentre blasmen el nacionalisme per purista i essencialista i somnien en una Catalunya independent on el castellà sigui tan propi com Mossèn Cinto, per la qual cosa d’apunten a premiar, sense més.

Curiosament, però, uns i altres sempre usen els mateixos noms a l’hora de parlar dels escriptors catalans (no ens complicarem escatint ni de naixement o de residència) en llengua castellana: Juan Marsé i Eduardo Mendoza. D’altres hi afegeixen, com a torna, el talentós professor de la Universitat de Girona, Javier Cercas o el prolífic i milionari autor de Best-Sellers ambientats a Barcelona i resident a Los Ángeles, Carlos Ruiz Zafón. El fet d’obviar el novel·lista més interessant, reconegut i apreciat internacionalment de la literatura castellana feta a Catalunya, Enrique Vila-Matas, ens hauria de fer sospitar si tot no es deu a llunyanes camaraderies, complexos mal curats d’acadèmics canònics i eterns mandarins de la cultura davant de les (o la) potent(s) editorial(s) de la ciutat, dels caps i responsables de les seccions de cultura dels diaris barcelonins (dels diaris, fins fa poc, de llengua castellana, s’entén) o dels popes que van crear el terme vergonyant de “cultureta”, amb un ànim més de descrèdit que una altra cosa, sempre disposats a retreure qualque deute pendent amb aquests autors.

Però tornem al cas Marsé. El més interessant de l’autor de la magistral Últimas tardes con Teresa és la seva pròpia autobiografia, de la que n’ha extret bona part del paisatge de la seva extensa obra literària. La seva vida ja comença amb el drama del canvi d’identitat que provoca l’adopció i s’emmarca en la postguerra més sinistra de la Catalunya sota Franco. L’elecció, doncs, de la llengua literària d’un jove criat en un sistema que enviava el català als menjadors de casa i que establia el castellà com a llengua única de l’escola, l’administració, la cultura oficial de la Barcelona “capital hispano-americana del libro” i que, per atzar de coneixences i interessos literaris es convertia en l’amic proletari dels nens de casa bona de la gauche divine, no va ser, ni del tot lliure ni del tot desinteressada. Això no treu ni resta mèrit, valor, grandesa a Marsé, però davant la polèmica generada sovint amb el seu nom com a bandera, situa la realitat en el seu lloc: Joan o com signa la seva obra, Juan Marsé és fill de la seva època i fill de les misèries i les mesquineses, pròpies i alienes, aquelles que ell mateix ens ha retratat, amb Barcelona de fons. D’altres, en paral·lel als nens i nenes de Tuset Street i als interessos de mitjans i editorials, arribats de l’exili, obligats a escriure, també, alimentàriament en castellà o amb autèntiques dificultats de censura, distribució i de manca d’un públic preparat, disposat i capacitat per a llegir-los en català, van triar –malgrat les dificultats gens dissimulades que establia el règim– fer-ho en català.

Per tant, si del que es tracta és que Catalunya doni un premi a Juan Marsé –que ja va ser premiat amb un Cervantes, premi espanyol, exclusivament per autors espanyols o iberoamericans en llengua castellana– jo sóc el primer disposat a donar-li. La seva obra és una riquesa del país, un patrimoni de la ciutat de Barcelona i una crònica d’uns anys i d’una època. Ara bé, que Marsé no sigui l’excusa per fer-nos creure que la literatura no té res a veure amb la llengua en que s’escriu o que ens intenten abstreure del fet que la nostra nació –tan mediterrània, catòlica i llatina com França, Espanya i Itàlia– només té en la llengua catalana la seva diferenciació davant del món. Que Marsé (o Mendoza) no siguin l’excusa dels qui ens volen instal·lar en la confusió, pas previ i necessari cap a la desaparició, ni dels il·lustres i il·lusos bonifacis que sense saber-ho els abonen el terreny.

02 d’agost 2012

Estiu del 92 (Publicat a El Matí)


El proppassat 25 de juliol, diada de Sant Jaume i data assenyalada al calendari festiu de Mataró, va fer vint anys de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona. Pels homes i dones de la meva generació, els nens dels noranta, el magne esdeveniment barceloní és un record infantil. Un dels primers esdeveniments que vam viure en directe, ressonàncies de grans esportistes, una ciutat que es desvetllava al món... Per mi, té un record íntim i especial, que associa, per sempre, Barcelona amb la meva àvia Quimeta.

L’estiu de 1929, la meva àvia arriba amb tren a Barcelona. Té nou anys acabats de fer i és una de les seves primeres visites a la ciutat, viatjant en el ferrocarril –en el que poden viatjar de franc, per ser filla de ferroviari. La ciutat els rep amb l’entusiasme un pèl frívol, un pèl ingenu del gran esdeveniment que celebra, per la confluència d’interessos del milionari magnat de l’electricitat i polític analfabet Joan Pich i Pon i dels catalanistes Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó: L’Exposició Internacional de Barcelona, inaugurada pel rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera. Montjuïc és una festa: a la falda de la muntanya, al costat del Paral·lel, s’han alçat tot d’edificis que han d’acollir la gran fira de mostres, s’ha fet arribar el tramvia, tothom va amunt i avall, es veuen cares estrangeres, desembarquen visitants d’arreu, se senten nous parlars, noves modes i nous cants. Ja cap al vespre, la nena torna amb totes les imatges desades a la memòria.

Seixanta tres anys després, va ser ella la que em va portar a descobrir Barcelona. Una Barcelona que tornava a rentar-se la cara per presentar-se bonica al món, amb un nou borrissol d’il·lusió i somnis i amb la determinació de no quedar ensopida ni amagada mai més. Recordo anar, també, en tren fins a Barcelona i les banderes que penjaven als balcons de les diferents poblacions del litoral maresmenc per on passaven. No estic segur, però, si el tren ja havia canviat de colors o encara era d’aquell blau i groc rònec, que crec retenir en la meva prehistòria, però si que estic segur que quan baixàrem a Plaça Catalunya i trepitjava les Rambles, per primera vegada sentia una mena de sensació d’amor per una ciutat que al final m’ha acabat acollint. Com al 1929, gent de tota mena, arribats de tots els continents t’apareixien en girar qualsevol cantonada, tots vivíem en un ambient especial, en que ja no t’estranyava gens descobrir rostres i colors. Jo la seguia a ella, que em feia de iaia i de guia, de cap d’expedició i de cicerone. Recordo la màgia de pujar amb el funicular fins a la muntanya de l’Exposició, ara convertida en anella olímpica. Recordo perfectament la fal·lera del pins, que compràvem i canviàvem a peu de l’Estadi i d’acabar aquella jornada o una altra de similar, a prenen les Golondrines que feien viatge fins al “rompe-olas”. I com a record d’aquella jornada – que poden ser una de sola o se’m confonen i foren dues– un Cobi vestit amb l’uniforme blau olímpic, que encara conservo amb tendresa.

Si en algun moment es va iniciar la meva relació d’amor amb Barcelona, construïda sobre aquests primers viatge epifànic, de les visites d’exposicions, fires i restaurants amb els pares, d’excursions de classe, d’anades i tornades diàries a la Universitat o a treballar, i de la instal·lació definitiva d’una llar, fou en aquell estiu del 1992, de la mà de la meva àvia, que –infortunis de la vida– ja no tornaria a veure l’estiu de l’any següent.

18 de juliol 2012

La tragèdia de Joan Sales (Publicat a El Matí)


Avui fa setanta sis anys que l’exèrcit d’Àfrica es revoltava contra la República i s’iniciava la Guerra Civil. La Guerra d’Espanya canviaria la vida d’un poble i d’uns joves, com Joan Sales, de qui enguany commemorem el seu centenari. Poc més d’una setmana després de l’alçament, Sales escriu a Mercè Figueres:   [...] Em sento furiosament optimista respecte al desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosos; la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una torrentada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè a per nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa a aquests incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació, són una cosa d’allò més tèrbol que ja només serveixen per deshonrar la victòria”. Però, com tothom sap, els auguris del jove funcionari de la Generalitat no es compliren. L’esclat de la guerra va comportar un esclat revolucionari, en el que els elements faistes van fer-se els amos del carrer i van implantar un nou ordre – contravenint la legitimitat democràtica contra la que s’havien revoltat els militars i els falangistes – en el que estava permesa la persecució política i religiosa contra tot element suspecte de contrarevolucionari, més enllà de qualsevol relació amb els sollevats. Entre ells, militants i dirigents de la Lliga de Catalunya, històric partit catalanista, d’Unió Democràtica, clergat i elements catòlics.

El país va perdre la guerra des d’aquell moment, el mateix Sales així ho assumí – “guanyi qui guanyi, jo ja he perdut – i per això l’anomenà “La guerra del Desastre Nacional”. La seva crítica al desgovern de la rereguarda és nítida, des del primer moment. Com ho serà la crítica del diputat a Corts i antic Governador de Barcelona Claudi Ametlla, que a les seves “Memòries Polítiques III (1936-1940)” i “Catalunya, paradís perdut”, evocarà les seves iniciatives perquè el govern català recuperés el control del carrer i pogués fer front amb seguretat als enemics, dins del camp propi i a l’altra costat del camp de batalla: “Passar-se a l’altra banda és un error descomunal; són precisament ells que han provocat la tragèdia. I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen dels “failangistes” sense distinció?”, escriurà Sales en una carta de primers d’agost. Però tant les iniciatives d’Ametlla i altres elements republicans i militars per aturar els suposats “incontrolats”, com el somni de Sales d’un exèrcit català, seran infructuoses i menaran, en el cas d’Ametlla, a un exili iniciat el mateix agost del 1936.

Però Sales no opta ni per l’exili ni per la deserció, manté ferm el compromís amb Catalunya, i quan es constitueixi l’Escola de Guerra de la Generalitat no dubtarà ni un moment a apuntar-s’hi:  “El 19 de juliol els anarquistes van salvar un honor que els nostres homes havien passejat impúdicament pel fang el 13 de setembre, i àdhuc el 6 d'octubre. (…) Les victòries són sempre doloroses, molt sovint més que les mateixes derrotes. (…) Només ens podem plànyer seriosament d'una cosa: que el 19 de juliol no hagués estat un exèrcit de patriotes en comptes d'una banda d'anarquistes qui salvés la ciutat, el país i el govern, el principi d'autoritat i la idea de pàtria”.

Sales farà la guerra a Madrid, a Xàtiva i al front d’Aragó. A Teruel s’alçarà el paisatge de la seva gran obra, filla de la guerra, “Incerta glòria”. Però abans d’acabar la guerra que se li emporta als germans i iniciar el camí de l’exili, com a combatent derrotat que deixa enrere un país sotmès, encara serà processat pel SIM, el servei d’intel·ligència controlat pels comunistes. Després vindria gairebé una dècada d’expatriació, un retorn no exempt de dificultats, la titànica tasca de tornar a començar, la voluntat de reconstruir des de la llengua i la literatura i la tossuda fermesa de deixar una obra immortal com a testimoni del joves d’abril que van veure la seva glòria enrunada.

A totes les conseqüències de la ferotge dictadura fonamentada sobre l’odi, l’ocupació i la victòria sobre Catalunya, caldrà afegir-hi l’interessat arraconament, l’immerescut oblit, el malèfic silenci, el permanent engany després de tants anys. La tragèdia completa de Sales, que és la tragèdia completa de Catalunya: sobreviure entre el roig i el negre, “entre l’obscè i el macabre”, com farà dir a la seva criatura Juli Soleràs, entre la veritat i l’oblit.