09 de gener 2012

Elogi fúnebre del meu pare

Text llegit en el funeral del meu pare Valentí Safont, mort el dia 30 de desembre de 2011, a Santa Maria de Mataró, 1 de gener de 2012

El poeta Pere Quart escriví, a la mort de Carles Riba: “Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré/Si no hi ets, qui ens jutjarà?”.

Pare, ara qui em jutjarà?
Sempre que llegies algun dels meus papers o repassaves algun dels meus treballs, ho feies amb severitat, però no per decepció, malfiança o sospita, sinó desafiant-me perquè ho fes cada vegada millor. Perquè sabies que ho tot podia fer millor. Em reptaves a no abaixar la guàrdia. Estic segur que n’estaves molt content del poc que he fet a la vida, però no volies, de cap manera, que abaixés el ritme. La meva tesina va ser la teva darrera obsessió. Vaig treballar sense ganes perquè la poguessis veure acabada i a la teva memòria te la dedico.

Aquí m’adreçaré, pare?
Tu em vas ensenyar a estimar el país en tot el sentit. Girona, l’Empordà, la Costa Brava, Begur, el mar. El mar que la nostra família sempre ha mirat. Aquest Mediterrani que tan influïa en el teu caràcter, expansiu i generós, com d’una mena d’italianitzat. I Barcelona, per la que mai tenies peresa i que em vas descobrir.

En Aragón tuvo también un pueblo, Torrijo del Campo, donde lo amaban como a un primo y a un amigo. Un pedacito de Torrijo lo llevaba en el corazón y ahora le acompaña.

I em vas portar a veure món: De la Bretanya a Mèxic. El meu idolatrat París, Egipte, Berlín, Madrid, Itàlia, Lisboa, Nova York, ...

Em vas ensenyar a estimar les tradicions: Els bunyols de figa per Setmana Santa, que abans va fer el teu pare, que els havia après de la seva mare, i que tu vas seguir fent; crema per Sant Josep; coca i petards per la revetlla de Sant Joan. Per festes tallar els torrons i triar els vins i els caves.

Pel juliol, les Santes que en la teva joventut vas viure amb il·lusió i intensitat fins ara que te les miraves des d’un segon pla. Un segon pla orgullós i satisfet. Satisfet de la Momerota, que tan et recorda, però també d’organitzar actes o d’escombrar la plaça Santa Anna i muntar i desmuntar empostissats.

A Cerdanyola i tot Catalunya vas ballar amb el Mossèn Biscúter, que era la teva dèria. A la colla deixes un buit difícil d’emplenar, i el record de la teva obsessió per la precisió i la cura, pel ritual, la seriositat, i l’estima per la figura del gegant servirà als teus companys de guia.

I arribats a Nadal, i havent anat a la fira de Santa Llúcia, m’instruïes a muntar el Pessebre que aquest any també vas deixar fet, anant encara al bosc a buscar molsa, pedres, sorra i el suro que guardàvem de cada any. Amb les forces que tenies no vas deixar cap forat sense omplir, cap peanya sense tapar, cap molsa sense col·locar. Les nostres figures ens faran companyia quan estiguem tristos i somriuran en el teu homenatge.

Entre el Kubala de l’avi i el meu Messi, tu vas ser un culer de la generació perduda, que vas patir però que també vas tenir la fortuna de gaudir d’aquests darrers anys. Et vas criar futbolísticament en anys difícils, però aquests darrers anys et vas emocionar amb les victòries del Barça que vam viure junts, bé en directe, bé comentant-les per telèfon, encabat. Et recordarem, com tu i jo fèiem amb l’avi, en totes les copes que vinguin, en tots els gols, en totes les victòries. Però no només el futbol, eres un poliesportiu total, capaç d’entendre-hi de cotxes i de motos, de bàsquet, handbol, billar, boxa o petanca.

Si a mi m’apassiona l’òpera i la música clàssica és perquè a casa ja hi havia discos de Puccini i Donizetti o el Messies de Häendel que posaves per Nadal. Els llibres, les exposicions, els diaris, els ordinadors, tot ho vas compartir amb mi.

Ens queden els teus records i vivències i repetirem una i altra vegada les teves anècdotes i històries, que no et cansaves de recordar. Fins i tot fent memòria als germans més desmemoriats.

Però tot això, que és el que tu m’has ensenyat a fer no és res comparat amb el que m’has ensenyat a ser. Tu m’has ensenyat a ser un home, en el sentit que ho escriví Kipling. Sense dir-m’ho mai m’has deixat la terra.

Eres d’una generació estoica i callada, de fer i no dir, de ser-hi i no aparèixer. Però si mai arribo a ser com tu, voldria tenir una unça de la teva passió, el teu amor per la vida, la teva generositat, la teva compassió, però també la teva expressivitat, el teu humor, la teva ironia i la combinació de gest i paraula. En la malaltia i davant de tots els patiments que s’han presentat a la teva vida, has demostrat sacrifici, resignació i coratge. Has lluitat amb mi, has lluitat per mi, per la mare, pels teus pares que hauran anat a trobar al seu fill petit, pel teu sogre que acaba de morir i al que acolliràs i per tota la gent que t’estima i que ens hem aplegat avui, a Santa Maria, on et van batejar i a l’ombra gairebé de la que vas néixer per dir-te adéu. I per dir-te gràcies.

Pare, ara que tu no hi ets, a qui m’adreçaré? Qui em jutjarà?

2 comentaris:

  1. Joan, és un escrit magnífic. Sou una GRAN família.
    Ànims en aquests moments difícils.

    ResponElimina
  2. Joan, has plasmat tota una vida plena de moments emotius que ens han arribat a tots.
    Una abracada.
    Jordi.

    ResponElimina