20 de gener 2012

Els assassins de Fraga (Publicat a El Matí Digital)


Ja va passar en la mort de Juan Antonio Samarach, l’audaç franquista que va prosperar en la cort dels miracles de l’esport i que va fer possible els Jocs Olímpics de Barcelona: El twitter – com a nou altaveu, mig àgora, mig porta de letrina – treia fum, ahir a la nit, amb acudits més o menys graciosos sobre el feixista Fraga. Bé, potser abans de carregar contra el difunt, cal tornar a repassar la història dels darrers decenis. Evidentment, Fraga va ser un alt dirigent del franquisme, Ministre d’Informació i Turisme, ambaixador a Londres. Ministre de la Governació de la monarquia, responsable directe o indirecte d’assumptes tan dramàtics com els morts de Vitòria o de Montejurra. Però amb tota aquesta memòria recent, l’antifranquisme li va lliurar un bonic carnet de demòcrata i el va convidar – com a dirigent del sector aperturista del règim – a participar en la Transició cap a la democràcia.

Francesc-Marc Àlvaro en el seu imprescindible llibre Els assassins de Franco, dissecciona les vergonyes d’aquella generació que volent matar a Franco, va deixar que morís al llit; que va amagar les temptacions totalitàries, per exemple del comunisme, sota el mantell protector del pedigrí antifranquista; que va escriure el relat interessat d’una transició modèlica, obviant les víctimes i els assumptes pendents que avui encara couen. I que van permetre a Fraga, no només ser elegit diputat a les Corts Constituents – amb els “Siete Magníficos” ministres franquistes reconvertits – i ser un dels pares de la Constitució, sinó tancar l’any 2011 una cursus honorom realment longeu, havent estat president de la seva Galícia natal.

Per horror de la senyora Victoria Prego i altres velles glòries del periodisme, la Transició no va ser un gran triomf de la democràcia, un temps fabulós on tots èrem més joves, més guapos i més somniadors, sinó el pacte entre un franquisme evolutiu i posibilista que, sense legitimitat i futur, tenia el poder i la força i un antifranquisme que no havia estat capaç d’acabar amb el règim del 18 de Julio, però que tenia el prestigi i la força moral de la democràcia. Un pacte a favor de l’oblit dels pecats mutus. Uns es feien l’harakiri polític a canvi d’una sortida digna i als altres se’ls permetia elaboral el relat. I diguem-ho clar: Durant decenis, Manuel Fraga Iribarne i Santiago Carrillo Solares, van ser igual de totalitaris, igual de peons de la terrible Guerra Freda, que va enfrontar al món. Amb l’ùnica diferència que Carrillo estava perseguit per la dictadura que encarnava Fraga i, per tant, al bàndol vençut. Però avui no és moment de recordar els morts a l’armari i les foscors de Carrillo. Alguns ja ho hem fet, per exemple recordant la figura de Jesús Monzón.

Fraga no era el pronazi Serrano Súñer ni l’excombatiente Girón de Velasco sinó, com en menor mesura ho foren el citat Samaranch, el gran periodista Carles Sentís, el divertidíssim Fabián Estapé o el savi Martí de Riquer, homes que des del poder que els procurà el franquisme feren una llarga carrera, intentant embrutar-se el mínim amb les maldats del règim i, a la fi d’aquest, intentant passar per demòcrates, reformistes i, en el cas d’Estapé i algún altre, progressistes o catalanistes. Fraga no va ser mai un fanàtic feixista, tot i el càrrec d’Información no va ser Goebbels sinó el nostre Albert Speer, aquell inquietant ministre d’Armament del Fürher, que mai hem sabut si era un somrient arribista o el més dolent dels dolents.

Amb tot, el moment per a jutjar a Fraga, per fer net amb la dictadura franquista i per fer justícia als obrers de Vitòria o als carlins de Carles Hug era el 77, no ara. Ara només sembla, com deia un bon amic al meu timeline, que els fills dels qui van “matar” Franco des del sofà, vulguin fer el mateix amb Fraga, des del twitter.

1 comentari: