25 de gener 2012

Un dilema cada quatre anys (publicat a la revista Valors)


Al pòrtic del Capitoli, a Washington, cada quatre anys, gairebé sempre en vint de gener des dels anys quaranta – quan les cirscumstàncies ho han permés – un nou president dels Estats Units és investit. Jura el càrrec davant del president del Tribunal Suprem, repetint les paraules que recull la constitució, amb la mà esquerra sobre els evangelis i la dreta alçada en senyal de promesa. Mentre un nou Comandant en Cap rep els honors presidencials i un nou mandat neix, amb la invocació religiosa i, almenys en el cas dels presidents demòcrates, amb la innauguració lírica a càrrec d’un poeta, des de que J.F. Kennedy demanés que al gran Robert Frost que llegís a la seva investidura, milers de persones desmunten la Casa Blanca. Recullen tot el que ha conformat la presidència de l’antecessor del nou president, tan en les dependències privades com en les oficines de l’administració – la mítica Ala Oest -. Com un decorat efímer, es pleguen mobles i mandats. Quan l’acte acaba, l’antic mandatari marxa cap a la seva nova llar, i tot ha d’estar llest perquè n’entri un altre, que disposarà la seva decoració i la seva nova política. Quan a més, el canvi és de partit, l’estil dels que marxen sol ser venjatiu i malhumorat, amb bromes pesades i regals inesperats, com alguns dels devots de The West Wing, recorden.

Tot però, segueix un precís ritual, gairebé inalterable en el fons, des de fa 200 anys, que només ha suposat establir, encara més, un model de continuïtat institucional. La gran tradició americana no obre una efímera nova era – només en grans presidències, com la de J.F.K., es parlà en aquests termes – com sol passar a Mèxic, on cada cinc anys, un nou ocupant de la Cadira de l’Àliga desperta unes noves il·lusions, que seran els desencisos del demà, o com ha passat a la nostra història democràtica recent. Ja en el sistema de la Restauració, el cronista literari de la història d’Espanya, Benito Pérez-Galdós, va retratar a la seva novel·la Miau la categoria dels “cesantes”, aquells treballadors públics que eren despedits amb cada nou govern del sistema turnista de la Restauració canovista. La temptació de fer net, i desmuntar – com fan els sistemàtics encarregats de mudances de la Casa Blanca – tot allò que recordi al predessor, és tan gran com el temor de que l’antessor projecti la seva ombra cap a l’acabat d’investir. Nous salons, noves decoracions, nous projectes i noves cares. Podriem trobar exemples, en l’ascens d’Aznar, Maragall, Zapatero, Mas i, fa ben poc, de Rajoy, a les seves respectives presidències.

Alhora, també trobem exemples de continuitat institucional o burocràtica, malgré tout, en aquells alts funcionaris, gairebé hereditaris que han governat els principals ministeris de Madrid des de la nit dels temps, immunnes a la història i als canvis de règim. O en els responsables dels mitjans de comunicació públics de Catalunya – des dels directius fins als presentadors estrella – que no han patit aquella magna guillonita que van instaurar determinats responsables tripartits, a partir de 2003, per esborrar qualsevol record anterior. O en un conseller de cultura, que ho estat del govern de dos rivals de dos partits diferents. Continuitat o trencadissa? Obertura d’un nou escenari o temor del fantasma del passat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada