06 de febrer 2012

La persistència de la memòria (Publicat a Valors)


L’any 1931, l’universal pintor empordanès de bigoti psicodèlic, Salvador Dalí pintava “La persistència de la memòria”. Al quadre, els rellotges tous, densos, llefiscosos i deformats s’emmarquen en una massa inquietant badia de Port-Lligat, territori mític del pintor. El temps està aturat, el passat no marxa.

Aquest títol, més que no pas els simbòlics rellotges a punt de vessar, m’ha estat perseguint des de fa dies, relacionant-lo amb la mort de Manuel Fraga Iribarne, el judici a Baltasar Garzón o el darrer llibre de Valentí Puig, Barcelona cau. El passat dolorós i amarg, lluny de ser paït, és més present que mai. El trauma de la Guerra Civil, morts els protagonistes, continua amb més ferotgia i força que mai en les generacions posteriors. Morts per desenterrar, trajectòries durant els anys de plom que pesen com una llosa o es mostren amb orgull com una medalla, ideologies superades que es mantenen per inèrcia i pel record de temps gloriosos... Avui encara vivim, de les guerres dels nostres avis.

I sinó, com s’explica que no hi hagués gaire espai en la lloança excessiva a l’exministre del dictador i la venjança pòstuma contra el polític difunt? Com s’explica que encara hi hagi suspicàcies per voler explicar la història negre d’un altre sant de la Transició espanyola, com Santiago Carrillo? Com és que encara perviu imatgeria, lemes, crits, càntics, uniformes, estils que remeten a una revolució pendent, roja i negre (de la Falange o de la Fai) o roja y gualda? Com és que hi ha fatxendes irresponsablement enyoradissos d’un temps terrible, que es permeten el luxe de parlar dels Pios Moa catalans els qui veuen la Guerra Civil com el “Desastre Nacional” del que parlava Joan Sales, i volen explicar aquella Catalunya que va perdre la llibertat al primer tret? Suposo però, que a l’autor d’Incerta glòria, comunista abans de la guerra i desenganyat aviat, oficial de l’exèrcit de la República i exiliat partidari d’agafar les armes però també de continuar el combat des de les lletres i des de la llengua, ningú pot negar credencial d’antifranquista.

Parlem amb la nostra família, descobrim que cadascuna d’elles serveix per explicar la Història sencera d’un poble; estudiem el passat fins a esdevenir-ne una mena de mèdiums deleroses de fer parlar als morts; remenem als somnis obscurs del que podia haver estat i no fou i els posem a la llum del dia, ... d’acord, però tota la nostra lluita no pot ser si no és favor del futur, sinó encarem la recerca de la veritat, costi el que costi, ens hi deixem el que ens hi deixem pel camí, en pro d’una nova saviesa. Si, com guerrers nostàlgics només pretenem guanyar les batalles que van perdre els nostres avis, vèncer les tristes derrotes dels nostres pares o venjar l’infausta memòria del nostre poble, caminarem pel pedregar i no haurà servit de res. Bé, potser si que haurà servit per quedar-nos penjant d’una branca, com els rellotges tous de Dalí, a “La pervivència de la memòria”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada