31 de març 2012

L'Ítaca de Konstantinos P. Kavafis (Article publicat a Valors)


“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”. Així inicia el poema Ítaca el poeta alexandrí d’origen hel·lènic i llengua grega Konstantinos Pétrou Kavafis. Tot el poema (escrit l’any 1911) és una evocació del llarg viatge del grec Ulisses cap a la seva illa d’Ítaca, on l’espera la seva esposa Penèlope i el seu fill Telèmac. Ulisses, o bé Odisseu - tal i com se l’anomenà en l’original grec - , ha estat clau en la victòria contra els troians a la guerra cantada, segons la tradició, per Homer a La Il·líada, ha dissenyat el cavall símbol d’aquell triomf i per aquest motiu és castigat per Déus a errar pel Mediterrani. La seva Odissea, el seu llarg viatge fins a casa serà ple de perills, ple de penúries, ple de seduccions, ple de l’ingeni llegendari de l’heroi. Episodis com el del ciclop Polifem, el de les sirenes, el de Calipso o Nausicaa formen part del pòsit de la cultura europea, des de fa milers d’anys. Kavafis assevera: “És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí”. La llarga travessia fins Ítaca que era el càstig per Ulisses, pel poeta, és el camí, és el viatge, és el navegar per la mar.

Anys després, el cantautor Lluís Llach versiona al poeta Kavafis –traduït magistralment al català pel també poeta Carles Riba– i al seu disc Viatge a Ítaca hi afegeix unes estrofes. Són aquelles que preguen que anem “més lluny” i que desitgen un bon viatge “als guerrers que al seu poble són fidels”. En una Catalunya sota la bota de la dictadura franquista, el viatge ha de ser cap a la llibertat. Ítaca és l’objectiu d’un país sotmès i d’una joventut crescuda en l’opressió. El camí serà llarg però l’objectiu valdrà la pena. Ítaca és el somni. A partir d’aquí, a banda de ser un referent de la cultura universal, Ítaca serà un referent per la cultura catalana. En aquest sentit, el 16 de maig de 2005, el futbolista Oleguer Presas, en les celebracions per la victòria del F.C. Barcelona al campionat de Lliga d’aquell any, pronuncia la frase: “Continuarem caminant (sic) cap a Ítaca”. El carismàtic jugador del Barça conegut per les seves conviccions independentistes, posa com a objectiu –de l’equip i del país– la mítica i llachiana Ítaca. Ítaca és l’objectiu. Finalment, al XVIè Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, el President de la Generalitat es refereix al viatge que s’ha emprès cap a Ítaca, en el que espera agrupar a la majoria dels estols catalans, per continuar amb els símils mariners. La Ítaca d’Homer, de Kavafis, de Llach, d’Oleguer, ara, per a Artur Mas, és Catalunya. Una Catalunya lliure, definida com a estat propi. Ítaca és la independència.

Potser caldria, per a disgust de cantautors, futbolistes, redactors de discursos, periodistes i patriotes, recordar que per Konstantinos P. Kavafis, el viatge d’Ulisses cap a la seva illa d’Ítaca, on l’espera la fidel Penèlope i el lleial Telèmac, és –només!– la vida, que cal que sigui llarga, fructífera, profitosa, en la que s’ha d’aprendre i s’han de descobrir totes les coses... I Ítaca, evidentment, la mort. A Ítaca, “Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia”. I només cal recordar què deia Kavafis sobre aquesta Ítaca a la que indefugiblement hem d’arribar –“si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”–. El més important d’Ítaca, -només!-, és la llarga travessia vital fins arribar-hi.

28 de març 2012

Quan rèiem del "Comando Dixan" (Publicat a El Matí Digital)


L’any 2003 són detinguts a Girona i Banyoles diversos ciutadans d’origen argelià en una operació contra el terrorisme islamista batejada com a “Operación Lago”. En plena polarització política per la Guerra d’Iraq les detencions no triguen en ser usades com a arma llancívola per alguns partits de l’oposició, com a mostra de la submissió de l’executiu Aznar al President Bush. Segons es digué, l’FBI hauria assenyalat que els sospitosos estarien disposats a fabricar napalm casolà amb productes químics. No triguen a aparèixer les crítiques i l’advocat Sebastià Salellas fa acte de presència per defensar als detinguts, que són considerats sospitosos de pertànyer al salafisme escindit del GIA argelià i d’estar a l’òrbita d’Al-Qaeda. Un nom tret de la ironia popular fa fortuna: Com que els productes que es troben en poder dels detinguts són components habituals dels detergents, el grup passa a ser anomenat popularment com a “Comando Dixan”. Més enllà dels discursos d’alguns diputats (alguns que arribarien a presidir el Govern), que fan befa de les autoritats policials i defensen la innocència dels detinguts – a les comarques gironines es crea fins i tot una plataforma en favor dels detinguts – la investigació i el procés continuen.

Enmig d’aquest clima de certa conya i pietat pels sospitosos, el matí de l’11 de març de 2004 esclaten diversos trens a la xarxa de Rodalies de Madrid. El terrorisme islàmic porta a terme l’atemptat més sagnant de la història d’Europa. L’11-M, marca un abans i un després en la història de l’estat espanyol i la commoció és enorme. L’intent groller i maldestre del govern popular d’atribuir l’autoria a ETA fa capgirar el govern i els socialistes - aquells que havien dit a les Corts: “La verdad es la verdad y el jabón és el jabón” sobre el cas Dixan – arriben al poder. Durant any, només l’extrema esquerra alternativa i el difunt lletrat Salellas clamen, de tant en tant als mitjans, per la innocència dels algerians detinguts en la Operación Lago. Anys després, tal com expliquen alguns reports als mitjans, diversos dels detinguts són condemnats per l’Audiència Nacional per pertinença a organització terrorista i falsificació de documents, tot i que són exculpats de tinença d’explosius. Poc després el Suprem rebaixarà algunes penes, sense exculpar-los. Un d’ells serà expulsat a Algèria, anys més tard, segons comenta un petit breu en un diari. Per aquell temps, havent-se esdevingut els atemptats de Londres i les nombroses detencions a Catalunya i l’estat de jihadistes i còmplices del terrorisme islàmic, desarticulades diverses vegades xarxes d’abastiment, reclutament i finançament d’Al-Qaeda i grups similars, la conya i frivolitat amb que el país havia rebut les detencions de Girona havien desaparegut completament.

Més d’un periodista, més d’un polític, més d’un tertulià i més d’un diputat, avui, es deu estar penedint enormement d’haver contribuït a crear, durant uns anys, el mite de la innocència del “Comando Dixan”. El somriure amb que es va despatxar aquella primera gran operació contra les cèl·lules fonamentalistes armades al nostre país – connectades gràcies a la bondats de la modernitat, amb els feus de l’Orient – se’ns ha gelat a tots. Quan descobrim que un fill de segona o tercera generació d’immigrants, a França, és capaç de causar el terror a Tolosa de Llenguadoc i a tota la República, matant a set persones (entre ells tres nens) sabem que d’un com ell – un desequilibrat qualsevol, adherit al salafisme, fascinat per les idees de revenja, de càstig, de guerra santa que propaga el món musulmà radical, amb idees vagues sobre Palestina, havent visitat l’Iraq i l’Afganistan – podríem descobrir-ne l’ou de la serp a les nostres places, als nostres carrers. Ocults entre les comunitats musulmanes pacífiques però silencioses, quan no contemporanitzadores i opaques, fent gran ús de la mahometana “santa hipocresia”, que permet negar inclús la fe, i gràcies a les xarxes que permeten la flexibilitat d’idees i consignes, alhora que la desjerarquització i el funcionament franquiciat i multinacional a les organitzacions terroristes, a la poca preparació i coneixement policial i la frivolitat i perillosa ceguera d’alguns partits polítics i mitjans de comunicació, tenim els nostres propis salafistes. Com els simpàtics i divertits membres del “Comando Dixan”, qui sap on paren, que avui recordem amb el somriure glaçat i la por al cos.

26 de març 2012

El rescat de la història d'Unió (Publicat a El Matí Digital

Francesc Canosa és un rescatador. Amb el seu estil propi d’escriure i narrar s’ha convertit en una mena d’explorador a la recerca de la (nostra) història perduda. I, alhora, és un explicador de coses, com ell mateix és defineix. Però no, no és un explicador de qualsevol mena de coses sinó que és algú que ens explica el país, ens explica qui som i qui vam ser, traient “Història” d’entre el marasme. No sóc imparcial al parlar d’en Francesc ni ho pretenc ser. Som bons amics, compartim taula i copes sovint i ha estat el director de la meva tesina. Com a director d’un diari que s’anomena El Matí, tampoc ho puc ser: el seu darrer llibre Entre el sabre i la bomba, està dedicat a la història d’Unió Democràtica de Catalunya, partit polític que fou saludat amb alegria per aquest diari – quan era en paper rosat – i que es presentava en públic amb un manifest que pretenia “recollir les adhesions dels patriotes que, amb idearis accidentalment divergents, concordin amb nosaltres en la concepció espiritualista de la Societat i en la pressa de restaurar integralment la nostra Catalunya”. Un ideari que desconec si guia el dia a dia dels dirigents del partit, però que defineixen prou bé que va voler ser Unió: un agrupament de ferms catalanistes que es poguessin sentir còmodes en el seu catolicisme, en una Catalunya lliure i pròspera, en una República democràtica. El seu partit no era la Lliga Catalana i no va ser-ho, com podria haver-ho estat, l’Acció Catalana en que va militar i participar Manuel Carrasco i Formiguera. Tampoc l’Esquerra, òbviament.

Amb la Guerra, aquest petit partit es troba entre el sabre dels reaccionaris i la bomba dels revolucionaris. Tal i com respondrà al pedagog, escriptor i traductor de Lytton Strachey i G.K, Chesterton Pau Romeva quan se li preguntarà si ell és de dretes o d’esquerres, Unió fou un partit a quadrets. I aquí rau el seu drama, que simbolitzen el mateix Romeva – avi que serà, recordem-ho de Pau Riba, nét alhora del gran poeta – únic diputat de la oposició que, absolutament sol, assistirà a totes les sessions del Parlament de Catalunya i, sobretot, Carrasco. Com ja va explicar aquell Dolors Genovès en aquell memorable “Sumaríssim 477”, tornem a llegir amb emoció la història de l’assassinat del polític i líder d’aquesta Unió Democràtica, executat per Franco a Burgos, capturat quan anava al País Basc com a enviat de la Generalitat de Catalunya, de la que havia de marxar amb recança i tristor per les amenaces dels famosos “incontrolats” – perfectament determinats, avui – tot i la seva impecable trajectòria republicana i democràtica. El país que es batia no estava per matisos ni per quadrets.

Vila d’Abadal, Romeva, Carrasco, Serrahima, Coll i Alentorn, Roca i Caball, ... noms mítics d’un partit demòcrata-cristià que pateix en plena descomposició d’Europa, però que també se sap redreçar amb noves generacions: Cañellas, Badia, Bassols, Cuatrecasas, Cardeña o Martínez-Saurí. Malgrat la tasca meritòria en el llarg hivern franquista, malgrat una història digna i honorable, amb el restabliment de la democràcia una sèrie d’estires i arronses portaran més desencisos que victòries. Tàctiques equivocades, somnis truncats, típiques enredades hispàniques, faccions lamentables seran el pa de cada dia d’una Transició que no és massa dolça amb Unió. Finalment pel camí de la coalició – posteriorment federació – amb Convergència Democràtica trobarà un cert espai. Un espai que sovint ha estat reduït i massa estret per poder explicar i explicar-se i per deixar aire a tots els patriotes de que parlava el manifest fundacional.

Alhora, com explica Canosa, Unió és un partit de més de 80 anys que ja als seus orígens defensava – i convé recordar-ho – que si no fos possible un ideal confederalisme seria l’hora de l’autodeterminació per a Catalunya. Tenir-ho present seria útil als que avui s’acostin a Entre el sabre i la bomba, però sobretot a aquells que els toqui parlar i explicar Unió Democràtica de Catalunya allà on s’atura l’autor, a partir de 1980 fins al proper Congrés, on també caldria tenir molt present tant el manifest referit com la conclusió autodeterminista original.

01 de març 2012

El parany de la monarquia o la república (Publicat a El Matí Digital)


“Monarquia? República? Catalunya!” El líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó va pronunciar aquesta històrica frase, en un míting al Teatre Bosc al novembre de 1918, quan, amb la victòria aliada a la Gran Guerra, tothom flairava una primavera de les nacions que, sens dubte, havia de passar per una Catalunya que s’havia mostrat majoritàriament i entusiàsticament aliadòfila. A més, s’havia viscut un 1917 convuls i s’engegava la campanya per l’Estatut de 1919. Però tot seria una oportunitat perduda més: Llàstima que Cambó, oblidant el fons de la seva frase, apuntalés la monarquia alfonsina que es trobava en un dels seus moments més dèbils, acceptés ser dues vegades ministre – si bé, durant pocs mesos i amb pocs resultats concrets – i encara l’any 31, poques setmanes abans de la proclamació de la República, intentés, amb els mauristes, constituir un Centro Constitucional que salvés al Rei.

També el president Lluis Companys, davant l’anul·lació per part del Tribunal de Garanties Constitucionals de la República de la Llei de Contractes de Conreu que havia aprovat el Parlament de Catalunya i que havia estat recorreguda davant l’alt Tribunal per l’Institut Agrícola de Sant Isidre, en un context de dretanització del govern, amb l’entrada de dos ministres de la CEDA a l’executiu i d’enfrontament entre governs va proclamar l’Estat Català, dins la República Federal Espanyola... oferint Barcelona, valgui l’aclariment, per salvar la II República Espanyola! La fallida proclama va acabar amb el govern empresonat i l’Estatut del 32 suspés.

I si faltessin més exemples podríem anar-hi sumant el general Joan Prim i Prats, a qui un tret de trabuc va impedir donar la benvinguda a un jove rei que havia trobat a Itàlia, Amadeu de Savoia; al primer president de la I República Estanislau Figueras, que va dimitir amb aquell rotund “Estic fins als collons de tots nosaltres!”; passant pel marquès de Tarradellas, que havia marxat a l’exili com a conseller d’un govern republicà i tornà a Catalunya fascinat per aquell altre jove rei, Joan Carles I, que, entre d’altres prodigis, havia fet un discurs en català al Saló del Tinell o, algú ho havia de dir, el diputat Joan Tardà que encara no ha descobert que està fent més per acabar amb els borbons Pedro J. Ramírez i el seu diari, que no pas ell amb els seus estirabots i les seves preguntes parlamentàries sobre les despeses reials.

El debat entre la forma d’estat monàrquica o republicana per Espanya ha estat, històricament, l’etern debat en que han caigut les forces polítiques d’aquest país, des de la Gloriosa fins als nostres dies i així va esdevenir-se amb el documental, llargament esperat i moltes vegades muntat i desmuntat, “Monarquia o República?” que finalment va emetre TV3 la setmana passada. Aquest treball, dels acreditats Armengou i Belis va demostrar que, en aquell moment, TVC ha fet de substitutiu de TVE (o qualsevol de les privades) programant un debat estrictament espanyol. El parany, novament, va fer que catalans – monàrquics o republicans – quedessin atrapats en una discussió de ribets bizantins sobre la millor forma d’estat per a l’estat espanyol sense entrar, per res, a l’arrel del problema, que és què hi ha de fer Catalunya a Espanya i si el nostre país ha de tenir dret a decidir quina ha de ser aquesta relació, com volen fer els escocesos (que en cap moment discuteixen si Elisabet II ha de ser o no, la seva cap d’estat). Poden estar tranquils el PP i la Casa Reial, mentre els catalans ens entretinguem en reis o presidents de la república, Espanya continuarà unida. Com la volien Franco i el doctor Negrín, per cert.