31 de març 2012

L'Ítaca de Konstantinos P. Kavafis (Article publicat a Valors)


“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”. Així inicia el poema Ítaca el poeta alexandrí d’origen hel·lènic i llengua grega Konstantinos Pétrou Kavafis. Tot el poema (escrit l’any 1911) és una evocació del llarg viatge del grec Ulisses cap a la seva illa d’Ítaca, on l’espera la seva esposa Penèlope i el seu fill Telèmac. Ulisses, o bé Odisseu - tal i com se l’anomenà en l’original grec - , ha estat clau en la victòria contra els troians a la guerra cantada, segons la tradició, per Homer a La Il·líada, ha dissenyat el cavall símbol d’aquell triomf i per aquest motiu és castigat per Déus a errar pel Mediterrani. La seva Odissea, el seu llarg viatge fins a casa serà ple de perills, ple de penúries, ple de seduccions, ple de l’ingeni llegendari de l’heroi. Episodis com el del ciclop Polifem, el de les sirenes, el de Calipso o Nausicaa formen part del pòsit de la cultura europea, des de fa milers d’anys. Kavafis assevera: “És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí”. La llarga travessia fins Ítaca que era el càstig per Ulisses, pel poeta, és el camí, és el viatge, és el navegar per la mar.

Anys després, el cantautor Lluís Llach versiona al poeta Kavafis –traduït magistralment al català pel també poeta Carles Riba– i al seu disc Viatge a Ítaca hi afegeix unes estrofes. Són aquelles que preguen que anem “més lluny” i que desitgen un bon viatge “als guerrers que al seu poble són fidels”. En una Catalunya sota la bota de la dictadura franquista, el viatge ha de ser cap a la llibertat. Ítaca és l’objectiu d’un país sotmès i d’una joventut crescuda en l’opressió. El camí serà llarg però l’objectiu valdrà la pena. Ítaca és el somni. A partir d’aquí, a banda de ser un referent de la cultura universal, Ítaca serà un referent per la cultura catalana. En aquest sentit, el 16 de maig de 2005, el futbolista Oleguer Presas, en les celebracions per la victòria del F.C. Barcelona al campionat de Lliga d’aquell any, pronuncia la frase: “Continuarem caminant (sic) cap a Ítaca”. El carismàtic jugador del Barça conegut per les seves conviccions independentistes, posa com a objectiu –de l’equip i del país– la mítica i llachiana Ítaca. Ítaca és l’objectiu. Finalment, al XVIè Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, el President de la Generalitat es refereix al viatge que s’ha emprès cap a Ítaca, en el que espera agrupar a la majoria dels estols catalans, per continuar amb els símils mariners. La Ítaca d’Homer, de Kavafis, de Llach, d’Oleguer, ara, per a Artur Mas, és Catalunya. Una Catalunya lliure, definida com a estat propi. Ítaca és la independència.

Potser caldria, per a disgust de cantautors, futbolistes, redactors de discursos, periodistes i patriotes, recordar que per Konstantinos P. Kavafis, el viatge d’Ulisses cap a la seva illa d’Ítaca, on l’espera la fidel Penèlope i el lleial Telèmac, és –només!– la vida, que cal que sigui llarga, fructífera, profitosa, en la que s’ha d’aprendre i s’han de descobrir totes les coses... I Ítaca, evidentment, la mort. A Ítaca, “Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia”. I només cal recordar què deia Kavafis sobre aquesta Ítaca a la que indefugiblement hem d’arribar –“si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”–. El més important d’Ítaca, -només!-, és la llarga travessia vital fins arribar-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada