30 d’abril 2012

Pep Guardiola: la llegenda més bonica (Publicat a El Matí Digital)

http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=3547

El mestre Ramon Besa escrivia aquesta setmana: “El Barça de Guardiola es ahora mismo el equipo romántico por excelencia en el fútbol”. Aquest romanticisme ha augmentat avui mateix, amb un crepuscle d’autèntica llegenda. Perquè si alguna cosa defineix a Josep Guardiola i Sala és aquesta identificació total amb la llegenda i la història del barcelonisme. Guardiola, he pensat sovint, és tot allò que qualsevol culer ha volgut ser, des de que té ús de raó: Del nen que juga a futbol a la plaça de Santpedor al recollidor de pilotes que festeja la classificació per la final de Sevilla, amb Migueli i Paco Clos portant a “hombros” a Terry Venables, a jugador de les categories inferiors; de la Masia al seu debut al primer equip amb Cruyff – “mi abuela corre más que tú”, li etzibà el profeta -; de guanyar la primera Copa d’Europa pel seu club a ser-ne capità; d’entrenador novell a, indiscutiblement, el millor entrenador de la història del Futbol Club Barcelona. En Pep ho ha estat tot i ho estat sempre amb l’esperit sentimental i profundament coneixedor del club dels qui venim de la llarga tradició barcelonista, traspassada pels nostres avis i els nostres pares, autèntics herois i resistents en anys foscos.

Dit això, Guardiola marxa amb la seguretat i la certesa de la feina ben feta i de la fidelitat a un model, a l’escola futbolística del seu mestre Johan Cruyff. Els triomfs del Barça d’avui no s’entendrien sense la revolució que va suposar l’arribada de l’holandès als anys setanta – un fenomen similar, per capacitat d’aixecar l’ànim i donar-li aire, al fitxatge de Ronaldinho – però, sobretot, la seva designació com a tècnic a finals dels vuitanta. L’artista del Dream Team va posar en marxa, amb la seva gran i singular intuïció, un estil. El seu deixeble, arquitecte racionalista i enginyer rigoròs, n’ha fet el mètode, la sistematització i el manual. Però a més, en Pep aconsegueix fer indissociable al club aquest manera de jugar. Els més joves no ho sabran, però el Barça no sempre va tenir un joc singularitzat: cada nou jugador prometia una revolució que sovint quedava en no res. El futur del Barça, sempre relligat amb la feina de formació de nous jugadors, estarà condicionat per una manera de jugar, que de cap manera es pot posar en dubte per més o menys victòries els darrers dies.

Com dèiem, tot el que està relacionat amb Pep Guardiola i el Barça – i més pels que ens reconeixem com a barcelonista eminentment sentimentals – està tocat per la llegenda: També el seu adéu a la banqueta. Ell no només ha evitat la repetició de dos moments dramàtics de la història del Barça, - com van ser el seu comiat per la porta de servei i, sobretot, l’esperpèntic acomiadament de Cruyff -, sinó que ha emocionat a molts de nosaltres designant com marmessor del seu llegat el seu amic i company durant aquests quatre anys, Tito Vilanova. Amb Vilanova, el Barça entra a una nova fase: ja no tindrem un entrenador-símbol sinó un entrenador-hereu. Ell serà l’encarregat de tornar a carregar el Barça insuflant als jugadors l’esperit d’aquests quatre anys de triomfs. Finalment, un detall: Pep Guardiola ha dit que marxa perquè se sent buit i necessita tornar-se a omplir. No tingueu cap dubte que la llegenda del recollidor de pilotes al partit dels tres gols contra el Göteborg es pot ampliar, fins on siguem capaços d’imaginar. Guardiola, si vol, tornarà quan el Barça el necessiti i tornarà a fer servir la seva capacitat com a símbol per fer més gran aquest club que ens van ensenyar a estimar, tots aquells que avui ja no hi són

17 d’abril 2012

El nostre Titanic (Publicat a El Matí Digital)


Aquests dies s’acompleix el centenari de l’enfonsament del transatlàntic Titanic. Des de que, de ben petit, vaig veure un documental de National Geographic on Robert Ballart ensenyava per primera vegada les restes del naufragi, la història del vaixell m’ha fascinat. És a dir, sóc d’aquells que quan Di Caprio encara no havia tocat l’aigua ja coneixia la història del capità Smith, del matrimoni Strauss (que van preferir morir, abraçats, que separar-se), l’enginyer Andrews o el milionari Guggenheim. Però més enllà de les històries de llegenda, amb el Titanic s’enfonsà molt més que un gegantí vaixell, gairebé un miler de persones, l’edició príncep del Rubbayat i el Renault, en que a la pel·lícula de James Cameron els protagonistes fan l’amor. Amb el Titanic començà a naufragar la Belle Époque, que desapareixeria del tot amb la I Guerra Mundial, només un parell d’anys després. Aquests esdeveniments marcarien d’aquella Europa confiada i hedonista, frívola i cosmopolita que va descriure amb tanta nostàlgia l’escriptor austríac com “l’edat d’or de la seguretat”. “El món d’ahir” que recordarà el novel·lista austríac amb enyorança, va començar a morir la nit del 14 d’abril de 1912 a l’Atlàntic, i seria acabat d’enterrar entre 1914 i 1918 a les trinxeres de Verdum.

Nosaltres, fills de les darreries d’aquest segle que començava entre amb la Gran Guerra, tot i ser encara joves ja hem donat un cop de pala a una època. Hem vist morir un món de prodigis que va coincidir amb el nostre desvetllament al món. Sortíem de l’ensenyament secundari en un moment plàcid, en una societat còmoda i segura, tan hedonista i frívola com la dels viatgers del buc de la White Star Line; descobríem món gràcies a un turisme assequible i massiu – ben diferent, per cert, d’aquells viatgers del 1912 –, consumíem amb gosadia i sense fre; tot estava a les nostres mans, sempre notàvem la xarxa sota els nostres peus, la festa no tindria mai final i nosaltres arribaríem allà on volguéssim arribar. Tot se’ns va desfer als nostres dits sense haver arribat ni a acabar de saborejar-ho. Avui arribem gairebé a la trentena, amb la recança d’haver fet tan poc a la vida, amb la pressa dels amics que se’ns casen i procreen, amb la por dels més joves i més ambiciosos que ens volen caçar i deixar enrere ben aviat. Desconcertats, som fills d’un món que, com Zweig, podem dedicar-nos a enyorar, mentre ens recreem en la melangia verinosa de la nostàlgia.

Aquell personatge genial de la història de França que fou Talleyrand – religiós, diputat, revolucionari, diplomàtic, ministre de Napoléo i amic, enemic i reflex del gran intrigant Fouché, que també retratà l’autor d’El món d’ahir – va escriure cap al finals dels seus dies, amb tota la gràcia i la barra que li va ser possible, que els qui no visqueren els anys abans de la Revolució Francesa mai coneixerien l’alegria de viure. Qui no va conèixer els anys previs a la insolent crisi que vivim, tampoc ho sabrà mai. El nostre món fin de siècle s’ha enfonsat sense la llegenda i el glamour del Titanic. L’alegria de viure dels anys de la nostra adolescència va anar aigua avall a bord d’una llanxa de nou-ric, d’Audi de paleta enriquit, de tiquet de discoteca de tarda, de Messenger i sms pampalluguejant. A nosaltres ens tocarà explicar tot això que ja hem viscut, amagant la nostàlgia al fons de la tauleta de nit, i avançar tossudament amb les nostres cabòries i els nostres afanys, evitant tocar el violí a la coberta del nostre Titanic, mentre al nostre voltant la gent s’esvera i s’estira els cabells.

10 d’abril 2012

Barcelona: Amb manto de monja i vestit de senyora (Publicat a El Matí Digital)


Article original aquí

No vaig voler escriure res sobre la vaga, a consciència, sobretot per no utilitzar en va com a analogia el desastre de la Setmana Tràgica. Moltes han estat les comparacions entre les imatges que es van publicar pocs dies després dels fets de juliol de 1909 al setmanari Nuevo Mundo i les portades de tots els diaris, l’endemà de la Vaga General del 29 de març. Què hi ha una pulsió incendiaria i destructiva – molt barcelonina – que marca una línia iniciada amb les “Bullangues” de 1835 i que arriba fins els antisistema, sembla obvi. Què aquests esclats es produeixen en moments tensos, en moments que el país tremola i sembla que s’estira i que s’alça, potser no ho és tan, però igualment sembla que es compleix tan el 1909 (Final de la Solidaritat Catalana), 1919 (Fracàs del projecte d’autonomia integral), 1936 (Ensulsiada de la Generalitat Republicana) i avui, que no sabem ben bé on som. Però, no vull parlar d’ordre públic, amb arguments històrics. He deixat passar dies perquè volia parlar, només, de Barcelona.

I per parlar de Barcelona, si que vull recórrer al clàssic i em cal tornar a cercar, precisament, el nom esplendorós de Joan Maragall. Durant la Setmana Tràgica - un moviment aparentment espontani de protesta contra l’enviament de reservistes a l’escorxador de la Guerra del Marroc, que a l’inici va tenir un suport més aviat generalitzat i un cert èxit – el poeta es troba a Caldes d’Estrac. Allà rep carta del seu amic Josep Pijoan, datada el 31 de juliol: “Lo de Barcelona no s’ho creurà mai dingú acostumat an aquests èmfasis periodístics de que tot és sublim, espectacle únic, moviment exemplar, jornada heroica, etc. Aixís parlen els nostres periòdics l’endemà d’unes bèsties eleccions i per molt que exagerin no es comprendrà mai la magnitud de la bullanga que acabem de passar. Ha sigut de totes maneres un espectacle francament barceloní, perquè això no passa ni pot passar enlloc més”. Ben bé que aquesta carta de l’intel·lectual Pijoan podria haver-se dividit en múltiples tweets durant l’endemà de la vaga, o bé podria haver estat ben encertat com a mail o conversa entre alguns dels nostres incisius articulistes de capçalera. Perquè, no serà per èmfasis periodístics, ni per titulars de premsa barcelonina, ni autosatisfacció ciutadana i cofoisme olímpic, que quan convé convertim en drama terrible i en revolució irrefrenable!

Bàsicament caldria posar sobre la taula, ¿què té la ciutat que sap canalitzar tan malament les seves estretors i els seus neguits, però que, alhora, és capaç de grans demostracions de caràcter i ciutadania, d’altruisme i de concòrdia? Incapaç de tenir memòria i d’aprendre dels errors, ¿sabrà aquesta ciutat nostra no caure en el parany de la irreflexió, la poca distància que va de contemplar curiosos el foc com un joc, per passar l’endemà a estar furiosos i demanar l’implacable repressió com un crim? Maragall escrivia, un parell d’anys abans del 1909: “¡Pobre Barcelona! ¿qué culpa estás pagando? Eres un poco jactanciosa, sí, un poco fachendera – ya te lo han dicho, te está muy bien -; pero por esto da más pena verte así, mústia, alicaida. Mejor te sientan las grandes commociones, cuando negrean las plaxas y brillan los sables, y se cierran las puertas con estrépito, y la muchedumbre grita y corre...”.

Barcelona és més nostra quan s’encoleritza i quan s’entusiasma, quan esgarrapa o besa. Actes multitudinaris, piromusicals, manifestacions,... No ens agrada la calma tensa ni el capvespre de la jornada heroica o de la barricada encesa. Així ho va entendre l’autor del Cant Espiritual. Per això, quan vaig sortir l’estació subterrània dels Ferrocarrils, vaig poder entreveure la meva nova (però tan coneguda) ciutat vibrant de vida, neta, assolellada, sense rastre, més enllà de l’anècdota i per molt que diguessin noticiaris i titulars, de batalles i d’incendis i, a l’instant em va venir al cap aquella vers de L’Oda nova a Barcelona: “Te presums i engavanyes alhora amb manto de monja i vestit de senyora i vel de musa i floc relluent, pro mudes de presa, i, amb gran gosadia, la musa i la nimfa i la dama i la pia s’arrenca el postís i la veu disfressada, s’arrenca el postís i la veu disfressada, i surt la marmanyera endiablada que empaita la monja i li crema el convent... I després el refàs més potent!” Ah, Gran Encisera!

09 d’abril 2012

Honor a totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme (Publicat a El Matí Digital)


Fa uns dies, seguia amb atenció per la xarxa una discussió entre un militant de CDC i el cap del PP de Mataró arran de les medalles de la ciutat atorgades durant el franquisme a los Caidos por Dios y por España y a los Excombatientes y excautivos. Irracionalment, l’edil popular defensava la permanència dels honors, justificat en noms de les víctimes de la rereguarda republicana. En aquesta colla de piulades s’hi resumia un dels nostres tabús en relació a la Guerra Civil, que Joan Sales – del qui enguany celebrem el centenari - descrivia com a “desastre nacional”: les víctimes del 36 i la seva vindicació i ús polític i propagandístic durant el franquisme.

Avui, però, les generacions que ja veiem llunyana la guerra – tan llunyana com la Guerra de Cuba – però que, alhora, tenim afany de conèixer i, sobretot, comprendre els perquè d’aquella guerra que va partir, trinxar i, gairebé, enfonsar el nostre país, podem parlar amb tota la serenor sobre aquelles víctimes que, coincidint amb l’aixecament franquista contra la legalitat de la II República, es van produir en la zona que, en teoria, controlava el bàndol lleial a la democràcia i la llibertat. Em refereixo a la persecució religiosa, - que va ser sagnant durant els primers mesos de conflicte - , i política, contra tots aquells elements considerats contrarevolucionaris per les milícies que van prendre el poder al carrer, a Catalunya, davant la impotència del govern. És a dir, els capellans, monjos, monges, frares, bisbes, però també militants catòlics, polítics de dretes, membres de la burgesia, fins i tot aquells que, des del republicanisme militant, s’oposaven als instints revolucionaris dels qui havien pres el control de la situació.

Durant anys, aquestes víctimes van ser usades impúdica i vilment com a justificació d’un règim criminal que, des del mateix 1936, va practicar la violència política fins al darrer alè del dictador Franco. Alhora, les víctimes d’aquest règim feixista eren oblidades i silenciades, i els seus familiars i hereus condemnats doblement, ara a l’oblit i a la marginació. Aquest fet decisió va provocar que, una vegada en democràcia, les reivindicacions fossin pels executats, assassinats, empresonats i represaliats pel franquisme, mentre una capa d’oblit s’estenia sobre aquells que el règim considerava que havien mort, “Por Dios y por España”.

Però realment tots havien mort per aquests conceptes? Quan un para atenció a la història, descobreix que les víctimes de la rereguarda republicana, sovint morts a mans dels dits “incontrolats”, patrulles “de control” formades per pistolers sense escrúpols “controlats” per personatges sinistres com aquell Manuel Escorza del Val – “tullido de cuerpo y alma”, segons el ministre anarquista Joan Garcia Oliver i avui convertit en personatge novel·lesc per Sebastià Alzamora – són d’una varietat similar a la del país: a més d’eclesiàstics i burgesos, s’hi poden sumar personatges com Josep Maria Planes, el més brillant dels periodistes de la Barcelona republicana. O aquells que, per salvar la vida, hauran d’exiliar-se, des del primer moment, com el periodista i polític d’Acció Catalana, Claudi Ametlla, que ha de fugir durant els primers mesos de guerra, com ho fan Feliu Elias Apa o Josep Maria de Sagarra, amic i company de Planes, o Gaziel. Fins i tot arriben milicians al Mas d’Eugeni Xammar, que en aquella època exerceix de diplomàtic de la República. Serà el seu primer exili. L’any 1939 començarà el segon exili.

Des de la consciència del que vam perdre amb i a la Guerra Civil, som a temps de recordar a totes les seves víctimes? Estem obligats a fer-ho des d’un nova òptica. Nosaltres, - membres d’aquesta generació allunyada sentimentalment de la guerra, però interessats terriblement pel país – hem de bastir un nou relat centrat en les víctimes, mortes quan fos, però mortes en una persecució que va durar més de quaranta anys i que inclou totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. El poeta metafísic anglès John Done escriví, a la seva Meditació XVII: “Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu”. Les campanes han tocat per tots aquells que van perdre la vida, els somnis i les il·lusions en el Gran Drama que, de nou, Joan Sales, va dir “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”. Tornant a Mataró, dos personalitats representen aquell drama: el rector de Santa Maria, el beat Josep Samsó i el líder de la CNT i Ministre de la República, Joan Peiró. A Mataró, Samsó i Peiró representen la pèrdua col·lectiva nen el desastre del segle XX.

Des d’aquesta nova òptica generacional i col·lectiva, ens veiem obligats a rebutjar totalment aquelles interpretacions que només serveixen per justificar posicions polítiques actuals, tant d’aquells que, obstinadament, no volen ser crítics amb cap ni un dels errors comesos en el bàndol republicà i neguen qualsevol crim en pro d’una justificació revolucionària, com aquell qui perviuen i persisteixen en el relat del franquisme per justificar una dictadura feixista, reelaborat per negar la seva naturalesa colpista i per atacar la democràcia o el catalanisme polític. Fem, doncs, a un reconeixement a totes les víctimes innocents de la Guerra Civil en un país que va començar a perdre el dia que va morir el primer innocent. Tant és que la seva mort fos per mà revolucionària o franquista, perquè el que de veritat ens interessa és enterrar els morts i tancar les ferides. Aprendre del nostre passat, crítica i conscientment, recordar per tal que no passi mai més i bastir un futur lliure.

Per molt que es neguin les seves morts, els morts de la Guerra Civil i el franquisme encara són allà. Com Gloucester, que s’entestava a negar davant la reina Anna, la seva culpabilitat en la mort del seu rei a Ricard III de Shakespeare, podem dir que nosaltres no els vam matar, però són morts, perquè sinó haurien estat vius.

02 d’abril 2012

72


A principis del segle XXI Asha Miró, una jove catalana nascuda a l’Índia que s’ha començat a ser coneguda per les seves col·laboracions en espais de televisió i que destaca per una mena d’ingenuïtat, bondat  i exotisme, publica La filla del Ganges, la història de la seva adopció per una família catalana i la seva arribada a Barcelona. Era el símbol de la història feliç i perfecte de l’adopció internacional. En ella explicava el seu retorn al seu país d’origen, la seva recerca familiar i interior i la seva vida entre dos continents. Una història bonica, certament.

Si bé ja des de finals dels 80, amb el desmembrament de l’URSS i la caiguda del Teló d’Acer, havien començat a arribar els fills de l’Est, especialment de Romania, va ser a principis d’aquests mateixos anys 2000 que les guarderies catalanes es van començar a omplir de nens xinesos, congolesos, russos, nepalesos, etc., que no havien arribat amb els pares, a la recerca d’un futur millor sinó que es deien Jordi, Marc, Marta o Laia i eren fills de catalans que havien anat a l’altra banda del món a buscar un fill. Molt lluny quedaven les històries d’orfenats, expòsits, afillats, bords, tota aquell món de Dickens que va arribar fins gairebé els nostres dies i en que les adopcions eren una cosa mig d’amagat, més per conveniència i interès de futur que per amor i en que ser fill biològic encara tenia preeminència, en tots els àmbits, sobre la vergonya de ser fill sobrevingut. Alhora, el fet de no poder engendrar o concebre fills era vist com un càstig, una minusvàlua, una maledicció. Així doncs, si de primer, l’adopció va ser la solució per aquelles parelles que no podien tenir fills i no podien recórrer als mètodes de reproducció assistida, després va  córrer el perill de convertir-se – amb tots els matisos possibles – en una moda, sovint en la recerca d’una darrera felicitat quan ja s’ha acabat la joventut, altres en una molt benintencionada mostra de solidaritat, d’altres – segurament pocs, poquíssims – en una estranya, i perillosa, barreja de new age, neteja de consciència, exotisme i instint maternal.

No obstant, com podíem llegir a La Vanguardia del proppassat 21 de febrer, no totes les històries d’adopcions acaben com la de l’Asha Miró. En els darrers deu anys, de les 12.000 adopcions internacionals realitzades a Catalunya, 72 casos han acabat en fracàs. Què vol dir? Doncs que el nen rus, africà, xinès o sud-americà adoptat per una família catalana ha acabat essent, de nou, abandonat. Doblement orfe, ras i curt. La xifra és baixa però, pensant-hi fredament, una xifra així hauria de ser inexistent. Com pot ser que el que s’ha planejat, pensat, realitzat amb amor, acabi amb una decisió tan dura com l’abandonament? Com pot ser que un fill, perquè estem parlant d’això, d’algú que portes a casa teva, que vas a buscar, que entra a la teva família com un fill, acabi altra vegada en la solitud de l’orfenat i en una vida de tristor i desarrelament, no només sense pares sinó lluny del teu país d’origen i trasplantat en un altre que no t’ha volgut?

La història de l’Asha Miró, pel que sembla, va acabar bé. Estic segur que la seva adopció, ja fa molts anys, va ser fruït de la reflexió, el compromís i l’amor, fora de modes, exotismes i mala consciència per purgar. Com han de ser totes les històries dels nens que s’adopten lluny i que creixen a casa nostra, com un nen o una nena més.