02 d’abril 2012

72


A principis del segle XXI Asha Miró, una jove catalana nascuda a l’Índia que s’ha començat a ser coneguda per les seves col·laboracions en espais de televisió i que destaca per una mena d’ingenuïtat, bondat  i exotisme, publica La filla del Ganges, la història de la seva adopció per una família catalana i la seva arribada a Barcelona. Era el símbol de la història feliç i perfecte de l’adopció internacional. En ella explicava el seu retorn al seu país d’origen, la seva recerca familiar i interior i la seva vida entre dos continents. Una història bonica, certament.

Si bé ja des de finals dels 80, amb el desmembrament de l’URSS i la caiguda del Teló d’Acer, havien començat a arribar els fills de l’Est, especialment de Romania, va ser a principis d’aquests mateixos anys 2000 que les guarderies catalanes es van començar a omplir de nens xinesos, congolesos, russos, nepalesos, etc., que no havien arribat amb els pares, a la recerca d’un futur millor sinó que es deien Jordi, Marc, Marta o Laia i eren fills de catalans que havien anat a l’altra banda del món a buscar un fill. Molt lluny quedaven les històries d’orfenats, expòsits, afillats, bords, tota aquell món de Dickens que va arribar fins gairebé els nostres dies i en que les adopcions eren una cosa mig d’amagat, més per conveniència i interès de futur que per amor i en que ser fill biològic encara tenia preeminència, en tots els àmbits, sobre la vergonya de ser fill sobrevingut. Alhora, el fet de no poder engendrar o concebre fills era vist com un càstig, una minusvàlua, una maledicció. Així doncs, si de primer, l’adopció va ser la solució per aquelles parelles que no podien tenir fills i no podien recórrer als mètodes de reproducció assistida, després va  córrer el perill de convertir-se – amb tots els matisos possibles – en una moda, sovint en la recerca d’una darrera felicitat quan ja s’ha acabat la joventut, altres en una molt benintencionada mostra de solidaritat, d’altres – segurament pocs, poquíssims – en una estranya, i perillosa, barreja de new age, neteja de consciència, exotisme i instint maternal.

No obstant, com podíem llegir a La Vanguardia del proppassat 21 de febrer, no totes les històries d’adopcions acaben com la de l’Asha Miró. En els darrers deu anys, de les 12.000 adopcions internacionals realitzades a Catalunya, 72 casos han acabat en fracàs. Què vol dir? Doncs que el nen rus, africà, xinès o sud-americà adoptat per una família catalana ha acabat essent, de nou, abandonat. Doblement orfe, ras i curt. La xifra és baixa però, pensant-hi fredament, una xifra així hauria de ser inexistent. Com pot ser que el que s’ha planejat, pensat, realitzat amb amor, acabi amb una decisió tan dura com l’abandonament? Com pot ser que un fill, perquè estem parlant d’això, d’algú que portes a casa teva, que vas a buscar, que entra a la teva família com un fill, acabi altra vegada en la solitud de l’orfenat i en una vida de tristor i desarrelament, no només sense pares sinó lluny del teu país d’origen i trasplantat en un altre que no t’ha volgut?

La història de l’Asha Miró, pel que sembla, va acabar bé. Estic segur que la seva adopció, ja fa molts anys, va ser fruït de la reflexió, el compromís i l’amor, fora de modes, exotismes i mala consciència per purgar. Com han de ser totes les històries dels nens que s’adopten lluny i que creixen a casa nostra, com un nen o una nena més. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada