17 d’abril 2012

El nostre Titanic (Publicat a El Matí Digital)


Aquests dies s’acompleix el centenari de l’enfonsament del transatlàntic Titanic. Des de que, de ben petit, vaig veure un documental de National Geographic on Robert Ballart ensenyava per primera vegada les restes del naufragi, la història del vaixell m’ha fascinat. És a dir, sóc d’aquells que quan Di Caprio encara no havia tocat l’aigua ja coneixia la història del capità Smith, del matrimoni Strauss (que van preferir morir, abraçats, que separar-se), l’enginyer Andrews o el milionari Guggenheim. Però més enllà de les històries de llegenda, amb el Titanic s’enfonsà molt més que un gegantí vaixell, gairebé un miler de persones, l’edició príncep del Rubbayat i el Renault, en que a la pel·lícula de James Cameron els protagonistes fan l’amor. Amb el Titanic començà a naufragar la Belle Époque, que desapareixeria del tot amb la I Guerra Mundial, només un parell d’anys després. Aquests esdeveniments marcarien d’aquella Europa confiada i hedonista, frívola i cosmopolita que va descriure amb tanta nostàlgia l’escriptor austríac com “l’edat d’or de la seguretat”. “El món d’ahir” que recordarà el novel·lista austríac amb enyorança, va començar a morir la nit del 14 d’abril de 1912 a l’Atlàntic, i seria acabat d’enterrar entre 1914 i 1918 a les trinxeres de Verdum.

Nosaltres, fills de les darreries d’aquest segle que començava entre amb la Gran Guerra, tot i ser encara joves ja hem donat un cop de pala a una època. Hem vist morir un món de prodigis que va coincidir amb el nostre desvetllament al món. Sortíem de l’ensenyament secundari en un moment plàcid, en una societat còmoda i segura, tan hedonista i frívola com la dels viatgers del buc de la White Star Line; descobríem món gràcies a un turisme assequible i massiu – ben diferent, per cert, d’aquells viatgers del 1912 –, consumíem amb gosadia i sense fre; tot estava a les nostres mans, sempre notàvem la xarxa sota els nostres peus, la festa no tindria mai final i nosaltres arribaríem allà on volguéssim arribar. Tot se’ns va desfer als nostres dits sense haver arribat ni a acabar de saborejar-ho. Avui arribem gairebé a la trentena, amb la recança d’haver fet tan poc a la vida, amb la pressa dels amics que se’ns casen i procreen, amb la por dels més joves i més ambiciosos que ens volen caçar i deixar enrere ben aviat. Desconcertats, som fills d’un món que, com Zweig, podem dedicar-nos a enyorar, mentre ens recreem en la melangia verinosa de la nostàlgia.

Aquell personatge genial de la història de França que fou Talleyrand – religiós, diputat, revolucionari, diplomàtic, ministre de Napoléo i amic, enemic i reflex del gran intrigant Fouché, que també retratà l’autor d’El món d’ahir – va escriure cap al finals dels seus dies, amb tota la gràcia i la barra que li va ser possible, que els qui no visqueren els anys abans de la Revolució Francesa mai coneixerien l’alegria de viure. Qui no va conèixer els anys previs a la insolent crisi que vivim, tampoc ho sabrà mai. El nostre món fin de siècle s’ha enfonsat sense la llegenda i el glamour del Titanic. L’alegria de viure dels anys de la nostra adolescència va anar aigua avall a bord d’una llanxa de nou-ric, d’Audi de paleta enriquit, de tiquet de discoteca de tarda, de Messenger i sms pampalluguejant. A nosaltres ens tocarà explicar tot això que ja hem viscut, amagant la nostàlgia al fons de la tauleta de nit, i avançar tossudament amb les nostres cabòries i els nostres afanys, evitant tocar el violí a la coberta del nostre Titanic, mentre al nostre voltant la gent s’esvera i s’estira els cabells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada