09 d’abril 2012

Honor a totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme (Publicat a El Matí Digital)


Fa uns dies, seguia amb atenció per la xarxa una discussió entre un militant de CDC i el cap del PP de Mataró arran de les medalles de la ciutat atorgades durant el franquisme a los Caidos por Dios y por España y a los Excombatientes y excautivos. Irracionalment, l’edil popular defensava la permanència dels honors, justificat en noms de les víctimes de la rereguarda republicana. En aquesta colla de piulades s’hi resumia un dels nostres tabús en relació a la Guerra Civil, que Joan Sales – del qui enguany celebrem el centenari - descrivia com a “desastre nacional”: les víctimes del 36 i la seva vindicació i ús polític i propagandístic durant el franquisme.

Avui, però, les generacions que ja veiem llunyana la guerra – tan llunyana com la Guerra de Cuba – però que, alhora, tenim afany de conèixer i, sobretot, comprendre els perquè d’aquella guerra que va partir, trinxar i, gairebé, enfonsar el nostre país, podem parlar amb tota la serenor sobre aquelles víctimes que, coincidint amb l’aixecament franquista contra la legalitat de la II República, es van produir en la zona que, en teoria, controlava el bàndol lleial a la democràcia i la llibertat. Em refereixo a la persecució religiosa, - que va ser sagnant durant els primers mesos de conflicte - , i política, contra tots aquells elements considerats contrarevolucionaris per les milícies que van prendre el poder al carrer, a Catalunya, davant la impotència del govern. És a dir, els capellans, monjos, monges, frares, bisbes, però també militants catòlics, polítics de dretes, membres de la burgesia, fins i tot aquells que, des del republicanisme militant, s’oposaven als instints revolucionaris dels qui havien pres el control de la situació.

Durant anys, aquestes víctimes van ser usades impúdica i vilment com a justificació d’un règim criminal que, des del mateix 1936, va practicar la violència política fins al darrer alè del dictador Franco. Alhora, les víctimes d’aquest règim feixista eren oblidades i silenciades, i els seus familiars i hereus condemnats doblement, ara a l’oblit i a la marginació. Aquest fet decisió va provocar que, una vegada en democràcia, les reivindicacions fossin pels executats, assassinats, empresonats i represaliats pel franquisme, mentre una capa d’oblit s’estenia sobre aquells que el règim considerava que havien mort, “Por Dios y por España”.

Però realment tots havien mort per aquests conceptes? Quan un para atenció a la història, descobreix que les víctimes de la rereguarda republicana, sovint morts a mans dels dits “incontrolats”, patrulles “de control” formades per pistolers sense escrúpols “controlats” per personatges sinistres com aquell Manuel Escorza del Val – “tullido de cuerpo y alma”, segons el ministre anarquista Joan Garcia Oliver i avui convertit en personatge novel·lesc per Sebastià Alzamora – són d’una varietat similar a la del país: a més d’eclesiàstics i burgesos, s’hi poden sumar personatges com Josep Maria Planes, el més brillant dels periodistes de la Barcelona republicana. O aquells que, per salvar la vida, hauran d’exiliar-se, des del primer moment, com el periodista i polític d’Acció Catalana, Claudi Ametlla, que ha de fugir durant els primers mesos de guerra, com ho fan Feliu Elias Apa o Josep Maria de Sagarra, amic i company de Planes, o Gaziel. Fins i tot arriben milicians al Mas d’Eugeni Xammar, que en aquella època exerceix de diplomàtic de la República. Serà el seu primer exili. L’any 1939 començarà el segon exili.

Des de la consciència del que vam perdre amb i a la Guerra Civil, som a temps de recordar a totes les seves víctimes? Estem obligats a fer-ho des d’un nova òptica. Nosaltres, - membres d’aquesta generació allunyada sentimentalment de la guerra, però interessats terriblement pel país – hem de bastir un nou relat centrat en les víctimes, mortes quan fos, però mortes en una persecució que va durar més de quaranta anys i que inclou totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. El poeta metafísic anglès John Done escriví, a la seva Meditació XVII: “Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu”. Les campanes han tocat per tots aquells que van perdre la vida, els somnis i les il·lusions en el Gran Drama que, de nou, Joan Sales, va dir “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”. Tornant a Mataró, dos personalitats representen aquell drama: el rector de Santa Maria, el beat Josep Samsó i el líder de la CNT i Ministre de la República, Joan Peiró. A Mataró, Samsó i Peiró representen la pèrdua col·lectiva nen el desastre del segle XX.

Des d’aquesta nova òptica generacional i col·lectiva, ens veiem obligats a rebutjar totalment aquelles interpretacions que només serveixen per justificar posicions polítiques actuals, tant d’aquells que, obstinadament, no volen ser crítics amb cap ni un dels errors comesos en el bàndol republicà i neguen qualsevol crim en pro d’una justificació revolucionària, com aquell qui perviuen i persisteixen en el relat del franquisme per justificar una dictadura feixista, reelaborat per negar la seva naturalesa colpista i per atacar la democràcia o el catalanisme polític. Fem, doncs, a un reconeixement a totes les víctimes innocents de la Guerra Civil en un país que va començar a perdre el dia que va morir el primer innocent. Tant és que la seva mort fos per mà revolucionària o franquista, perquè el que de veritat ens interessa és enterrar els morts i tancar les ferides. Aprendre del nostre passat, crítica i conscientment, recordar per tal que no passi mai més i bastir un futur lliure.

Per molt que es neguin les seves morts, els morts de la Guerra Civil i el franquisme encara són allà. Com Gloucester, que s’entestava a negar davant la reina Anna, la seva culpabilitat en la mort del seu rei a Ricard III de Shakespeare, podem dir que nosaltres no els vam matar, però són morts, perquè sinó haurien estat vius.

1 comentari:

  1. Fan falta veus com la teva que diguin coses com les que dius aquí. En realitat, la immensa majoria de les víctimes de represàlies de la Guerra Civil foren totalment innocents. La represió en el bàndol sublevat fou terrorífica i organitzada des del poder, i continuà després de la guerra; però també fou terrible la de la zona republicana, obra majoritàriament d'escamots incontrol.lats -sembla- però en realitat també als represaliats de la reraguarda republicana se'ls pot considerar alhora víctimes dels que havien començat la guerra. No basta amb dir "que ja foren "honrats" pel franquisme, cal que la democràcia els reconeixi sense por. El respecte a les víctimes de qualsevol conflicte es mostra no emprant-les com a "propaganda" de cap tipus.
    Qui vulgui saber que va ser la represió durant la Guerra Civil Espanyola pot llegir el llibre estremidor de Paul Preston significativament titulat: "L'Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després".

    ResponElimina