28 de maig 2012

La Fira d'un temps que potser ja no és el nostre (Publicat a El Matí)



Avui, Pasqua de Pentecosta, a Mataró és festa i és la Fira. A Mataró, les atraccions, les casetes de tir o de pescar ànecs, la muntanya russa i el tren de la bruixa, a més de les paradetes de cotó fluix de sucre i les tómboles, no venen per la festa major sinó per la Pasqua Granada. Potser ja ningú recorda que la Fira de Mataró té l’origen en la fira comercial anual que suposava una fita en el calendari semblant a les fires ramaderes, agrícoles i alimentàries que encara singularitzen algunes capitals de comarca. Vic o Molins de Rei tenen fires, com el Mercat del Ram, que encara marquen el seu calendari. Mataró, liquidada per obsolescència la fira comercial – en les seves darreries un esllanguit passeig de vellets amb bosses de la – ja també extinta caixa d’estalvis local, potser algun dia també s’haurà de plantejar què fer amb aquesta fira d’atraccions, o de “caballitus” com sovint n’hem dit, i del seu tancat de restaurants de molt dubtosa qualitat, d’entranyable brutícia, plats de plàstic i preu excessiu.

I és que el cert és que darrerament, amb els canvis de moda, el desvetllament d’un nou oci infantil i familiar, l’inplantació dels parcs temàtics que han posat en crisi els parcs d’atraccions de les ciutats i, per analogia, les fires d’atraccions als pobles i, evidentment, noves formes de socialització de la cada vegada més precoç adolescència, han convertit la fira és un espectacle tristoi. Sinó fos per la nostàlgia del passat, sovint traïdora, i pel pes de la tradició que encara és viu, especialment, entre allò que se n’ha dit el Mataró o els mataronins de la tota la vida – sovint una tradició també desdibuixada –, la Fira fa anys que hauria desaparegut.

Avui mateix, si ens passegem pel costat dels autos de xoc i altra maquinària dubtosament segura o ens endinsem en la cridòria dels "carromatos" i els "tinglados" segurament molts de nosaltres trobem la Fira un paisatge llòbrec, tronat, polsegós, com de postguerra. I és que, com el Circo Italiano o el Festival d’Eurovisió, que ara s’acaba de celebrar, és una diversió d’un temps en que no hi havia res més i que qualsevol bri d’il·lusió que permetés al poble allunyar-se de la trista realitat, era una festa. I aquí, potser – deixant de banda el mataronisme i el record sentimental d’un temps i d’un país – rau una de les poques justificacions de l’espai firal que aquests dies ocupa el parc. És a dir, l’oportunitat d’un temps de felicitat necessària i senzilla no només per aquells que passen les majors dificultats en una situació tan dura com l’actual, sinó per tots aquells que esperen un moment d’evasió de les seves preocupacions quotidianes, encara que sigui una evasió entranyablement llòbrega, tronada, polsegoda i d’un altre temps.

26 de maig 2012

Els diaris han de vibrar




Presentació de la nova etapa d'El Matí Digital

Segons el meu admirat Amadeu Hurtado, advocat, polític i home de premsa, un dels personatges claus del primer terç del segle XX a Catalunya, els diaris havien de vibrar. Així ho recull un dels seus deixebles de La Publicitat o Mirador en algun dels seus llibres de memòries. Mirador o La Publicitat formaven part d'aquella premsa culta, ben feta, amb gust, europea i catalana dels anys 20 i 30. Una premsa que vibrava, molt al gust de la personalitat d’Hurtado, inspirador d’ambdues publicacions. Durant la mateixa època, també vibrava un altre diari: el nostre Matí de 1929. Parlo de la premsa catalana dels orígens per cercar-hi inspiració, consell, refugi, idees, somnis per acomplir. A la gent d’El Matí no ens serveix de res perllongar (o haver recuperat) una capçalera de l’època de la República si no és per saber qui som i què volem ser. Però no em refereixo a aquell Matí amb una enyorança narcotitzant, o una autocomplaença inútil als nostres temps. Em refereixo a aquell Matí com a diari que vibrava al compàs dels seus temps. Avui, cal que El Matí, el nostre Matí Digital, vibri al compàs de la Catalunya que vol ser al segle XXI.

 Des d’aquell mes d’abril de 2009, en que jo com a curiós assistia al naixement del diari i de l’associació, allà a l’Ateneu Barcelonès- el naixement de tot el que avui celebrem- el Matí ha anat vibrant gràcies a la ressonància dels articles d’en Carles Puigdomènech i en Vicenç Pedret; els perfils biogràfics d’en Josep Maria Huguet i de les cròniques futbolístiques d’en Joan Capdevila, el Capi, a qui cal estar agraït sempre per la seva generositat i per la seva gran feina com a director del Matí Digital. També als articles de’n Pere Navalles o als fulls de dietari d’en Miquel Colomer; les sentències de Mossèn Ballarín; les erudiccions d’en Quim Torra; les petites píldores de la Maria Vila (quan li plau d’escriure); les cartes de l’Èrika Casajoana i les reflexions d’en Ferran Caballero i la nostra premiada d’avui, Anna Punsoda.

 A tots ells i a alguns que segurament m’oblido vam anar incorporant-hi les plomes joves de l’Andreu Pujol i l’Aitor Pérez-Codorniu; les poesies d’en Xavier Pagès; les valuoses aportacions del pare Hilari Raguer; dels Eurodiputats Ramon Tremosa i Oriol Junqueras o de l’exconseller Joaquim Ferrer. Mantenim corresponsals a València, les terres de Lleida i Girona, Londres i Brussel·les. Des de la meva arribada a la direcció la deliciosa crítica literària de la Marina Porras, les homilies “rockeres” del pare Marc Vilarassau, les reflexions sobre televisió de l’Albert Sunyol o els contes per a nens de la Laura Iriberri s’han afegit a la cinquantena d’amics que formem El Matí Digital. Amb tots ells, com deia, El Matí Digital ha vibrat i vol continuar vibran. Però, per fer-ho li calia romandre a l’avantguarda de les comunicacions i la seducció digital de les xarxes i el gran món global. Així doncs, us vull presentar un nou disseny que cal agrair a l’estudi Kiwity.

Voldria que en aquest disseny tots vosaltres col·laboradors, amics i lectors us hi trobéssiu còmodes i ens ajudéssiu en aquesta ambició nostra d’arribar més i més lluny com a diari, eminentment d’opinió. Però no cal que us digui que quan ja ningú se’n recordi d’aquest director i el seu temps hagi passat, caldrà que molts d’altres vulguin ajuntar el seu talent i la seva ploma a la llarga vibració d’El Matí. Moltes gràcies.

21 de maig 2012

El comte-rei que no va ser (Article publicat al Butlletí de Sobirania i Justícia)


Algú poc avesat a les subtilitats de la nostra història política pot quedar parat si se li explica que alguns dels nostres més reverenciats polítics, intel·lectuals o escriptors republicans van ser seduïts, en major o menor mesura, per l’opció que suposava la monarquia al final del règim franquista. Des d’un Claudi Ametlla, periodista i dirigent d’Acció Catalana, governador civil de Girona i Barcelona i exiliat a França des dels primers compassos de la Guerra Civil, acostant-se als monàrquics de Don Joan, fins a un Jaume “Met Miravitlles, periodista i escriptor, implicat al Complot de Prats de Molló, Comissari de Propaganda, apostant per la monarquia com a solució conciliatòria, passant per un Joan Sales mostrant la seva grata sorpresa a Mercè Rodoreda, davant dels primers passos del rei Joan Carles I.

I, realment va ser així. Més enllà del que podia haver estat son pare, el Comte de Barcelona, hi va haver un moment en què l’actual rei d’Espanya podia haver estat realment un monarca de les Espanyes; el garant del pluralisme i la identitat dels pobles; l’aliat de les nacionalitats que formen el seu regne; el Borbó que trenqués amb el caràcter bàrbar i tal·lós, centralista i militaritzant dels seus avantpassats, que va fer exclamar al general Joan Prim i Prats, comte de Reus: “Los Borbones ¡jamás, jamás, jamás!”. Joan Carles de Borbó, va poder ser, el rei modern i amic dels catalans que no van poder ser altres il·lustres miratges monàrquics -és a dir, les oportunitats perdudes amb l’arxiduc Carles, Amadeu de Saboia o el dissortat Alfons XII– o el bon hereu del casal de Barcelona, amb el títol de comte de Barcelona, que li pertoca com a monarca hispànic.

En concret, l’any 1976 en la seva primera visita a Catalunya, com a rei, va provocar l’entusiasme popular i l’interès dels polítics democràtics amb un discurs pronunciat al Saló del Tinell, en què va parlar en català i digué: “Catalunya pot aportat a aquesta gran tasca comuna una contribució essencial i que no té preu. L’afecció dels catalans a la llibertat és llegendària i, sovint, ha estat, fins i tot, heroica”. Llàstima que el miratge del seu bon feeling amb Catalunya durés ben poc. Una persona propera a l’organització del Mil·lenari de Catalunya, l’any 1988, m’explicava com, després de pronunciar un altre fragment de discurs en llengua catalana, Joan Carles de Borbó va expressar als qui tenia a prop: “Vaya lengua más difícil el catalán, ¡se habla diferente de como se escribe!”. “Como el inglés o el francés, Majestad” respongué algú hàbilment i ràpida. De res van servir els consells de Baltasar Porcel, les adulacions dels Godó, els preceptes de Martí de Riquer o el respecte de Jordi Pujol.

 Però el rei-caçador d’elefants, amb el prestigi en estat de caiguda lliure –i el respecte és l’únic poder del monarca constitucional– no va aprofitar l’oportunitat històrica. Tots recordem aquella infausta frase, un 23 d’abril a Alcalà de Henares: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. Avui, amb l’ocàs de Joan Carles I, podem dir que ha estat el compte-rei que no va ser, més per pecat d’omissió que d’acció, el cap d’estat que esperaven alguns dels republicans que, temorosos del final dramàtic de la II República i de la pervivència del règim militar franquista, vam creure que la corona seria el poder aglutinador i amic que entendria “Les raons i les parles diverses dels teus fills”. Potser pels pecats de l’avi, es diu que les petites infantes aprenen català, èuscar i gallec.

10 de maig 2012

De Barcelona a l'Elisi? (Publicat a El Matí)


“Elogia a Zapatero i al seu homòleg Alfredo Rubalcaba (Sic). Parla també elogiosament de Blair i de Prodi. Li dic, és divertit que siguis amic de tots aquestes esquerranosos. Perquè no són d’esquerres!, exclama. Només a França hi ha gent que viu com si fos d’esquerres!”. D’aquesta manera, l’escriptora Yasmina Reza retallava un diàleg amb Nicolas Sarkozy, el Ministre de l’Interior que es disposava iniciar la cursa a la Presidència de la República, a L'alba el capvespre la nit. Aquest fragment és bo recordar-lo avui, quan el depauperat socialisme europeu fa grans alenades d’aire a redós de la victòria diumenge del candidat del PS François Hollande i del que en podem esperar. Però, més enllà de les anàlisis a nivell de política internacional i europeu, davant de la victòria del partit de Rue Solferino, aquell vetust partit ple d’elefants en permanent baralla, amant de l’aristocracisme de Mitterand i de les trames versallesques, cal extreure’n un nom – més propi de casa nostra que de l’Île de France – Manuel Valls, cridat a tenir un càrrec determinant en el nou govern hollandiste. Valls és el nom d’un home cridat a trencar els esquemes d’aquesta esquerra francesa que, valgui la redundància, “viu com si fos d’esquerres” amb promeses, senzillament impossibles, de 75% d’impostos o milers de nous llocs de treball.

Manuel Valls va néixer a Barcelona, tot i que el seu pare, el pintor català Xavier Valls, ja vivia a França. Valls pare va voler que el seu primer fill naixés a la seva ciutat, i el seu fill el va honorar mantenint un català gairebé impecable, que ha tingut ocasió de parlar en entrevistes als mitjans de casa nostra, sempre amanit de la indefugible entonació i cantarella francesa. La il·lustre genealogia de Monsieur Valls, no només inclou al músic Manuel Valls Gorina – autor de la música del Cant del Barça, segurament el ritme més conegut de Catalunya – sinó que com s’explica en diverses biografies “Son grand-père était le rédacteur en chef d’un journal républicain et catholique. Pendant la guerre civile, cet hoomme de gauche cachait des prêtres persécutés par les troskistes et les anarchistes. Après la victoire de Franco, il lui fuit interdit d’exercer sa profession”. És a dir, que un dels futurs líders de França és nét de Magí Valls, un dels homes que van fer el diari El Matí, el nostre entranyable i estimat predecessor dels anys 30.

El català Valls - considerat el representant de la dreta del PS - un home que parla de seguretat, que es declara amic d'Israel i que demana no córrer darrere els Verds sobre l'energia nuclear, deu ser un líder nominalment d’esquerres que agradava a Nicolas Sarkozy, només cal recordar que el mateix exPresident va oferir al batlle d’Évry col·laborar amb el seu gabinet, com havien fet il·lustres progressistes com Bernard Kouchner, Éric Besson o Jack Lang. Aquest darrer, però, sense entrar al govern d’àmplia obertura que basteix Sarko en la primera, i més esperançadora, etapa del seu mandat. No per res, el setmanari francès Le Point, en un article de la primera setmana de setembre de 2008 li dedicava unes pàgines amb un titular absolutament meridià: “L’homme qui veut être le Sarko de la gauche”. Sense deixar-se temptar pels cants de sirena del líder neogaullista, el cognom Valls ressonarà a altes magistratures de la República: La seva tenacitat en el temes de seguretat – Sécurité és titula, precisament, el seu llibre més recent – i la seva obsessió en fer desaparèixer la por dels carrers de França poden encaminar-lo cap al Ministeri de l’Interior (Nota: càrrec que va consagrar la carrera el derrotat Sarkozy), però no es pot descartar l’Hôtel de Matignon. Si més no, de la terna de possibles primers ministres que té en ment el president in pectore – A més de Valls, el cap del grup socialista a l’Assemblea Nacional Jean-Marc Ayrault i la primera secretaria Martine Aubry – n’és el favorit, segons sondejos de Le Parisien. Si finalment només arriba a encarregar-se de succeir a Claude Guéant, “serait unes très belle accéleration de carrièrre”, segons Le Figaro de l’endemà dels comicis, per un home que podem creure que mira més enllà. Qui sap si els francòfils nostrats veurem una línia traçada entre Barcelona i l’Elisi, entre el nét d’un home d’el Matí i la Presidence de la République Française.

07 de maig 2012

Que la vida anava seriosament (Publicat a Valors)

“Que la vida iba en serio
 uno lo empieza a comprender más tarde 
- como todos los jóvenes,
 yo vine a llevarme la vida por delante.”
 No volveré a ser joven. Jaime Gil de Biedma 

La vida anava tan seriosament encaminada, havia corregut tan disparada aquests darrers anys, que ni ens en vam adonar. Potser no ens n’haviem ni adonat de com havia corregut el nostre rellotge que ja estàvem asseguts a taula, fa poques setmanes, amb un matrimoni de pares primerencs, parelles de promesos i parelles de llarga durada i que conviuen more uxorio, més el solitari solter que sóc jo. A mig sopar, entre esfilagarsades converses, sabem que una parella més, amics de tots, seran pares cap al setembre. Servidor, que en aquesta gresca que aviat semblarà una reunió de pares a l’inici de curs, només toca el violí, comença a recordar.

 I els records sempre verinosos, corren veloços cap als ja tan llunyans setze anys de mirades furtives de desig, de golafreria de fruita prohibida, d’arrogància adolescent i de grolleria dels qui es volen i estant segurs que podran cruspir-se el món. Però també, enmig d’aquest caos, vam travar les primeres amistats amb els que avui sopem, que anaven abonant-se amb la fèrtil companyonia i les primeres decepcions i les primeres borratxeres. Aquells dissabtes de discoteca al vespre i a les dotze a casa, que avui rememorem amb un somriure irònic, ens van donar les ínfules de grandesa que aviat se’ns van marcir, però de ben segur que aquells vespres descobats ens van fer aprendre més sobre la vida i sobre nosaltres que les tedioses classes del batxillerat, les tardes d’hivern reescalfades i humides.

 Sense adornar-nos vam arribar als divuit anys. Súmmum de la maduresa! El DNI de la majoria d’edat era el salconduit cap a la matinada, el laisser-passer cap a la vida universitària. Per més bé que en sortíssim, ara confessem entre rialles que vam fer més vida de bar que d’aula i que, potser en el fons del nostre raonament, creiem que perdérem un poc el temps. Feliç i alegrement perdut aquell temps en el que els nostres llaços es van unir, encara més! Avui poem d’aquelles jornades heroiques – primers viatges, descobertes d’altres realitats, lectures colpidores, pelis de les que marquen, relacions i confidències, personatges il·lustres – per reviscolar la nostra joventut. Però, també va ser una època d’errors, d’amors equivocats i de confusió d’idees que encara avui, couen i punxen.

En un pim, pam, pum vam acabar les carreres i ens vam llançar, sense xarxa, al món. El perill de la disgregació va córrer per l’espinada. Però, no. Aquí venen les noves mesades, els nous pisos, les noves parelles, els nous cotxes i les noves vides. Al fer-nos grans ens fèiem emotius i les experiències compartides van ser més dures. Els uns amb els altres ens vam mantenir drets quan vam haver de suportar el vent gèlid de cara. I a la ratlla dels trenta reposem i resulta que ens n’adonem que tot plegat avança molt seriosament i que aviat, abans de les crisis de l’edat, haurem de passar comptes amb nosaltres mateixos i veure si, més enllà de la nostàlgia, tenim prou gruix i prou matèria per endinsar-nos en una edat en la que ja no som joves. Tot això pensava jo, quan en una taula de parelles i pares primerencs, vaig aïllar-me en el record i vaig ser conscient que tot havia anat tan ràpid...!