10 de maig 2012

De Barcelona a l'Elisi? (Publicat a El Matí)


“Elogia a Zapatero i al seu homòleg Alfredo Rubalcaba (Sic). Parla també elogiosament de Blair i de Prodi. Li dic, és divertit que siguis amic de tots aquestes esquerranosos. Perquè no són d’esquerres!, exclama. Només a França hi ha gent que viu com si fos d’esquerres!”. D’aquesta manera, l’escriptora Yasmina Reza retallava un diàleg amb Nicolas Sarkozy, el Ministre de l’Interior que es disposava iniciar la cursa a la Presidència de la República, a L'alba el capvespre la nit. Aquest fragment és bo recordar-lo avui, quan el depauperat socialisme europeu fa grans alenades d’aire a redós de la victòria diumenge del candidat del PS François Hollande i del que en podem esperar. Però, més enllà de les anàlisis a nivell de política internacional i europeu, davant de la victòria del partit de Rue Solferino, aquell vetust partit ple d’elefants en permanent baralla, amant de l’aristocracisme de Mitterand i de les trames versallesques, cal extreure’n un nom – més propi de casa nostra que de l’Île de France – Manuel Valls, cridat a tenir un càrrec determinant en el nou govern hollandiste. Valls és el nom d’un home cridat a trencar els esquemes d’aquesta esquerra francesa que, valgui la redundància, “viu com si fos d’esquerres” amb promeses, senzillament impossibles, de 75% d’impostos o milers de nous llocs de treball.

Manuel Valls va néixer a Barcelona, tot i que el seu pare, el pintor català Xavier Valls, ja vivia a França. Valls pare va voler que el seu primer fill naixés a la seva ciutat, i el seu fill el va honorar mantenint un català gairebé impecable, que ha tingut ocasió de parlar en entrevistes als mitjans de casa nostra, sempre amanit de la indefugible entonació i cantarella francesa. La il·lustre genealogia de Monsieur Valls, no només inclou al músic Manuel Valls Gorina – autor de la música del Cant del Barça, segurament el ritme més conegut de Catalunya – sinó que com s’explica en diverses biografies “Son grand-père était le rédacteur en chef d’un journal républicain et catholique. Pendant la guerre civile, cet hoomme de gauche cachait des prêtres persécutés par les troskistes et les anarchistes. Après la victoire de Franco, il lui fuit interdit d’exercer sa profession”. És a dir, que un dels futurs líders de França és nét de Magí Valls, un dels homes que van fer el diari El Matí, el nostre entranyable i estimat predecessor dels anys 30.

El català Valls - considerat el representant de la dreta del PS - un home que parla de seguretat, que es declara amic d'Israel i que demana no córrer darrere els Verds sobre l'energia nuclear, deu ser un líder nominalment d’esquerres que agradava a Nicolas Sarkozy, només cal recordar que el mateix exPresident va oferir al batlle d’Évry col·laborar amb el seu gabinet, com havien fet il·lustres progressistes com Bernard Kouchner, Éric Besson o Jack Lang. Aquest darrer, però, sense entrar al govern d’àmplia obertura que basteix Sarko en la primera, i més esperançadora, etapa del seu mandat. No per res, el setmanari francès Le Point, en un article de la primera setmana de setembre de 2008 li dedicava unes pàgines amb un titular absolutament meridià: “L’homme qui veut être le Sarko de la gauche”. Sense deixar-se temptar pels cants de sirena del líder neogaullista, el cognom Valls ressonarà a altes magistratures de la República: La seva tenacitat en el temes de seguretat – Sécurité és titula, precisament, el seu llibre més recent – i la seva obsessió en fer desaparèixer la por dels carrers de França poden encaminar-lo cap al Ministeri de l’Interior (Nota: càrrec que va consagrar la carrera el derrotat Sarkozy), però no es pot descartar l’Hôtel de Matignon. Si més no, de la terna de possibles primers ministres que té en ment el president in pectore – A més de Valls, el cap del grup socialista a l’Assemblea Nacional Jean-Marc Ayrault i la primera secretaria Martine Aubry – n’és el favorit, segons sondejos de Le Parisien. Si finalment només arriba a encarregar-se de succeir a Claude Guéant, “serait unes très belle accéleration de carrièrre”, segons Le Figaro de l’endemà dels comicis, per un home que podem creure que mira més enllà. Qui sap si els francòfils nostrats veurem una línia traçada entre Barcelona i l’Elisi, entre el nét d’un home d’el Matí i la Presidence de la République Française.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada