21 de maig 2012

El comte-rei que no va ser (Article publicat al Butlletí de Sobirania i Justícia)


Algú poc avesat a les subtilitats de la nostra història política pot quedar parat si se li explica que alguns dels nostres més reverenciats polítics, intel·lectuals o escriptors republicans van ser seduïts, en major o menor mesura, per l’opció que suposava la monarquia al final del règim franquista. Des d’un Claudi Ametlla, periodista i dirigent d’Acció Catalana, governador civil de Girona i Barcelona i exiliat a França des dels primers compassos de la Guerra Civil, acostant-se als monàrquics de Don Joan, fins a un Jaume “Met Miravitlles, periodista i escriptor, implicat al Complot de Prats de Molló, Comissari de Propaganda, apostant per la monarquia com a solució conciliatòria, passant per un Joan Sales mostrant la seva grata sorpresa a Mercè Rodoreda, davant dels primers passos del rei Joan Carles I.

I, realment va ser així. Més enllà del que podia haver estat son pare, el Comte de Barcelona, hi va haver un moment en què l’actual rei d’Espanya podia haver estat realment un monarca de les Espanyes; el garant del pluralisme i la identitat dels pobles; l’aliat de les nacionalitats que formen el seu regne; el Borbó que trenqués amb el caràcter bàrbar i tal·lós, centralista i militaritzant dels seus avantpassats, que va fer exclamar al general Joan Prim i Prats, comte de Reus: “Los Borbones ¡jamás, jamás, jamás!”. Joan Carles de Borbó, va poder ser, el rei modern i amic dels catalans que no van poder ser altres il·lustres miratges monàrquics -és a dir, les oportunitats perdudes amb l’arxiduc Carles, Amadeu de Saboia o el dissortat Alfons XII– o el bon hereu del casal de Barcelona, amb el títol de comte de Barcelona, que li pertoca com a monarca hispànic.

En concret, l’any 1976 en la seva primera visita a Catalunya, com a rei, va provocar l’entusiasme popular i l’interès dels polítics democràtics amb un discurs pronunciat al Saló del Tinell, en què va parlar en català i digué: “Catalunya pot aportat a aquesta gran tasca comuna una contribució essencial i que no té preu. L’afecció dels catalans a la llibertat és llegendària i, sovint, ha estat, fins i tot, heroica”. Llàstima que el miratge del seu bon feeling amb Catalunya durés ben poc. Una persona propera a l’organització del Mil·lenari de Catalunya, l’any 1988, m’explicava com, després de pronunciar un altre fragment de discurs en llengua catalana, Joan Carles de Borbó va expressar als qui tenia a prop: “Vaya lengua más difícil el catalán, ¡se habla diferente de como se escribe!”. “Como el inglés o el francés, Majestad” respongué algú hàbilment i ràpida. De res van servir els consells de Baltasar Porcel, les adulacions dels Godó, els preceptes de Martí de Riquer o el respecte de Jordi Pujol.

 Però el rei-caçador d’elefants, amb el prestigi en estat de caiguda lliure –i el respecte és l’únic poder del monarca constitucional– no va aprofitar l’oportunitat històrica. Tots recordem aquella infausta frase, un 23 d’abril a Alcalà de Henares: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. Avui, amb l’ocàs de Joan Carles I, podem dir que ha estat el compte-rei que no va ser, més per pecat d’omissió que d’acció, el cap d’estat que esperaven alguns dels republicans que, temorosos del final dramàtic de la II República i de la pervivència del règim militar franquista, vam creure que la corona seria el poder aglutinador i amic que entendria “Les raons i les parles diverses dels teus fills”. Potser pels pecats de l’avi, es diu que les petites infantes aprenen català, èuscar i gallec.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada