07 de maig 2012

Que la vida anava seriosament (Publicat a Valors)

“Que la vida iba en serio
 uno lo empieza a comprender más tarde 
- como todos los jóvenes,
 yo vine a llevarme la vida por delante.”
 No volveré a ser joven. Jaime Gil de Biedma 

La vida anava tan seriosament encaminada, havia corregut tan disparada aquests darrers anys, que ni ens en vam adonar. Potser no ens n’haviem ni adonat de com havia corregut el nostre rellotge que ja estàvem asseguts a taula, fa poques setmanes, amb un matrimoni de pares primerencs, parelles de promesos i parelles de llarga durada i que conviuen more uxorio, més el solitari solter que sóc jo. A mig sopar, entre esfilagarsades converses, sabem que una parella més, amics de tots, seran pares cap al setembre. Servidor, que en aquesta gresca que aviat semblarà una reunió de pares a l’inici de curs, només toca el violí, comença a recordar.

 I els records sempre verinosos, corren veloços cap als ja tan llunyans setze anys de mirades furtives de desig, de golafreria de fruita prohibida, d’arrogància adolescent i de grolleria dels qui es volen i estant segurs que podran cruspir-se el món. Però també, enmig d’aquest caos, vam travar les primeres amistats amb els que avui sopem, que anaven abonant-se amb la fèrtil companyonia i les primeres decepcions i les primeres borratxeres. Aquells dissabtes de discoteca al vespre i a les dotze a casa, que avui rememorem amb un somriure irònic, ens van donar les ínfules de grandesa que aviat se’ns van marcir, però de ben segur que aquells vespres descobats ens van fer aprendre més sobre la vida i sobre nosaltres que les tedioses classes del batxillerat, les tardes d’hivern reescalfades i humides.

 Sense adornar-nos vam arribar als divuit anys. Súmmum de la maduresa! El DNI de la majoria d’edat era el salconduit cap a la matinada, el laisser-passer cap a la vida universitària. Per més bé que en sortíssim, ara confessem entre rialles que vam fer més vida de bar que d’aula i que, potser en el fons del nostre raonament, creiem que perdérem un poc el temps. Feliç i alegrement perdut aquell temps en el que els nostres llaços es van unir, encara més! Avui poem d’aquelles jornades heroiques – primers viatges, descobertes d’altres realitats, lectures colpidores, pelis de les que marquen, relacions i confidències, personatges il·lustres – per reviscolar la nostra joventut. Però, també va ser una època d’errors, d’amors equivocats i de confusió d’idees que encara avui, couen i punxen.

En un pim, pam, pum vam acabar les carreres i ens vam llançar, sense xarxa, al món. El perill de la disgregació va córrer per l’espinada. Però, no. Aquí venen les noves mesades, els nous pisos, les noves parelles, els nous cotxes i les noves vides. Al fer-nos grans ens fèiem emotius i les experiències compartides van ser més dures. Els uns amb els altres ens vam mantenir drets quan vam haver de suportar el vent gèlid de cara. I a la ratlla dels trenta reposem i resulta que ens n’adonem que tot plegat avança molt seriosament i que aviat, abans de les crisis de l’edat, haurem de passar comptes amb nosaltres mateixos i veure si, més enllà de la nostàlgia, tenim prou gruix i prou matèria per endinsar-nos en una edat en la que ja no som joves. Tot això pensava jo, quan en una taula de parelles i pares primerencs, vaig aïllar-me en el record i vaig ser conscient que tot havia anat tan ràpid...!

1 comentari: