22 de juny 2012

Homes-anunci (Publicat a El Matí)


He estat uns dies a Madrid, una capital d’Espanya que he trobat enfosquida i endurida. No hi he sabut veure la seguretat amb que es caminava fa uns anys i que notaves només arribar a l’estació d’Atocha – perquè sempre hi vaig en tren–  o a l’entrar a una d’aquelles cafeteries on tot és niquelat i serveixen xurros i “porras” amb cafè amb llet servit en un got. Els colors rosa i blau pastel que acolorien la indumentària madrilenya, amb un estil molt propi de l’elegància excessiva, mig italianitzant, mig nou ric de les Amèriques, també s’han apagat i fins com una mena d’humitat es trascola pels carrers del barri de Salamanca.

Ara bé, si una cosa m’ha sorprès d’aquesta breu estada a la villa y corte ha estat els homes-anuncis que corren per la Gran Via, aquella avinguda centenària que s’ha presentat al món com una mena de Broadway hispànic, una Times Square dinàmica i alegre, d’una modernitat de principis de segle i un cosmopolitisme avant la lettre, on voltar-hi és passejar per una Espanya feliç i despreocupada, arrambada a la barra de Chicote. Doncs per aquesta gran avinguda de teatres –diria que ja no fan Las Leandras– i cinemes hi deambulen, de Plaza España a Callao, aquests homes tristois i amansits amb uns cartells a davant i darrera, penjats amb uns tirants. Pel que sembla l’any 2008 el llavors alcalde Ruíz Gallardón els va voler eliminar, però foren salvats a darrera hora, per pressió popular.

Però si aquests homes-anunci ja ens remeten a la joventut dels nostres avis, el mateix anunci ja té un regust de postguerra: compra i venda d’or i, evidentment, “casa de empeños”, és a dir aquells empenyoraments que ja va descriure llastimosa i tristament als anys vint, una brillant i jove Irene Polo. Tot el centre de Madrid està plena de pasquins, publicitaris, nuncis i homes anuncis del negoci de l’or. Una nova febre d’or que també observem a casa nostra. Però és a Madrid on la febrada m’ha semblat que arribava a cotes preocupants. Al carrer Preciados, un nom que abans tenia ressonàncies de grans magatzems, o aquell sinistre carrer Montera, d’una prostitució francament grotesca i tristíssima, tan a tocar de l’antic edifici de la Dirección General de Seguridad –on es va proclamar la República Espanyola i on va ser empresonat el President Companys– és on es produeix el tràfic d’aquest negoci del metall preciós.

Sincerament, no sé d’on provenen les misses d’aquests establiments. És a dir, una vegada tothom s’ha venut les joies de l’àvia, accepten també allò que té un origen més irregular? M’ho he preguntat també aquí, quan aquestes tèrboles cases d’escanyapobres han començat a obrir parada a llocs tan cars com el Passeig de Gràcia. Una bombolla de l’or? Més aviat, com els homes-anunci de la Gran Via, que tan m’han sorprès a Madrid, una estampa de quan el país passava gana, dels anys de l’estraperlo i “lo toma o lo deja”, que no augura res de bo.

21 de juny 2012

Edmond Dantès contra la Banca Danglars (Publicat a Valors)*

A la novel·la d’Alexandre Dumas El comte de Montecristo, Edmond Dantès, el jove i ingenu capità del Pharaon, és acusat injustament d’agent bonapartista i engarjolat al castell d’If. Gràcies als ensenyaments d’un singular company de presidi, l’Abbé Faria, Dantès es forma i descobreix que a l’illa de Montecristo hi ha ocult un tresor. Fugit i amb el tresor, el mariner, ara convertit en un home ric i culte, traça la seva venjança contra els qui li van ensorrar la vida: Gérard Villefort, el substitut del Procurador del Rei a Marsella que el va condemnar, i els seus antics amics Fernand Mondego, un mariner del barri dels catalans enamorat de Mercedes, la promesa de Dantès, i Danglars, el comptable de la companyia del Pharaon. Amb el nom de Comte de Montecristo, el venjador farà la seva entrada al París orleanista, on trobarà els seus enemics convertits en el Procurador del Rei Villefort, Fernand Comte de Morcerf i Par de França i el riquíssim Baró Danglars, tres arquetípics arribistes Louis-Phillippards, ansiosos de poder i fortuna. En concret, la venjança contra el banquer Danglars consistirà en obrir un crèdit il·limitat de sis milions de francs a favor seu i enfonsar-lo amb diferents argúcies. Una d’elles: crear la falsa notícia d’una alçament carlí a Barcelona, per a que el baró es vengui totes les accions espanyoles i, amb el desmentit conseqüent, aconseguir que hi perdi bous i esquelles.

A banda d’una trepidant novel·la, construeix un gran fresc sobre la França del rei Lluís Felip d’Orleans i el seu règim esperançador i liberal d’entrada, corrupte i plutocràtic en la caiguda. El fill de Philippe Egalité, exPríncep d’Orleans i revolucionari del grup de la Muntanya partidari de l’execució del seu cosí Lluís XVI, era un monarca simpàtic, que havia fet mil i un oficis als Estats Units i es passejava per París vestint levita, barret de copa i paraigües. La seva monarquia es convertí en el tauler de joc d’una burgesia que amb la Revolució de 1789 havia nascut i amb la de 1830 s'havia fet amb el poder, controlant la situació. Una burgesia que va passar d’empunyar les armes amb la Llibertat – com al cèlebre quadre de Delacroix – a especular amb les finances, cobejar títols nobiliaris, viure les hipocresies conjugals de l’antiga noblesa i assegurar el seu poder, amb els tots els mètodes possibles. Així doncs, els enemics del bo d’en Dantès són els representants de l’exèrcit, les finances i l’alt funcionariat, pilars de la Monarchie de Juillet.

De ben segur, però, que si Dumas escrigués de nou el seu Montecristo tindria serioses dificultats. Avui dia, arruïnar un banquer com Danglars i humiliar-lo fins a deixar-lo sense un ral, seria una feina titànica fins i tot per l’habilíssim comte. Sense títols nobiliaris que els abelleixin, sense una fortuna sòlida en bossa, amb posicions de poder sustentades en petites porcions de l’accionariat i antigues responsabilitats en la política, els Danglars de Bankia, per exemple, podrien córrer a demanar injeccions a fons perdut de milions d’euros, per més que haguessin caigut en els paranys del venjatiu Dantès. Segur que no val més que assistim a la caiguda dels bancs que no funcionin – si és veritat que els fons dels impositors estant garantits - com la lògica ens porta a pensar i com es fa, cada dia, amb les perruqueries, els cines, les sastreries i les llibreries que no funcionen? Segur que és raonable salvar bancs en fallida empantanegats amb els dèficits de determinades regions, mentre no s’imposen solucions al greu problema de les preferents, que posa en risc la classe mitjana, que a diferència de l’època de Dumas, és avui el pilar del nostre sistema? Sembla mentida que avui, la sortida més lògica a les ineficiències del mercat, només sigui defensava grosso modo pels qui comenten la jugada ton prenent-se el tallat i pel professor Xavier Sala i Martín. Potser seria l’opinió del comte de Montecristo, o d’Edmond Dantès, mig enragé, mig libertarian.

*Article publicat al número del mes de juny de la revista Valors.

13 de juny 2012

Un cul-de-sac per en Sagarra (Publicat a El Matí)


Cada vegada que he de baixar a Pedralbes, a la oficina de correus on pertany el meu codi postal, rumio aquest article. I com que el fet se sol produir almenys una vegada al mes, amb el temps m’he anat carregant d’argument. El fet és que oficialment l’oficina es troba a Avinguda Pedralbes 22-24, però en realitat es localitza a un carreró sense sortida dedicat al poeta, dramaturg i escriptor Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau. Que un dels escriptors més destacats de les lletres catalanes, el més exitós dramaturg i el més popular poeta del segle XX a Catalunya, només tingui un miserable atzucac a la ciutat que no només el va veure néixer sinó a la que regalà caràcter, estil, centenars d’articles i aperitius i estimats poemes, ens hauria de portar a algunes reflexions.

A Barcelona, com en totes les grans ciutats europees, els noms dels carrers tenen una importància cabdal i responen al batec del segles en que van ser traçats. París, amb els seus grans bulevards, n’és l’exemple més pregon També, evidentment, ofereixen un viu retrat de la societat que els hi troba nom. Només cal recordar com el polític liberal i literat romàntic Víctor Balaguer va batejar, per encàrrec de l’Ajuntament, la nova Eixample amb els noms de les principals institucions catalanes – Diputació, Corts Catalanes, Consell de Cent i Parlament –, dels comtes catalans – Borrell i Urgell –; dels més destacats militars de la conquesta mediterrània – Roger de Flor, Roger de Llúria, Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort, Bernat de Vilamarí, Almogàvers... –; dels herois de la resistència davant les escomeses anticatalanes de les diferents monarquies – Hug de Pallars, Pau Claris, Fontanella, Tamarit, Rafael Casanova i Antoni de Villarroel -; dels regnes i territoris de la Corona Catalana – Aragó, València, Mallorca, Rosselló, Provença, Còrcega, Sardenya, Nàpols, Sicília i Calàbria,– amb Catalunya per la plaça que unia la nova i la vella ciutat; de fets clau de la història de Catalunya – Compromís de Casp, tot i que Balaguer no aprovava el resultat, o el genèric Glòries Catalanes –; de batalles amb participació de catalans – Bruc o Wad-Ras – de personatges il·lustres de tots els camps – Alí Bei, Bonaventura Carles Aribau, Ausiàs Marc, Jaume Balmes, Ramon Muntaner, Jeroni Pujades, Antoni de Viladomat o Arnau de Vilanova – o de les activitats econòmiques del país – Comerç, Indústria i Marina. Avui, per tant, aquest barri ofereix una breu lliçó d’història de Catalunya.

Però, el nomenclàtor – aquesta extraordinària eina cívico-pegagògica – d’uns anys ençà, a Barcelona ha oblidat l’audàcia patriòtica de Balaguer i s’ha embolicat en compromisos ideològics, simpaties polítiques, complexes absurds, tradicions alienes, herències complicades, necessitat d’esborrar despropòsits i reparacions històriques. És a dir, per dir-ho ras i curt, tenim una plaça a Carl Marx i no en tenim cap dedicada a un dels més destacats ideòlegs del catalanisme, com és Antoni Rovira i Virgili.

Potser és que l’autor d’Els darrers dies de la Catalunya republicana no tenia qui se'n recordés d’ell al moment oportú. I qui diu Rovira diu, per exemple, el periodista Eugeni Xammar o perquè no recuperar l’Avinguda Mariscal Joffre, mostra de la simpatia que despertà França i aquest miltar català de Rivesaltres durant la I Guerra Mundial, que suplantà l’Avinguda de Borbó?

El problema és que quan s’ha donat espai a la via pública als catalans cèlebres del segle XX, a vegades se’ls ha condemnat a carrerots infamants, com el cas de Josep Maria de Sagarra, qui m’ha donat argument per aquest article. Per cert, just al costat del cul-de-sac d’en Sagarra, encara s’hi pot llegir “Avenida de la Victoria”.

06 de juny 2012

Provincianisme i cosmopolitisme de Barcelona (Publicat a El Matí)



Fue una época de unos cuatro o cinco años de una intensidad creativa en aquella Barcelona de los 70, que era maravillosa. Nos pasábamos el día en la Filmoteca, porque la universidad siempre estaba cerrada y te regalaban el aprobado; yo iba a algunas asignaturas a examinarme simplemente para obtener la matrícula de honor. En un año determinado fui ocho días a clase, y tengo de ese año dos o tres matrículas de honor. Pero en cambio era la Barcelona donde estaban García Márquez, Vargas Llosa, etcétera, que venían a contarnos su obra a las clases de Literatura Hispanoamericana. El resto del tiempo lo pasábamos en la Filmoteca y hablando en el Café de la Ópera. Fueron unos años maravillosos […]”

Així explicava el periodista Federico Jiménez Losantos la seva joventut a la Barcelona del tardofranquisme, en una entrevista publicada al magazine Jot Down. Losantos, que en aquella època era un estudiant d’extrema esquerra arribat de Terol, ja havia recordat aquella època, suposadament idíl·lica, a “La ciudad que fue. Barcelona, años 70”. Una llibertat – en un país encara regit per un règim dictatorial, amb partit únic i exèrcit amatent, amb censura, presos polítics, delictes d’opinió i prohibicions de símbols nacionals i reivindicacions culturals catalanes – que va convertir la capital de Catalunya, segons l’autor, en una ciutat festiva i cosmopolita. Un paradís perdut destruït per la “dictadura blanca del nacionalismo”, arribada amb la democràcia i l’elecció de Jordi Pujol com a President de Catalunya. Però aquest discurs d’una Barcelona cosmopolita perduda i mitificada, enfront d’una Barcelona provinciana i resclosida no ha quedat només en els llibres del pope de l’extrema dreta espanyolista transvestida de fals liberalisme sinó que darrerament n’hem viscut un revival amb la resposta irada, grollera i casposa – on no ha faltat l’epítet “provinciano” - d’un dels directors del San Miguel Primavera Sound, a l’article “Una delikatessen sense denominació d’origen” d’un molt clarivident Jordi Bianciotto, en que parlava del Primavera, com “un exquisit, detallista i erudit festival apàtrida amb una programació que no acaba d'explicar en quina ciutat i en quin país se celebra”. Fins i tot, sensibles com estàvem amb el terme provincianisme, vam poder llegir amb alarma el titular de l’entrevista que el diari La Vanguardia feia al veterà president d’Edicions 62, Josep Maria Castellet: “Vam desprovincialitzar la cultura catalana”. La frase, treta de context venia d’una de les primeres respostes de vell editor, molt més temperades i entenedores: “A mi em van fer l’encàrrec de donar projecció internacional a la cultura catalana, que havia quedat molt tancada, amb risc de provincialització” Però, el periodista hi torna amb la presentació del personatge a l’entradeta: “Pocs homes de lletres tenen un historial tan actiu. Si Barcelona –a diferència del Madrid provincià de postguerra– va lluir la imatge de cau cultural cosmopolita, és gràcies a intel·lectuals com ell. I si ara les dues ciutats han intercanviat els rols, potser és per- què han mancat els relleus”.

Com bé molt bé deu saber el savi Castellet i, potser caldria que sabés el periodista que signa l’entrevista, si alguna cosa va “provincialitzar” i tancar la ciutat de Barcelona – i tot el país – va ser el franquisme. La dictadura fou la que acabà amb un cosmopolitisme – per utilitzar l’altre terme en discòrdia – molt arrelat a Barcelona. Aquest mateix diari publica una entrevista a Lluís Permanyer, cronista de la ciutat, en que recordo com els viatgers de totes les èpoques, escrivien: “Això és Europa, no Espanya” i situaven la ciutat al mateix nivell de les grans capitals europees, de les que provenien. El franquisme va ser el qui va voler convertir Barcelona en una ciutat vicària i subsidiària de la cultura oficial del règim, a la que es podia entabanar amb ser la capital hispana del llibre, tenir el port o la Fira de Mostres. I el mateix règim, i l’anticatalanisme que l’havia provocat, va ser el que va dissenyar la minusvalidesa de la cultura catalana, culpable d’haver seguit la falsa ruta de la política i del catalanisme. Si l’any 1940 impedia reeditar un llibre de cuina en català, com “L’art del ben menjar”, més endavant autoritzaria la reedició de la literatura catalana clàssica, en edició prefabriana i arcaica, per acabar persistint la censura fins la Transició. Entretant, clar que es podien ballar sardanes, amb el preceptiu permís, se celebraven les festes majors o es permetien tímides mostres del “sano regionalismo”, però si alguna cosa es volia impedir era que Catalunya tingués una cultura pròpia de nivell europeu.

A Catalunya, per exemple, la revista aliadòfila Iberia publica l’any 1916 l’Oda a Guynemer del poeta Josep M. Junoy, que farà exclamar a Guillaume Apollinaire, pare del cal·ligrama: J’ai été fort heureux de voir et de lire votre beau poème. Je me suis félicité d’avoir imaginé cette plastique poétique, à laquelle vous fournissez son premier chef d’oeuvre”. Però no només Junoy estarà ben connectat amb els moviments més contemporanis del continent: Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Joan Miró, Salvador Dalí, Vicenç Soler de Sojo, etc. caminaran pels diferents camins de l’avantguarda, del futurisme al surrealisme, passant pel cubisme. A Barcelona es formarà el gran Pablo Picasso, abans de recalar a París i en català s’expressarà habitualment durant molt de temps.

Però mostres se'n troben en totes les arts i en tots els costums: A Catalunya recalaran el comte de Keyserling o G.K. Chesterton; Paul Valéry disertarà al Conferentia Club d’Isabel Llorach, i Carles Soldevila explicava “L’art d’ensenyar Barcelona”. El poeta Josep M. De Sagarra passejarà a Francis Carco pels baixos fons i atret per la llegenda lúgubre del districte Vè també arribarà Jean Genet. Durant la Gran Guerra, els Ballets Russos actuaran al Liceu – i aquí es produirà la trencadissa entre Diàghilev i Nijinski. Al mateix escenari de la Rambla dirigiran les seves obres Stravinski - enamorat de la sardana - i un català universal, Pau Casals. Pel que fa al cine, els pioners Segundo de Chomón (aragonès establert a Catalunya), Fructuós Gelabert o Francisco Elías fan sominar a Barcelona amb ser una mena de Hollywood mediterrani. Els esports és popularitzen, Paulino Alcántara o Josep Samitier són els primers futbolistes de llegenda, mentre la ciutat vibra amb els combats dels púgils Uzcudun o Gironès. Per últim, sobre la premsa l'admirat Amadeu Hurtado explica a les seves memòries que en un passeig per Barcelona amb uns periodistes estrangers, aquests mostren gran sorpresa «Els havia cridat l’atenció un diari de factura europea que no imaginaven com es podia sostenir sortint en un idioma de tan poca difusió com el català, i que se’n deia La Publicitat”. La Publicitat era aquell diari, d’aquella Barcelona catalana i cosmopolita. I com tot el que va representar la Catalunya catalanista i europea, avantguardista, sofisticada, culta i alegre del primer terç de segle, va ser silenciada per la tirania.  Tot el que aplego són exemples molt dispersos que demostren que Barcelona no ha estat mai el llogaret irreductible o la petita capital administrativa de la perifèria, que alguns grans escriptors sud-americans establerts als anys 70 a Barcelona – alguns ben a prop d’on escric aquest article – van desvetllar al món.

Per tant, quan Losantos o el tal Gabi Ruiz, que diria aquell, parlen de províncies i dictadures nacionalistes, no estant fent altra cosa que enyorar un sistema podrit que perseguia l’ensulsiada de la cultura catalana, mentre enredava amb el joc del pal i la pastanaga de la gran cultura castellana, de la que – evidentment – Barcelona només n’era una província.