13 de juny 2012

Un cul-de-sac per en Sagarra (Publicat a El Matí)


Cada vegada que he de baixar a Pedralbes, a la oficina de correus on pertany el meu codi postal, rumio aquest article. I com que el fet se sol produir almenys una vegada al mes, amb el temps m’he anat carregant d’argument. El fet és que oficialment l’oficina es troba a Avinguda Pedralbes 22-24, però en realitat es localitza a un carreró sense sortida dedicat al poeta, dramaturg i escriptor Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau. Que un dels escriptors més destacats de les lletres catalanes, el més exitós dramaturg i el més popular poeta del segle XX a Catalunya, només tingui un miserable atzucac a la ciutat que no només el va veure néixer sinó a la que regalà caràcter, estil, centenars d’articles i aperitius i estimats poemes, ens hauria de portar a algunes reflexions.

A Barcelona, com en totes les grans ciutats europees, els noms dels carrers tenen una importància cabdal i responen al batec del segles en que van ser traçats. París, amb els seus grans bulevards, n’és l’exemple més pregon També, evidentment, ofereixen un viu retrat de la societat que els hi troba nom. Només cal recordar com el polític liberal i literat romàntic Víctor Balaguer va batejar, per encàrrec de l’Ajuntament, la nova Eixample amb els noms de les principals institucions catalanes – Diputació, Corts Catalanes, Consell de Cent i Parlament –, dels comtes catalans – Borrell i Urgell –; dels més destacats militars de la conquesta mediterrània – Roger de Flor, Roger de Llúria, Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort, Bernat de Vilamarí, Almogàvers... –; dels herois de la resistència davant les escomeses anticatalanes de les diferents monarquies – Hug de Pallars, Pau Claris, Fontanella, Tamarit, Rafael Casanova i Antoni de Villarroel -; dels regnes i territoris de la Corona Catalana – Aragó, València, Mallorca, Rosselló, Provença, Còrcega, Sardenya, Nàpols, Sicília i Calàbria,– amb Catalunya per la plaça que unia la nova i la vella ciutat; de fets clau de la història de Catalunya – Compromís de Casp, tot i que Balaguer no aprovava el resultat, o el genèric Glòries Catalanes –; de batalles amb participació de catalans – Bruc o Wad-Ras – de personatges il·lustres de tots els camps – Alí Bei, Bonaventura Carles Aribau, Ausiàs Marc, Jaume Balmes, Ramon Muntaner, Jeroni Pujades, Antoni de Viladomat o Arnau de Vilanova – o de les activitats econòmiques del país – Comerç, Indústria i Marina. Avui, per tant, aquest barri ofereix una breu lliçó d’història de Catalunya.

Però, el nomenclàtor – aquesta extraordinària eina cívico-pegagògica – d’uns anys ençà, a Barcelona ha oblidat l’audàcia patriòtica de Balaguer i s’ha embolicat en compromisos ideològics, simpaties polítiques, complexes absurds, tradicions alienes, herències complicades, necessitat d’esborrar despropòsits i reparacions històriques. És a dir, per dir-ho ras i curt, tenim una plaça a Carl Marx i no en tenim cap dedicada a un dels més destacats ideòlegs del catalanisme, com és Antoni Rovira i Virgili.

Potser és que l’autor d’Els darrers dies de la Catalunya republicana no tenia qui se'n recordés d’ell al moment oportú. I qui diu Rovira diu, per exemple, el periodista Eugeni Xammar o perquè no recuperar l’Avinguda Mariscal Joffre, mostra de la simpatia que despertà França i aquest miltar català de Rivesaltres durant la I Guerra Mundial, que suplantà l’Avinguda de Borbó?

El problema és que quan s’ha donat espai a la via pública als catalans cèlebres del segle XX, a vegades se’ls ha condemnat a carrerots infamants, com el cas de Josep Maria de Sagarra, qui m’ha donat argument per aquest article. Per cert, just al costat del cul-de-sac d’en Sagarra, encara s’hi pot llegir “Avenida de la Victoria”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada