18 de juliol 2012

La tragèdia de Joan Sales (Publicat a El Matí)


Avui fa setanta sis anys que l’exèrcit d’Àfrica es revoltava contra la República i s’iniciava la Guerra Civil. La Guerra d’Espanya canviaria la vida d’un poble i d’uns joves, com Joan Sales, de qui enguany commemorem el seu centenari. Poc més d’una setmana després de l’alçament, Sales escriu a Mercè Figueres:   [...] Em sento furiosament optimista respecte al desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosos; la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una torrentada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè a per nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa a aquests incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació, són una cosa d’allò més tèrbol que ja només serveixen per deshonrar la victòria”. Però, com tothom sap, els auguris del jove funcionari de la Generalitat no es compliren. L’esclat de la guerra va comportar un esclat revolucionari, en el que els elements faistes van fer-se els amos del carrer i van implantar un nou ordre – contravenint la legitimitat democràtica contra la que s’havien revoltat els militars i els falangistes – en el que estava permesa la persecució política i religiosa contra tot element suspecte de contrarevolucionari, més enllà de qualsevol relació amb els sollevats. Entre ells, militants i dirigents de la Lliga de Catalunya, històric partit catalanista, d’Unió Democràtica, clergat i elements catòlics.

El país va perdre la guerra des d’aquell moment, el mateix Sales així ho assumí – “guanyi qui guanyi, jo ja he perdut – i per això l’anomenà “La guerra del Desastre Nacional”. La seva crítica al desgovern de la rereguarda és nítida, des del primer moment. Com ho serà la crítica del diputat a Corts i antic Governador de Barcelona Claudi Ametlla, que a les seves “Memòries Polítiques III (1936-1940)” i “Catalunya, paradís perdut”, evocarà les seves iniciatives perquè el govern català recuperés el control del carrer i pogués fer front amb seguretat als enemics, dins del camp propi i a l’altra costat del camp de batalla: “Passar-se a l’altra banda és un error descomunal; són precisament ells que han provocat la tragèdia. I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen dels “failangistes” sense distinció?”, escriurà Sales en una carta de primers d’agost. Però tant les iniciatives d’Ametlla i altres elements republicans i militars per aturar els suposats “incontrolats”, com el somni de Sales d’un exèrcit català, seran infructuoses i menaran, en el cas d’Ametlla, a un exili iniciat el mateix agost del 1936.

Però Sales no opta ni per l’exili ni per la deserció, manté ferm el compromís amb Catalunya, i quan es constitueixi l’Escola de Guerra de la Generalitat no dubtarà ni un moment a apuntar-s’hi:  “El 19 de juliol els anarquistes van salvar un honor que els nostres homes havien passejat impúdicament pel fang el 13 de setembre, i àdhuc el 6 d'octubre. (…) Les victòries són sempre doloroses, molt sovint més que les mateixes derrotes. (…) Només ens podem plànyer seriosament d'una cosa: que el 19 de juliol no hagués estat un exèrcit de patriotes en comptes d'una banda d'anarquistes qui salvés la ciutat, el país i el govern, el principi d'autoritat i la idea de pàtria”.

Sales farà la guerra a Madrid, a Xàtiva i al front d’Aragó. A Teruel s’alçarà el paisatge de la seva gran obra, filla de la guerra, “Incerta glòria”. Però abans d’acabar la guerra que se li emporta als germans i iniciar el camí de l’exili, com a combatent derrotat que deixa enrere un país sotmès, encara serà processat pel SIM, el servei d’intel·ligència controlat pels comunistes. Després vindria gairebé una dècada d’expatriació, un retorn no exempt de dificultats, la titànica tasca de tornar a començar, la voluntat de reconstruir des de la llengua i la literatura i la tossuda fermesa de deixar una obra immortal com a testimoni del joves d’abril que van veure la seva glòria enrunada.

A totes les conseqüències de la ferotge dictadura fonamentada sobre l’odi, l’ocupació i la victòria sobre Catalunya, caldrà afegir-hi l’interessat arraconament, l’immerescut oblit, el malèfic silenci, el permanent engany després de tants anys. La tragèdia completa de Sales, que és la tragèdia completa de Catalunya: sobreviure entre el roig i el negre, “entre l’obscè i el macabre”, com farà dir a la seva criatura Juli Soleràs, entre la veritat i l’oblit.

16 de juliol 2012

Madrid, cap a finals de juny (Publicat a Valors)

La calor de villa y corte també és sufocant i suposo que als que venim de marina, ens embafa més no tenir el refresc del mar. És un tòpic a l’hora de parlar de la capital d’Espanya, però a Madrid no hi ha mar i és nota. Falta la profunditat marítima on esbargir-se, de la calor i dels pensaments, de les cabòries i dels malsons. A més, arribo a una ciutat amb ressaca de rescat a la banca, d’ensulsiada del transatlàntic de llauna de Bankia i de comptabilitat creativa a la Comunidad Autonoma de Madrid, fins al moment far de la espanyolíssima gestió. Tot queda convenientment tapat per l’ensenya d’una selecció espanyola construïda sobre els plànols del Barça més triomfant i català de la història. Ironies que té l’atzar, les úniques alegries d’una ciutat tenallada per la realitat provenen de la Catalunya que tan sovint s’ha declarat responsable de tot, amb ressons d’aquell “Rúsia es culpable” de país bel·ligerant amb l’eix nazifeixista, proferit per Ramon Serrano Súñer – d’origen català, també.

Arribo a la ciutat seguint el rastre com a diputat d’Amadeu Hurtado i Miró, la meva darrera dèria. Fou membre del congrés en dues ocasions: primer com a republicà independent dins la Solidaritat Catalana, els anys 1907-1910 i després com a independent a les llistes de l’Esquerra Catalana, a les Corts Constituents de la República, on participaria en l’elaboració de la Constitució i la tramitació de l’Estatut de Núria. Me l’imagino assegut a un dels escons que avui ocupen uns diputats que, a la sessió de tarda de dimarts a la que assisteixo, fan barrila o es concentren en lectures, mentre d’altres enceten converses ara amb l’un, ara amb l’altre, canviant de cadira i d’escó. També se’m fa present, absort en la lectura a la nobilíssima biblioteca, conferenciant al vetust Ateneo de Madrid o conversant als salons del Palace, l’hotel dels catalans a Madrid, amb el President Macià, amb algun ministre, amb algun amic. Només veteraníssim grums i les làmpades poden donar fer de totes les confidències que s’han fet en els seus tresillos.

Aquests pocs dies de juny en que m’arribo a Madrid, m’hostatjo a casa d’un bon amic. Un mataroní que ja ho sap tot de la cuina i que ja ha triomfat a Madrid com a cap de cuina d’un dues estrelles Michelin, a pesar de la insolència dels seus – només – vint-i-cinc anys. El retrobament és entranyable, pels molt bons records viscuts, tot i la pausa i l’allunyament circumstancial d’unes quantes temporades. Hem viscut molt properament les nostres versions més alegres i despreocupades i això dóna un tracta franc i una camaraderia total. Si en d’altres èpoques, el fet de ser uns quants anys més gran em donava estatus de veterania, em retrobo amb un amic ferm i segur, amb la il·lusió molt viva de tornar a casa i embrancar-se en el seu propi projecte. Jo, com és natural, m’hi engresco i l’engresco.

Deia al principi de l’article que la situació político-financera d’Espanya es notava en la seva capital. Es nota als seus carrers. L’actitud ufanosa i arrogant que s’observava en el pas ràpid per Castellana, la supèrbia amb tracte amb els cambrers i els cargolets del cabell enllustrat al clatell s’ha temperat. Els colors pastel de l’elegància madrilenya del barri de Salamanca, molt pròpia i específica s’ha enfosquit sota una capa d’humitat i foscor funcional vinguda d’Europa. Ara bé, si una cosa sembla força atenuada és la construcció intel·lectual d’una vila de Madrid, cosmopolita i viatjada. Ara mateix, tan al metro com als grans hotels se sent parlar amb accent d’Amèrica –el nou Dorado i terra de provisió que s’espera que un dia o altre arribi de conquesta a la vetusta Madre Patria –, particularment de Mèxic. I per la Gran Via, van i venen en gran número, homes anunci al més pur estil de postguerra que compren or i a les vistoses cartelleres dels cines i teatres, no fan Las Leandras, però hi fan estada tots els còmics televisius que un es pugui imaginar.

10 de juliol 2012

El fracàs històric del federalisme (Publicat a El Matí)


A principis del segle XX, dos joves tarragonins, Claudi Ametlla i Antoni Rovira i Virgili intenten catalanitzar el republicanisme federalista al camp de Tarragona. No només fracassen en l’empresa, sinó que són expulsats de La Avanzada, la revista que dirigien, de la Juventud Republicana i del Centro Federal. Decebuts, aviat marxen a Barcelona on entren en les files de la Centre Nacionalista Republicà, fundat pel lligaire dissident Jaume Carner, i al seu diari El Poble Català. Anys a venir, després del pacte dels nacionalistes republicans amb els homes de Lerroux, conegut com a “Pacte de Sant Gervasi”, tots dos, Ametlla i Rovira, encapçalaran la dimissió en bloc de la redacció d’El Poble i el trencament dels intel·lectuals republicans amb el partit que intentà unir el nacionalisme amb les restes del federalisme. Quan tornin a la política, ja no ho faran més en un partit que incorpori el federalisme a les seves sigles, relíquia d’un passat remot sinó des de partits que ja no volen arreglar l’estat sinó defensar el país. Ara que el sector catalanista del PSC dóna per enterrat definitivament el federalisme que han abanderat durant anys, no està de més recordar com fa gairebé cent anys, alguns polítics catalanistes ja el van donar per mort.


Potser és que aquesta pervivència del federalisme a Catalunya només es deu a una qüestió romàntica. Fins la II República la nostàlgia republicana dels vells federals de Barcelona o de l’Empordà –catalanistes sentimentals però políticament republicans espanyols, als qui desconcertarà la demagògia de Lerroux– arrossegarà la fe en l’oportunitat perduda durant la I República. La opció federalista, no obstant, ja feia anys que campava dividida entre el federalisme igualitari de Pi i Margall i el catalanisme d’arrel historicista i progressista de Valentí Almirall. El mateix Pi i Margall i el seu llinatge –que van fer la viu-viu fins als anys trenta– no va ser més que un republicà espanyol, d’inspiració prodhoniana, instal·lat a Madrid, que a vegades s’ha dit que fins i tot va oblidar la llengua catalana. D’Almirall no cal recordar les decepcions que va patir en vida. Així, durant la II República els catalans van tornar a treure el pendó del federalisme –que només es recordava a Catalunya– davant de la República que necessita Catalunya com a baluard on assentar-se. Els republicans madrilenys i castellans que comandaven el nou poder, però, van deixar clar des del primer moment que del federalisme no en volien saber res. Però, com afirma Karl Marx al Divuit brumari de Lluís Napoleó, tot fenomen històric primer es dóna com a tragèdia i després com a farsa, i després de quaranta anys de franquisme, l’espina clavada del federalisme tornarà a coure en sectors molt importants de l’esquerra catalana.

Si abans de la Guerra Civil, davant d'aquesta impossibilitat d’imposar una solució a Espanya, el catalanisme va optar per dues vies per canalitzar el fracàs: el pragmatisme de la Lliga de la Mancomunitat o l'idealisme republicà de l'ERC dels anys trenta, als vuitanta, totes dues formes de canalitzar les febleses de Catalunya reviuen en el mapa polític: Mentre Convergència revisitava el nacionalisme amb voluntat constructiva, el PSC hi tornava amb una aposta catalanista-federal que apareixia i desapareixia, segons conveniència, com el Guadiana. Avui, les dues categories han estat  abandonades pels seus principals ideòlegs (Jordi Pujol o els catalanistes del PSC), que  les defugen,  i només sembla que es manté el caliu en els discursos de les seves versions més bastardes.

Com dèiem, durant aquests més de trenta anys d’autonomia, inexplicablement el federalisme ha perviscut en els discursos, sense que ningú descobrís cap tipus de símptoma de voluntat de canvi en l’organització unitària d’Espanya. No cal dir, que ja des dels anys de Pi i Margall, el nombre de federalistes espanyols s’ha mantingut estable. Per això és una molt bona notícia que Antoni Castells demani que s’abandoni el vell somni de convertir Espanya en un país federal, perquè Espanya no ho vol ser. Més enllà de les decepcions i els discursos encara alambinats, és evident és que, per més que s’hi entossudeixi Miquel Iceta –organitzador, però, des de la Fundació Rafael Campalans d’una jornada de debat sobre dret a decidir, fet prou simptomàtic– o Pere Navarro, el federalisme, més de cent anys després de la seva primera mort, ja ha estat definitivament enterrat pels seus darrers vetlladors. Només falta que aquests antics federals, avui desorientats però proclius a buscar noves vies per a Catalunya, facin el pas que va fer en el seu dia un altre antic federalista decebut, Ferran Requejo, de qui aquesta setmana n’oferim na entrevista, i parlin sense embuts d’independència, com ja ha demanat de fer alguna personalitat d’aquest nou grup de catalanistes derrotats, però que comencen, poc a poc, a decidir-se.

03 de juliol 2012

Un dinar per al record (Publicat a El Matí)



Fa un parell de setmanes vaig poder viure una experiència apassionant, una experiència – valgui la redundància – on es pot copsar el valor de l’experiència, en una altra accepció del terme. Vaig ser convocat a un dinar que em quedarà gravat per sempre, sense saber qui hi trobaria, més enllà de l’amic que m’hi va introduir. Al menjador reservat on se m’esperava, hi vaig trobar una mitja dotzena llarga de venerables avis que començaven algunes converses, mentre s’acomodaven cadascun a la seva cadira. Les seves edats passaven la vuitantena, mentre s’enfilaven mansament cap als noranta, però tots mantenien una elegància ben aparellada amb els seus cabells platejats.

La retrobada d’aquell grup de savis veterans tenia aires de record i rememoració de la joventut. Una joventut marcada per la Universitat franquista i enfosquida per un règim que als anys 40 oprimia amb severitat, sense cap símptoma de decadència. Davant d’aquesta funesta realitat, els ancians amb qui compartí estovalles s’hi varen rebel·lar i van formar part del Front Universitat de Catalunya (FUC), la primera organització –clandestina, evidentment– de la oposició estudiantil al franquisme. En concret, aquell dia es trobaven a taula, el filòleg Jordi Carbonell i el geògraf Joan Vilà i Valentí, de la cinquena – la cèl·lula que comprenia cinc membres, dins de cada facultat– de Lletres, Jordi Cuixart (organitzador de la retrobada) i  Francesc Casares –reconegut advocat laboralista– de Dret, Oriol Casassas de Medicina i dos “homes d’acció” dels Grups Nacionalistes de Resistència, relacionats amb el FUC, el doctor Oriol Domènech i Esteve Tàpies.

El meu amic, i que havia possibilitat que fos testimoni d’aquest dinar de la memòria, havia volgut reunir-los per treure l’entrellat de la seva organització i relacions amb la resta de nuclis resistents. Els antics militants, van rebuscar al fons de la nostàlgia, per trobar aquelles cares, aquells noms, aquells moments més durs, i entre tots –sense proposar-s’ho– van fer avinent la vàlua del seu activisme, compromès en el moment en que Franco i el seu règim encara romanien lligats a l’Eix nazi-feixista i Europa vivia la seva hora més incerta. Un moment en que la represàlia tenia conseqüències desproporcionades, directes i a llarg termini. Entre un murmuri de copes i coberts, es van explicar les senyeres penjades en els llocs més molestos, la redacció del seu òrgan Orientacions i les accions de sabotatge contra el sinistre Sindicato Universitario Español (SEU) que dirigia, l’any a venir màxim dirigent del futbol espanyol, Pablo Porta. Evidentment, els seus fulls de servei no contenien cap gran i espectacular acció, però sí l’heroisme d’haver-se compromès per Catalunya i la democràcia – els seus ideal.

Perquè, no era ser un heroi, jugar-se la vida davant d’un sistema repressiu d’esbirros implacables, que a més, comptava amb la col·laboració entusiasta dels energúmens que formaven l’organització estudiantil del règim i que disposaven de  totes les facilitats per fer la vida impossible a la resta d’estudiants? No cal que tinguin un espai dins la memòria (aquest subjecte tan mal·leable i dúctil) aquests joves estudiants que prestigiaren l’acadèmia i el país i que sovint van pagar les el risc amb detencions, exilis o violència, molt abans que d’altres organitzacions i grupuscles, i que mantingueren el testimoni de la catalanitat cívica? No caldria honorar, doncs, els pocs que avui resten d’unes llistes de militants que de ben segur reuneixen el bo i millor de la cultura, la medicina, l’advocacia i les humanitats del país?

Doncs ells, al contrari, en cap moment reclamaren homenatges ni pregaren reconeixements, sinó que explicaren amb total normalitat la seva lluita, com quelcom indefugible i imperatiu envers la pàtria. Fins i tot diria que alguns records amargs, amb el pas del temps, quedaven àmpliament compensats pel fet d’haver fet el que tocava contra la dictadura i d’aquesta manera ho explicaven, amb un somriure. El mateix somriure que mantingueren durant el dinar, no només pel record i la retrobada, sinó per qui com una mena de polissó es va colar a l’àpat i que avui té el goig d’exercir de cronista.