16 de juliol 2012

Madrid, cap a finals de juny (Publicat a Valors)

La calor de villa y corte també és sufocant i suposo que als que venim de marina, ens embafa més no tenir el refresc del mar. És un tòpic a l’hora de parlar de la capital d’Espanya, però a Madrid no hi ha mar i és nota. Falta la profunditat marítima on esbargir-se, de la calor i dels pensaments, de les cabòries i dels malsons. A més, arribo a una ciutat amb ressaca de rescat a la banca, d’ensulsiada del transatlàntic de llauna de Bankia i de comptabilitat creativa a la Comunidad Autonoma de Madrid, fins al moment far de la espanyolíssima gestió. Tot queda convenientment tapat per l’ensenya d’una selecció espanyola construïda sobre els plànols del Barça més triomfant i català de la història. Ironies que té l’atzar, les úniques alegries d’una ciutat tenallada per la realitat provenen de la Catalunya que tan sovint s’ha declarat responsable de tot, amb ressons d’aquell “Rúsia es culpable” de país bel·ligerant amb l’eix nazifeixista, proferit per Ramon Serrano Súñer – d’origen català, també.

Arribo a la ciutat seguint el rastre com a diputat d’Amadeu Hurtado i Miró, la meva darrera dèria. Fou membre del congrés en dues ocasions: primer com a republicà independent dins la Solidaritat Catalana, els anys 1907-1910 i després com a independent a les llistes de l’Esquerra Catalana, a les Corts Constituents de la República, on participaria en l’elaboració de la Constitució i la tramitació de l’Estatut de Núria. Me l’imagino assegut a un dels escons que avui ocupen uns diputats que, a la sessió de tarda de dimarts a la que assisteixo, fan barrila o es concentren en lectures, mentre d’altres enceten converses ara amb l’un, ara amb l’altre, canviant de cadira i d’escó. També se’m fa present, absort en la lectura a la nobilíssima biblioteca, conferenciant al vetust Ateneo de Madrid o conversant als salons del Palace, l’hotel dels catalans a Madrid, amb el President Macià, amb algun ministre, amb algun amic. Només veteraníssim grums i les làmpades poden donar fer de totes les confidències que s’han fet en els seus tresillos.

Aquests pocs dies de juny en que m’arribo a Madrid, m’hostatjo a casa d’un bon amic. Un mataroní que ja ho sap tot de la cuina i que ja ha triomfat a Madrid com a cap de cuina d’un dues estrelles Michelin, a pesar de la insolència dels seus – només – vint-i-cinc anys. El retrobament és entranyable, pels molt bons records viscuts, tot i la pausa i l’allunyament circumstancial d’unes quantes temporades. Hem viscut molt properament les nostres versions més alegres i despreocupades i això dóna un tracta franc i una camaraderia total. Si en d’altres èpoques, el fet de ser uns quants anys més gran em donava estatus de veterania, em retrobo amb un amic ferm i segur, amb la il·lusió molt viva de tornar a casa i embrancar-se en el seu propi projecte. Jo, com és natural, m’hi engresco i l’engresco.

Deia al principi de l’article que la situació político-financera d’Espanya es notava en la seva capital. Es nota als seus carrers. L’actitud ufanosa i arrogant que s’observava en el pas ràpid per Castellana, la supèrbia amb tracte amb els cambrers i els cargolets del cabell enllustrat al clatell s’ha temperat. Els colors pastel de l’elegància madrilenya del barri de Salamanca, molt pròpia i específica s’ha enfosquit sota una capa d’humitat i foscor funcional vinguda d’Europa. Ara bé, si una cosa sembla força atenuada és la construcció intel·lectual d’una vila de Madrid, cosmopolita i viatjada. Ara mateix, tan al metro com als grans hotels se sent parlar amb accent d’Amèrica –el nou Dorado i terra de provisió que s’espera que un dia o altre arribi de conquesta a la vetusta Madre Patria –, particularment de Mèxic. I per la Gran Via, van i venen en gran número, homes anunci al més pur estil de postguerra que compren or i a les vistoses cartelleres dels cines i teatres, no fan Las Leandras, però hi fan estada tots els còmics televisius que un es pugui imaginar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada