Un dinar per al record (Publicat a El Matí)

Fa un parell de setmanes vaig poder viure una experiència apassionant, una experiència – valgui la redundància – on es pot copsar el valor de l’experiència, en una altra accepció del terme. Vaig ser convocat a un dinar que em quedarà gravat per sempre, sense saber qui hi trobaria, més enllà de l’amic que m’hi va introduir. Al menjador reservat on se m’esperava, hi vaig trobar una mitja dotzena llarga de venerables avis que començaven algunes converses, mentre s’acomodaven cadascun a la seva cadira. Les seves edats passaven la vuitantena, mentre s’enfilaven mansament cap als noranta, però tots mantenien una elegància ben aparellada amb els seus cabells platejats.

La retrobada d’aquell grup de savis veterans tenia aires de record i rememoració de la joventut. Una joventut marcada per la Universitat franquista i enfosquida per un règim que als anys 40 oprimia amb severitat, sense cap símptoma de decadència. Davant d’aquesta funesta realitat, els ancians amb qui compartí estovalles s’hi varen rebel·lar i van formar part del Front Universitat de Catalunya (FUC), la primera organització –clandestina, evidentment– de la oposició estudiantil al franquisme. En concret, aquell dia es trobaven a taula, el filòleg Jordi Carbonell i el geògraf Joan Vilà i Valentí, de la cinquena – la cèl·lula que comprenia cinc membres, dins de cada facultat– de Lletres, Jordi Cuixart (organitzador de la retrobada) i  Francesc Casares –reconegut advocat laboralista– de Dret, Oriol Casassas de Medicina i dos “homes d’acció” dels Grups Nacionalistes de Resistència, relacionats amb el FUC, el doctor Oriol Domènech i Esteve Tàpies.

El meu amic, i que havia possibilitat que fos testimoni d’aquest dinar de la memòria, havia volgut reunir-los per treure l’entrellat de la seva organització i relacions amb la resta de nuclis resistents. Els antics militants, van rebuscar al fons de la nostàlgia, per trobar aquelles cares, aquells noms, aquells moments més durs, i entre tots –sense proposar-s’ho– van fer avinent la vàlua del seu activisme, compromès en el moment en que Franco i el seu règim encara romanien lligats a l’Eix nazi-feixista i Europa vivia la seva hora més incerta. Un moment en que la represàlia tenia conseqüències desproporcionades, directes i a llarg termini. Entre un murmuri de copes i coberts, es van explicar les senyeres penjades en els llocs més molestos, la redacció del seu òrgan Orientacions i les accions de sabotatge contra el sinistre Sindicato Universitario Español (SEU) que dirigia, l’any a venir màxim dirigent del futbol espanyol, Pablo Porta. Evidentment, els seus fulls de servei no contenien cap gran i espectacular acció, però sí l’heroisme d’haver-se compromès per Catalunya i la democràcia – els seus ideal.

Perquè, no era ser un heroi, jugar-se la vida davant d’un sistema repressiu d’esbirros implacables, que a més, comptava amb la col·laboració entusiasta dels energúmens que formaven l’organització estudiantil del règim i que disposaven de  totes les facilitats per fer la vida impossible a la resta d’estudiants? No cal que tinguin un espai dins la memòria (aquest subjecte tan mal·leable i dúctil) aquests joves estudiants que prestigiaren l’acadèmia i el país i que sovint van pagar les el risc amb detencions, exilis o violència, molt abans que d’altres organitzacions i grupuscles, i que mantingueren el testimoni de la catalanitat cívica? No caldria honorar, doncs, els pocs que avui resten d’unes llistes de militants que de ben segur reuneixen el bo i millor de la cultura, la medicina, l’advocacia i les humanitats del país?

Doncs ells, al contrari, en cap moment reclamaren homenatges ni pregaren reconeixements, sinó que explicaren amb total normalitat la seva lluita, com quelcom indefugible i imperatiu envers la pàtria. Fins i tot diria que alguns records amargs, amb el pas del temps, quedaven àmpliament compensats pel fet d’haver fet el que tocava contra la dictadura i d’aquesta manera ho explicaven, amb un somriure. El mateix somriure que mantingueren durant el dinar, no només pel record i la retrobada, sinó per qui com una mena de polissó es va colar a l’àpat i que avui té el goig d’exercir de cronista.