La retrobada d’aquell grup de savis veterans tenia aires de record i rememoració de la joventut. Una joventut marcada per la Universitat franquista i enfosquida per un règim que als anys 40 oprimia amb severitat, sense cap símptoma de decadència. Davant d’aquesta funesta realitat, els ancians amb qui compartí estovalles s’hi varen rebel·lar i van formar part del Front Universitat de Catalunya (FUC), la primera organització –clandestina, evidentment– de la oposició estudiantil al franquisme. En concret, aquell dia es trobaven a taula, el filòleg Jordi Carbonell i el geògraf Joan Vilà i Valentí, de la cinquena – la cèl·lula que comprenia cinc membres, dins de cada facultat– de Lletres, Jordi Cuixart (organitzador de la retrobada) i Francesc Casares –reconegut advocat laboralista– de Dret, Oriol Casassas de Medicina i dos “homes d’acció” dels Grups Nacionalistes de Resistència, relacionats amb el FUC, el doctor Oriol Domènech i Esteve Tàpies.
El meu amic, i que havia possibilitat que fos testimoni d’aquest dinar de la memòria, havia volgut reunir-los per treure l’entrellat de la seva organització i relacions amb la resta de nuclis resistents. Els antics militants, van rebuscar al fons de la nostàlgia, per trobar aquelles cares, aquells noms, aquells moments més durs, i entre tots –sense proposar-s’ho– van fer avinent la vàlua del seu activisme, compromès en el moment en que Franco i el seu règim encara romanien lligats a l’Eix nazi-feixista i Europa vivia la seva hora més incerta. Un moment en que la represàlia tenia conseqüències desproporcionades, directes i a llarg termini. Entre un murmuri de copes i coberts, es van explicar les senyeres penjades en els llocs més molestos, la redacció del seu òrgan Orientacions i les accions de sabotatge contra el sinistre Sindicato Universitario Español (SEU) que dirigia, l’any a venir màxim dirigent del futbol espanyol, Pablo Porta. Evidentment, els seus fulls de servei no contenien cap gran i espectacular acció, però sí l’heroisme d’haver-se compromès per Catalunya i la democràcia – els seus ideal.
Perquè, no era ser un heroi, jugar-se la vida davant d’un sistema repressiu d’esbirros implacables, que a més, comptava amb la col·laboració entusiasta dels energúmens que formaven l’organització estudiantil del règim i que disposaven de totes les facilitats per fer la vida impossible a la resta d’estudiants? No cal que tinguin un espai dins la memòria (aquest subjecte tan mal·leable i dúctil) aquests joves estudiants que prestigiaren l’acadèmia i el país i que sovint van pagar les el risc amb detencions, exilis o violència, molt abans que d’altres organitzacions i grupuscles, i que mantingueren el testimoni de la catalanitat cívica? No caldria honorar, doncs, els pocs que avui resten d’unes llistes de militants que de ben segur reuneixen el bo i millor de la cultura, la medicina, l’advocacia i les humanitats del país?
Doncs ells, al contrari, en cap moment reclamaren homenatges ni pregaren reconeixements, sinó que explicaren amb total normalitat la seva lluita, com quelcom indefugible i imperatiu envers la pàtria. Fins i tot diria que alguns records amargs, amb el pas del temps, quedaven àmpliament compensats pel fet d’haver fet el que tocava contra la dictadura i d’aquesta manera ho explicaven, amb un somriure. El mateix somriure que mantingueren durant el dinar, no només pel record i la retrobada, sinó per qui com una mena de polissó es va colar a l’àpat i que avui té el goig d’exercir de cronista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada