23 d’agost 2012

Un premi per a Joan Marsé (Publicat a El Matí)


Aquestes darreres jornades d’intensa calor, els qui hem quedat al país les hem viscut immersos en la darrera polèmica nacional sobre la nostra cultura i la seva autodefinició. Les nostres mancances com a país i els nostres històrics fracassos ens aboquen a girar i girar en la sínia dels eterns i inútils debats. Una vegada més, - com ho va ser l’any 2007 en el cas dels participants a la Fira de Frankfurt o en l’acomiadament de  Cristina Peri Rossi com a tertuliana de Catalunya Ràdio – la polèmica sorgida de la canícula és si els escriptors nascuts o residents a Catalunya (per tant, catalans) que escriuen en castellà, han de ser considerats part de la literatura catalana. Precisament un dels autors que donà suport a l’escriptora uruguaiana, el poeta i exSecretari General de Presidència en el darrer mandat de Jordi Pujol, l’apreciat Carles Duarte, és qui des de la presidència del CoNCA –organisme encarregat, entre d’altres responsabilitats, d’atorgar els Premis Nacionals de Cultura en les seves diferents i diverses disciplines– ha apuntat la conveniència de premiar aquests autors en castellà, dins la categoria de literatura. És a dir, ha tornat a obrir l’eterna polèmica.

A través del forat que ha obert Duarte, de seguida s’hi han escolat els sospitosos habituals, els qui fa anys que remenen el discurs antinacionalista de la suposada discriminació oficial del castellà a Catalunya. Alhora, esforçats patriotes, han tornat a estirar-se els cabells, sorpresos que, a diferència de totes les literatures que al món es fan i es desfan –i compten amb Premis Nobel, des de l’occitana a la  jiddisch, de la italiana a la polonesa l’hebrea, l’indú, la grega i la japonesa– ens dediquem a fer jocs de mans per dir i no dir que és i que no és la nostra literatura. I tot això, tenint una llengua més o menys normalitzada! hi afegeixo, jo. A banda, com a innocents portadors de lliris, ha sorgit una tercera via que caldrà analitzar amb deteniment, una vegada passi l’estiu. Aquells que, des d’un independentisme que creuen indiscutible, angèlicament ens menen a una falsa ruta cap a l’Arcàdia, mentre blasmen el nacionalisme per purista i essencialista i somnien en una Catalunya independent on el castellà sigui tan propi com Mossèn Cinto, per la qual cosa d’apunten a premiar, sense més.

Curiosament, però, uns i altres sempre usen els mateixos noms a l’hora de parlar dels escriptors catalans (no ens complicarem escatint ni de naixement o de residència) en llengua castellana: Juan Marsé i Eduardo Mendoza. D’altres hi afegeixen, com a torna, el talentós professor de la Universitat de Girona, Javier Cercas o el prolífic i milionari autor de Best-Sellers ambientats a Barcelona i resident a Los Ángeles, Carlos Ruiz Zafón. El fet d’obviar el novel·lista més interessant, reconegut i apreciat internacionalment de la literatura castellana feta a Catalunya, Enrique Vila-Matas, ens hauria de fer sospitar si tot no es deu a llunyanes camaraderies, complexos mal curats d’acadèmics canònics i eterns mandarins de la cultura davant de les (o la) potent(s) editorial(s) de la ciutat, dels caps i responsables de les seccions de cultura dels diaris barcelonins (dels diaris, fins fa poc, de llengua castellana, s’entén) o dels popes que van crear el terme vergonyant de “cultureta”, amb un ànim més de descrèdit que una altra cosa, sempre disposats a retreure qualque deute pendent amb aquests autors.

Però tornem al cas Marsé. El més interessant de l’autor de la magistral Últimas tardes con Teresa és la seva pròpia autobiografia, de la que n’ha extret bona part del paisatge de la seva extensa obra literària. La seva vida ja comença amb el drama del canvi d’identitat que provoca l’adopció i s’emmarca en la postguerra més sinistra de la Catalunya sota Franco. L’elecció, doncs, de la llengua literària d’un jove criat en un sistema que enviava el català als menjadors de casa i que establia el castellà com a llengua única de l’escola, l’administració, la cultura oficial de la Barcelona “capital hispano-americana del libro” i que, per atzar de coneixences i interessos literaris es convertia en l’amic proletari dels nens de casa bona de la gauche divine, no va ser, ni del tot lliure ni del tot desinteressada. Això no treu ni resta mèrit, valor, grandesa a Marsé, però davant la polèmica generada sovint amb el seu nom com a bandera, situa la realitat en el seu lloc: Joan o com signa la seva obra, Juan Marsé és fill de la seva època i fill de les misèries i les mesquineses, pròpies i alienes, aquelles que ell mateix ens ha retratat, amb Barcelona de fons. D’altres, en paral·lel als nens i nenes de Tuset Street i als interessos de mitjans i editorials, arribats de l’exili, obligats a escriure, també, alimentàriament en castellà o amb autèntiques dificultats de censura, distribució i de manca d’un públic preparat, disposat i capacitat per a llegir-los en català, van triar –malgrat les dificultats gens dissimulades que establia el règim– fer-ho en català.

Per tant, si del que es tracta és que Catalunya doni un premi a Juan Marsé –que ja va ser premiat amb un Cervantes, premi espanyol, exclusivament per autors espanyols o iberoamericans en llengua castellana– jo sóc el primer disposat a donar-li. La seva obra és una riquesa del país, un patrimoni de la ciutat de Barcelona i una crònica d’uns anys i d’una època. Ara bé, que Marsé no sigui l’excusa per fer-nos creure que la literatura no té res a veure amb la llengua en que s’escriu o que ens intenten abstreure del fet que la nostra nació –tan mediterrània, catòlica i llatina com França, Espanya i Itàlia– només té en la llengua catalana la seva diferenciació davant del món. Que Marsé (o Mendoza) no siguin l’excusa dels qui ens volen instal·lar en la confusió, pas previ i necessari cap a la desaparició, ni dels il·lustres i il·lusos bonifacis que sense saber-ho els abonen el terreny.

02 d’agost 2012

Estiu del 92 (Publicat a El Matí)


El proppassat 25 de juliol, diada de Sant Jaume i data assenyalada al calendari festiu de Mataró, va fer vint anys de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona. Pels homes i dones de la meva generació, els nens dels noranta, el magne esdeveniment barceloní és un record infantil. Un dels primers esdeveniments que vam viure en directe, ressonàncies de grans esportistes, una ciutat que es desvetllava al món... Per mi, té un record íntim i especial, que associa, per sempre, Barcelona amb la meva àvia Quimeta.

L’estiu de 1929, la meva àvia arriba amb tren a Barcelona. Té nou anys acabats de fer i és una de les seves primeres visites a la ciutat, viatjant en el ferrocarril –en el que poden viatjar de franc, per ser filla de ferroviari. La ciutat els rep amb l’entusiasme un pèl frívol, un pèl ingenu del gran esdeveniment que celebra, per la confluència d’interessos del milionari magnat de l’electricitat i polític analfabet Joan Pich i Pon i dels catalanistes Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó: L’Exposició Internacional de Barcelona, inaugurada pel rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera. Montjuïc és una festa: a la falda de la muntanya, al costat del Paral·lel, s’han alçat tot d’edificis que han d’acollir la gran fira de mostres, s’ha fet arribar el tramvia, tothom va amunt i avall, es veuen cares estrangeres, desembarquen visitants d’arreu, se senten nous parlars, noves modes i nous cants. Ja cap al vespre, la nena torna amb totes les imatges desades a la memòria.

Seixanta tres anys després, va ser ella la que em va portar a descobrir Barcelona. Una Barcelona que tornava a rentar-se la cara per presentar-se bonica al món, amb un nou borrissol d’il·lusió i somnis i amb la determinació de no quedar ensopida ni amagada mai més. Recordo anar, també, en tren fins a Barcelona i les banderes que penjaven als balcons de les diferents poblacions del litoral maresmenc per on passaven. No estic segur, però, si el tren ja havia canviat de colors o encara era d’aquell blau i groc rònec, que crec retenir en la meva prehistòria, però si que estic segur que quan baixàrem a Plaça Catalunya i trepitjava les Rambles, per primera vegada sentia una mena de sensació d’amor per una ciutat que al final m’ha acabat acollint. Com al 1929, gent de tota mena, arribats de tots els continents t’apareixien en girar qualsevol cantonada, tots vivíem en un ambient especial, en que ja no t’estranyava gens descobrir rostres i colors. Jo la seguia a ella, que em feia de iaia i de guia, de cap d’expedició i de cicerone. Recordo la màgia de pujar amb el funicular fins a la muntanya de l’Exposició, ara convertida en anella olímpica. Recordo perfectament la fal·lera del pins, que compràvem i canviàvem a peu de l’Estadi i d’acabar aquella jornada o una altra de similar, a prenen les Golondrines que feien viatge fins al “rompe-olas”. I com a record d’aquella jornada – que poden ser una de sola o se’m confonen i foren dues– un Cobi vestit amb l’uniforme blau olímpic, que encara conservo amb tendresa.

Si en algun moment es va iniciar la meva relació d’amor amb Barcelona, construïda sobre aquests primers viatge epifànic, de les visites d’exposicions, fires i restaurants amb els pares, d’excursions de classe, d’anades i tornades diàries a la Universitat o a treballar, i de la instal·lació definitiva d’una llar, fou en aquell estiu del 1992, de la mà de la meva àvia, que –infortunis de la vida– ja no tornaria a veure l’estiu de l’any següent.