12 de setembre 2012

El tedi a Barcelona (Publicat a Valors)

L’estiu de 1916, Eugeni d’Ors va escriure a les pàgines de La Veu de Catalunya una sèrie, un parèntesi estiuenc a la seva tasca d’articulista principal del diari, que va fer fortuna amb el títol de Lliçó de tedi en el parc (o Oceanografia del tedi). En ella, el Pantarca descriu, tot estirat en una chaise longue, la seva breu estada –tot i la dilatació que produeix la lectura– a un balneari, identificat com l’Hotel Blancafort de la Garriga. Després de deixar-se emportar pel tedi, per la pura inacció que li impedeix no només la conversa i el moviment, sinó també caure en la temptació encarnada en dona, Autor –l’alter ego de Xènius– torna a Barcelona:

“BARCELONA, CIUTAT D’ESTIU: .... Asfalt lluent, que ha plogut a vila com a muntanya. Però a vila cau a nit més de pressa, i als carrers i places de Barcelona, per reflectir-se en el mirall negre de les aceres mullades, hi ha mils i mils de llums. Això i el trànsit, això i el devessall dels cotxes, això i les bocines, això i els crits estentoris dels venedors de diaris, fa una febreta. No importa que Autor torni en ple mes d’agost encara; la pluja passada, la fresca imprevista, el baixa ell del camp, li donen la il·lusió de l’octubre...” Però la ciutat d’estiu que hem viscut els qui ens hem quedat a guardar-la no ha estat la del retorn del glossador.

A Barcelona, no hi ha caigut cap gota que no fos fruit de la condensació d’un aparell d’aire condicionat funcionant a ple rendiment durant l’onada de calor que s’ha assentat al país en la segona quinzena d’agost.

 La ciutat deserta que aguanta estoica la canícula africana –fora dels espais turístics, deserts, a l’ensems, d’indígenes– de ben segur que oculta el secret d’aquells falsos estiuejants, tancats a casa i ben proveïts, simulant davant d’amics i coneguts una obligada estada a Menorca o a Llafranc. Aquests nous emboscats, hauran de prendre el sol en un jardí o terrassa secreta, sense ser vistos, sinó volen que la blancor excessiva faci sospitar veïns i companys de feina.

 Entretant, la jornada d’un estiu a ciutat s’esllangueix i tremola. Els àpats són frugals, les begudes massa fredes, regnen els cafès amb gel i els gelats d’after eight i amb la calor el consum d’alcohol es sovinteja i el vi blanc i el gintònic presideixen qualsevol tipus de sopar. L’opressió climàtica, que ofereix al qui escriu la possibilitat de creure’s funcionari colonial al tròpic, fa molt difícil el treball. Encara que siguin poques les obligacions que imposa el tedi, la temptació és enorme i l’esperit de sacrifici, voluble. Les migdiades, per tant, són eternes; les nits, llargues; els horaris, difusos.

Per sort, a ciutat aviat acabem el tedi d’agost i amb les primeres fresques de setembre, retornem al més desitjables dels estats: la santa i dolça rutina.

11 de setembre 2012

Els perquès d’una jornada inoblidable (Publicat a El Matí Digital)



Poruc de mena com sóc, em feia por llegir un mes abans de celebrar-se la manifestació de la Diada, l’adjectiu “històric”. De ben segur que pels que hi érem, serà molt més que històric. Jo diria, parafrasejant algun dels mestres, que ha estat una jornada inoblidable. Una jornada que haurem d’explicar als catalans del futur. Per mi, però, la gran transcendència de l’11 de Setembre de 2012 no recaurà en les xifres, a priori, esborronadores. Ni tampoc en el col·lapse generalitzat del centre de Barcelona, sinònim d’una concentració de gent major de la que les avingudes de l’Eixample i de la posterior Via Laietana poden deglutir. Des del meu punt de vista, el que converteix aquest dia en un jorn memorable i absolutament cabdal pel nostre futur, són quatre raons:

Més que circumscriure l’èxit, que pot fer-se, a les tres hores llargues de manifestació, cal tenir present una visió global d’un dia llarg, amb un munt de detalls previs. L’èxit de vendes d’estelades –esgotades a tot arreu–, l’ambient festiu, alegre, cívic i republicà en la seva millor accepció que es respirava a Barcelona (i que deuria ser molt semblant a aquell de farigola florida que recordava Joan Sales o la llum que notà la Colometa, el 14 d’abril, la complicitat amb la gent, el goig de caminar per la ciutat, l’extraordinària diversitat de la gent, hores abans feia el ple per un record memorable. Fins i tot diria que, particularment, emociona més recordar aquella Barcelona que es preparava per un moment  gairebé epifànic, que no pas el moment concret en que érem a Passeig de Gràcia, sense moure’ns un mil·límetre.

La manifestació ha estat convocada i encapçalada amb un lema explícitament independentista. Fins ara, l’independentisme podia trobar-se implícit en les diferents perífrasis usades en d’altres convocatòries –“Som una nació i tenim el dret a decidir” convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir el 18 de febrer de 2006; “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”, 1 de desembre de 2007 i “Som una nació, nosaltres decidim”, 10 de juliol de 2010”– però no era exclusiu i explícit. Aquesta jornada, per més que s’hi encaparressin alguns líders polítics, era inequívocament sobiranista, reclamava un Estat dins d’Europa – d’aquí que l’europeisme, més enllà de les banderes europees que s’hi trobaven, fos, aquesta vegada, l’implícit – i no admetia vacil·lacions.

La imatge, tant important en la cultura de la fotografia digital, del fotògraf d’smartphone, d’instagramers i de mitjans amb profusió de tractament fotogràfic de l’actualitat, també ha estat distinta. Per primera vegada a la història de la reivindicació catalanista – de la Solidaritat que recordàvem en l’article anterior fins al 10-J – la simbologia ha estat el màxim d’unitària possible, trencant el tòpic de l’eterna desunió dels catalans. Com dèiem, les estelades s’han esgotat a totes les botigues de teixits, basars, paradetes del rotllo i entitats de la causa. I això s’ha vist clar en la foto fixa de la manifestació. Al carrer, pràcticament tot han estat estelades: Les quatre barres de la bandera catalana, l’estel blanc sobre fons blau (tot i l’origen cubà, una dotzena part de la bandera europea, per cert). Algunes d’aquestes estelades, noves i acabades de comprar. Moltes, de persones que mai s’haguessin cregut brandant un símbol, antigament clos als ambients més combatius, més juvenils o més desbridats. Avui, l’estelada representa quelcom que la majoria dels assistents a la manifestació comparteixen. Atenció, doncs, amb l’evolució dels símbols i l’apreciació dels mateixos entre la població. Sempre he cregut –com Ballester, l’inventor de la bandera independentista–, que la senyera del Casal de Barcelona ha de ser la bandera oficial de l’estat català. L’estelada, en el sentit de la manifestació d’avui, ni rivalitza ni substitueix a una senyera molt present. Però ningú pot negar que, juntament amb les quatre barres avui és un símbol que ofereix gran consens i que no espanta a ningú. Atenció, també, a l’esllanguiment d’altra simbologia no tan arrelada o amb molt menys consens: Estelades d’estel roig, creus de Sant Jordi, etc. Potser s’ha acabat una certa policromia heterogènia, fruit, potser, del joc d’ambigüitat, sobreentesos, sentits implícits, etc. de la política catalana en general, i del nacionalisme / sobiranisme / independentisme, en particular

L’estelada, avui, simbolitza el clam independentista que ningú pot negar que s’ha produït a Barcelona. I l’emergència d’aquest clam és el més important del que hem viscut i del que haurem d’explicar d’aquesta jornada irrepetible i inoblidable, als catalans que vindran. L’11 de Setembre de 2012 ha estat un acte d’afirmació independentista que no és de cap manera provable que sigui reversible. Creients, militants, convençuts, desil·lusionats amb d’altres opcions, nouvinguts a l’independentisme, etc. avui, tots junts, han fet un pas endavant. Com deia també en l’article anterior, durant anys el consens catalanista fou el de l’Assemblea de Catalunya que es resumia, a banda de en Llibertat i en Amnistia, en Estatut d’Autonomia. És a dir, el gruix del catalanisme polític –del socialisme federalitzant a l’independentisme pragmàtic, passant per tots els matisos de nacionalistes, autodeterministes i el que es va conèixer més tard com a sobiranistes– creien necessari provar o trobar algun tipus de fórmula per tal que Catalunya es trobés bé com a nació dins d’una Espanya plural. La utilíssima manifestació del 10-J va cantar les absoltes a aquesta quimera, però encara no va ser capaç de compondre un nou consens. Avui, el nou consens del catalanisme polític s’expressa en l’esperit de la manifestació d’ahir. Un esperit que, com ja hem dit, ja no és ni vague, ni difús ni interpretable de múltiples maneres. A més, l’absoluta heterogeneïtat dels dos milions, segons l’ANC, o el milió i mig, segons el Departament d’Interior, de manifestants permet considerar aquest nounat consens com prou ampli per bastir majories i, sobreposant-se a tots els fracassos i disgustos històrics, construir un nou futur. Com a conseqüència, tots aquells que rebutgin, ridiculitzin, tergiversin, foragitin, combatin o obviïn aquest nou consens del catalanisme polític a l’entorn de l’estat propi –més enllà de la presència física a la manifestació– se’ls podrà considerar fora del catalanisme polític, més enllà que maldin per considerar-se’n, encara. El problema no serà de la nova majoria, si no d’ells. Podien haver escollit un altre senda.

Ahir vam viure una jornada inoblidable. Ara va de debò.

10 de setembre 2012

Tres cents anys d'història: A punt de capgirar-la (Publicat a El Matí)



El 22 de maig de 1906 va ser un dia d’eufòria a Barcelona. Un dia mític en la història política de Catalunya. Al Passeig de Sant Joan, per davant de la tribuna aixecada prop del Palau de Justícia van desfilar més milers de catalans per retre homenatge als diputats que havien votat contra la Llei de Jurisdiccions. Era el moment àlgid de la Solidaritat Catalana, que tot just iniciava la seva esperançadora singladura cap al triomf electoral esclatant. Se’n va dir la “manifestació monstre” o la “manifestació de l’homenatge” i es va parlar de dues centes mil persones vingudes de tot Catalunya: corporacions senceres encapçalades pels batlles, cercles polítics regionalistes, republicans i carlins de totes les comarques, cors, entitats, ciutadans anònims... Participants com Francesc Cambó o Amadeu Hurtado, recorden el gran espectacle d’una ciutat que portava a terme el seu gran primer acte de masses. Un acte de masses d’afirmació d’un catalanisme que, a pesar de les dificultats, maldava per fer renéixer un país que encara patia una derrota ja llunyana.

I és que Catalunya, amb la derrota de 1714 i la promulgació del decret de Nova Planta dos anys després, va quedar absolutament anorreada de la història. Políticament, un antic regne amb corts, institucions i drets propis va quedar arrasat. Culturalment, un país que havia brillat en les arts, les lletres i el coneixement, va quedar esbandit (Només restà una Universitat, a la fidel ciutat de Cervera, fins el seu trasllat a Barcelona, cent vint-i-cinc anys després). Socialment, una nació dinàmica i emprenedora va quedar extenuada. Catalunya va quedar fora de la història durant tot el segle XVIII fins als inicis del segle XIX.

Però a pesar d’estar ben a prop de desaparèixer, de quedar com un punt i a part de la història, com antic i incert país perdut, molt a poc a poc, molt lentament es va produir una reacció. Encara va trigar anys a arribar a l’impuls comercial, la vivacitat econòmica i l’exportació. Amb penes i treballs, a empentes i rodolons, Catalunya va poder accedir a la revolució industrial sense cap tipus de poder polític, dret o privilegi. Més aviat al contrari, amb un estat poderós en contra. La represa cultural arribaria més de cent anys després de la derrota, amb un poema que va permetre redescobrir el català com a llengua literària (Capmany l’havia qualificat de llengua morta per la república de les lletres, pocs anys abans). S’iniciava la Renaixença, que catalanitzaria cultura i gust popular, com una mena d’esclat a Catalunya entrava el romanticisme europeu. Un esclat, però, encara molt vinculat a les dinàmiques polítiques espanyoles: Conservadorisme, liberalisme, federalisme, republicanisme, carlisme... El segle XIX finia sense una articulació política clara del catalanisme que tot just començava a proposar un programa polític clar, fracassades experiències com la Primera República. Només el conflicte tributari que va portar al Tancament de Caixes, juntament amb l’anterior reclamació proteccionista, és pot considerar un èxit d’aquest final de segle.

Va ser, justament dos cents anys després de la desfeta de Barcelona, que Catalunya va poder bastir la seva primera experiència institucional després de l’abolició de les Corts, el Consell de Cent i la Diputació del General. Una Mancomunitat de Catalunya amb atribucions només executives i administratives, però amb un programa modernitzador i de reconstrucció del que encara en som hereus. Just el mateix any 1914, amb la Mancomunitat acabada d’estrenar i la Gran Guerra a Europa, es trasllat el Monument a Rafael Casanova, del Passeig de Sant Joan – allà on es va celebrar la manifestació de la Solidaritat Catalana– al seu emplaçament actual, a la Ronda Sant Pere, on fou ferit el Conseller en Cap de Barcelona.

Una primera dictadura va ensorrar aquesta efímera però il·lusionant experiència. Pocs anys després, una altra experiència de renaixement polític i d’il·lusió, la República va ser abolida per la força de les armes. La dictadura, en aquest cas, duraria quaranta anys i, a la seva fi, hauríem de tornar a començar de molt avall.

Finalment, durant aquests darrers gairebé quaranta anys, el catalanisme ha viscut del consens d’aquest moment fundacional, caracteritzats pel lema de l’Assemblea de Catalunya que reunia a l’antifranquisme polític: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. S’havia d’articular una relació amb Espanya que permetés a Catalunya reconèixer-se com a nació en un estat federal o federalitzant. Malgrat els èxits que han procurat els migrats Estatuts – La normalització lingüística a l’escola, la política cultural, les institucions pròpies, els mitjans de comunicació en llengua catalana, etc.. – els atacs d’un estat que ens va en contra des d’antic, no han cessat. No només ha estat impossible la concòrdia sinó que està en perill aquests tres-cents anys de recuperació de la gran caiguda de 1714.

Catalunya no és un invent ni dels erudits romàntics, ni dels burgesos finiseculars, ni dels petit burgesos catalanistes, ni de les masses republicanes, ni de l’antifranquisme, ni tampoc, evidentment, dels independentistes que demà marxarem pels carrers de Barcelona. Tampoc és un invent de Víctor Balaguer, d’Aribau, de Prat de la Riba, d’Eugeni d’Ors, de Cambó, de Macià, de Rovira i Virgili, de Pujol, de Maragall, de Junqueres o de Mas. Tampoc va ser un invent dels heroics defensors de Barcelona, que avui recordem. Veníem de lluny, volíem anar lluny i la derrota del 1714 ens va portar a no ser presents als grans moviments històrics del segle XIX. Quan es constituïren els estats-nació, Catalunya estava derrotada i sotmesa. Quan es posaren les bases dels règims federals, Catalunya encara era dèbil. Quan Catalunya intentà buscar fórmules per ser una nació dins d’un estat plural, sempre trobà la negació quan no l’atac militar. La història dels darrers tres cents anys d'aquest poble vell, per tant, és una història de llarg redreçament, de curació de l’ensulsiada, de voler tornar a ser.

Per això, avui, com en d’altres jornades històriques, com aquella Homenatge a la Solidaritat Catalana, com en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril del 1931, en el retorn del President Tarradellas, la Diada de Sant Boi, la Manifestació del milió o el proppassat 10-J, tornarem a sortir al carrer, convençuts aquesta vegada que, més enllà del simbolisme de les diades, ara sí tenim prou força per capgirar una història llarga, trista, ominosa, però plena de resistència, esperança i futur.

Visca Catalunya lliure!

06 de setembre 2012

Independents a pesar dels independentistes (Publicat a El Matí)


Aquest cap de setmana passat, seguint una mena de tradició instaurada dia de final de vacances d’adolescència que sortir plujós i no vam poder anar a la platja, he anat a menjar xocolata amb xurros amb el meu amic I. Som amics de tota la vida, en un sentit estricte. Només diré que fa 25 anys que ens coneixem i si miren o saben l’edat que tinc, veuran que 25 és una xifra important. La nostra no ha estat mai una amistat basada en complicitats ideològiques o afinitats culturals sinó en l’absoluta camaraderia forjada als patis de l’escola, a les tardes de jocs, a les aventures de primera joventut i alguns viatges. Resulta, que el meu estimat amic viu amb parella, i ella també es va afegir a l’esmorzar. Entaulats a la Plaça Santa Anna, on hi ha una mica d’ambient pel pas de la Marxa per la Independència per Mataró, m’expliquen que aniran a la manifestació del dia 11 de Setembre. El fet té molt de simbolisme, a banda de la il·lusió que em farà anar-hi tots junts, penso que ell no és un home excessivament “de la ceba” i per tant, no és un convenciment per via marital, va més enllà. A més, de seguida recordo que l’avi de la noia, L., és un guàrdia civil jubilat vingut de les Castelles quan l’institut armat encara era el que era. Els xurros anaven carregats d’optimisme.

Paradoxalment, aquest optimisme de dissabte al matí assolellat sembla que no tingui res a veure amb les polèmiques estiuenques sobre la participació a la manifestació del President de la Generalitat, de l’actitud desmenjada de la CUP, de les suspicàcies respecte a Òmnium, de l’adamisme insolent d’alguns respecte a la participació del president Pujol. I tot això, només, respecte a una manifestació que abans de celebrar-se ja considerem un èxit i de la que segurament discutirem l’efecte abans d’hora. Sembla com si la realitat del país, viatgés paral·lela a la virtualitat organitzada per mitjans, polítics i societat civil, com si a pesar de l’exemple pèssim que es dóna des de l’independentisme organitzat i autodenominat, la massa anòmima que anomenem poble fes com si sentís ploure i s’entossudís fermament a no deixar-se vèncer pel derrotisme, la vergonya i el pessimisme.

És un fet que el convenciment que Catalunya mereix i ha de ser un estat s’ha estès com taca d’oli a la societat catalana, ha penetrat en espais socials que li eren aliens i refractaris, ha acabat tombant a aquells del “sí, però” i ha envigorit als tímids creients. De només deu-quinze anys ençà, la normalització de l’independentisme s’ha convertit en el fenomen polític més transcendental després de la recuperació de la Generalitat. Però, sorprenentment ho ha fet paral·lel a la més gran confusió en el panorama de partits polítics més o menys independentistes, que va des de les reticències i ambigüitats a l’entorn de CDC  a la necessària purga dels pecats comesos per ERC, de la fugacitat de personatges com el Dr. Carretero o Joan Laporta a la tendència a la paranoia de Solidaritat, un  grup que utilitzant un nom de gloriosa memòria serà recordat com el menys “solidari” de la història del catalanisme, incapaç de descobrir cap veritat més enllà dels seus tres diputats. I ho fet a pesar, també, de les cinquanta mil plataformes, coordinadores, colles, grups, corrents, cercles, dissidències, capelles i capelletes, barallades entre elles, a mata-degolla, excesivament ideologitzades, gens poroses i amb tendència a la inoperància i al sectarisme.

Per això, davant d’infantilismes, mesquineses, picabaralles entre starlettes de cent quaranta caràcters, manca de crítica, disbauxa bufanúvols i manca de mà esquerra, cada vegada estic més convençut que Catalunya serà independent – potser per l’atzar de la història, potser perquè és necessari i de justícia– a pesar dels independentistes. A pesar de nosaltres (un nosaltres en el que m’imploc com a opinador en la màteria) i gràcies a la néta d’un guàrdia civil que es manifestarà l’11 de Setembre, a les mestresses de casa d’un poble de Lleida que llegeixen a Màrius Carol a La Vanguardia i que han organitzat un autocar per baixar a Barcelona per la Diada, al pare de família que ha decidit no tornar més al “pueblo” cansat d’aguantar insòlencies i retrets caps als catalans i que ha arribat a l’estat propi sense passar pel catalanisme cultural ni al nacionalisme resistencialista, al jubilat patriota que no es perd cap conferència dels dijous a Òmniumni cap activitat sobiranista i al voluntari, al militant de la causa, entusiasta, de bona fe, sense cap ambició personal ni cap predisposició a la picabaralla. Ells hi faran més que nosaltres.