12 de setembre 2012

El tedi a Barcelona (Publicat a Valors)

L’estiu de 1916, Eugeni d’Ors va escriure a les pàgines de La Veu de Catalunya una sèrie, un parèntesi estiuenc a la seva tasca d’articulista principal del diari, que va fer fortuna amb el títol de Lliçó de tedi en el parc (o Oceanografia del tedi). En ella, el Pantarca descriu, tot estirat en una chaise longue, la seva breu estada –tot i la dilatació que produeix la lectura– a un balneari, identificat com l’Hotel Blancafort de la Garriga. Després de deixar-se emportar pel tedi, per la pura inacció que li impedeix no només la conversa i el moviment, sinó també caure en la temptació encarnada en dona, Autor –l’alter ego de Xènius– torna a Barcelona:

“BARCELONA, CIUTAT D’ESTIU: .... Asfalt lluent, que ha plogut a vila com a muntanya. Però a vila cau a nit més de pressa, i als carrers i places de Barcelona, per reflectir-se en el mirall negre de les aceres mullades, hi ha mils i mils de llums. Això i el trànsit, això i el devessall dels cotxes, això i les bocines, això i els crits estentoris dels venedors de diaris, fa una febreta. No importa que Autor torni en ple mes d’agost encara; la pluja passada, la fresca imprevista, el baixa ell del camp, li donen la il·lusió de l’octubre...” Però la ciutat d’estiu que hem viscut els qui ens hem quedat a guardar-la no ha estat la del retorn del glossador.

A Barcelona, no hi ha caigut cap gota que no fos fruit de la condensació d’un aparell d’aire condicionat funcionant a ple rendiment durant l’onada de calor que s’ha assentat al país en la segona quinzena d’agost.

 La ciutat deserta que aguanta estoica la canícula africana –fora dels espais turístics, deserts, a l’ensems, d’indígenes– de ben segur que oculta el secret d’aquells falsos estiuejants, tancats a casa i ben proveïts, simulant davant d’amics i coneguts una obligada estada a Menorca o a Llafranc. Aquests nous emboscats, hauran de prendre el sol en un jardí o terrassa secreta, sense ser vistos, sinó volen que la blancor excessiva faci sospitar veïns i companys de feina.

 Entretant, la jornada d’un estiu a ciutat s’esllangueix i tremola. Els àpats són frugals, les begudes massa fredes, regnen els cafès amb gel i els gelats d’after eight i amb la calor el consum d’alcohol es sovinteja i el vi blanc i el gintònic presideixen qualsevol tipus de sopar. L’opressió climàtica, que ofereix al qui escriu la possibilitat de creure’s funcionari colonial al tròpic, fa molt difícil el treball. Encara que siguin poques les obligacions que imposa el tedi, la temptació és enorme i l’esperit de sacrifici, voluble. Les migdiades, per tant, són eternes; les nits, llargues; els horaris, difusos.

Per sort, a ciutat aviat acabem el tedi d’agost i amb les primeres fresques de setembre, retornem al més desitjables dels estats: la santa i dolça rutina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada