06 de setembre 2012

Independents a pesar dels independentistes (Publicat a El Matí)


Aquest cap de setmana passat, seguint una mena de tradició instaurada dia de final de vacances d’adolescència que sortir plujós i no vam poder anar a la platja, he anat a menjar xocolata amb xurros amb el meu amic I. Som amics de tota la vida, en un sentit estricte. Només diré que fa 25 anys que ens coneixem i si miren o saben l’edat que tinc, veuran que 25 és una xifra important. La nostra no ha estat mai una amistat basada en complicitats ideològiques o afinitats culturals sinó en l’absoluta camaraderia forjada als patis de l’escola, a les tardes de jocs, a les aventures de primera joventut i alguns viatges. Resulta, que el meu estimat amic viu amb parella, i ella també es va afegir a l’esmorzar. Entaulats a la Plaça Santa Anna, on hi ha una mica d’ambient pel pas de la Marxa per la Independència per Mataró, m’expliquen que aniran a la manifestació del dia 11 de Setembre. El fet té molt de simbolisme, a banda de la il·lusió que em farà anar-hi tots junts, penso que ell no és un home excessivament “de la ceba” i per tant, no és un convenciment per via marital, va més enllà. A més, de seguida recordo que l’avi de la noia, L., és un guàrdia civil jubilat vingut de les Castelles quan l’institut armat encara era el que era. Els xurros anaven carregats d’optimisme.

Paradoxalment, aquest optimisme de dissabte al matí assolellat sembla que no tingui res a veure amb les polèmiques estiuenques sobre la participació a la manifestació del President de la Generalitat, de l’actitud desmenjada de la CUP, de les suspicàcies respecte a Òmnium, de l’adamisme insolent d’alguns respecte a la participació del president Pujol. I tot això, només, respecte a una manifestació que abans de celebrar-se ja considerem un èxit i de la que segurament discutirem l’efecte abans d’hora. Sembla com si la realitat del país, viatgés paral·lela a la virtualitat organitzada per mitjans, polítics i societat civil, com si a pesar de l’exemple pèssim que es dóna des de l’independentisme organitzat i autodenominat, la massa anòmima que anomenem poble fes com si sentís ploure i s’entossudís fermament a no deixar-se vèncer pel derrotisme, la vergonya i el pessimisme.

És un fet que el convenciment que Catalunya mereix i ha de ser un estat s’ha estès com taca d’oli a la societat catalana, ha penetrat en espais socials que li eren aliens i refractaris, ha acabat tombant a aquells del “sí, però” i ha envigorit als tímids creients. De només deu-quinze anys ençà, la normalització de l’independentisme s’ha convertit en el fenomen polític més transcendental després de la recuperació de la Generalitat. Però, sorprenentment ho ha fet paral·lel a la més gran confusió en el panorama de partits polítics més o menys independentistes, que va des de les reticències i ambigüitats a l’entorn de CDC  a la necessària purga dels pecats comesos per ERC, de la fugacitat de personatges com el Dr. Carretero o Joan Laporta a la tendència a la paranoia de Solidaritat, un  grup que utilitzant un nom de gloriosa memòria serà recordat com el menys “solidari” de la història del catalanisme, incapaç de descobrir cap veritat més enllà dels seus tres diputats. I ho fet a pesar, també, de les cinquanta mil plataformes, coordinadores, colles, grups, corrents, cercles, dissidències, capelles i capelletes, barallades entre elles, a mata-degolla, excesivament ideologitzades, gens poroses i amb tendència a la inoperància i al sectarisme.

Per això, davant d’infantilismes, mesquineses, picabaralles entre starlettes de cent quaranta caràcters, manca de crítica, disbauxa bufanúvols i manca de mà esquerra, cada vegada estic més convençut que Catalunya serà independent – potser per l’atzar de la història, potser perquè és necessari i de justícia– a pesar dels independentistes. A pesar de nosaltres (un nosaltres en el que m’imploc com a opinador en la màteria) i gràcies a la néta d’un guàrdia civil que es manifestarà l’11 de Setembre, a les mestresses de casa d’un poble de Lleida que llegeixen a Màrius Carol a La Vanguardia i que han organitzat un autocar per baixar a Barcelona per la Diada, al pare de família que ha decidit no tornar més al “pueblo” cansat d’aguantar insòlencies i retrets caps als catalans i que ha arribat a l’estat propi sense passar pel catalanisme cultural ni al nacionalisme resistencialista, al jubilat patriota que no es perd cap conferència dels dijous a Òmniumni cap activitat sobiranista i al voluntari, al militant de la causa, entusiasta, de bona fe, sense cap ambició personal ni cap predisposició a la picabaralla. Ells hi faran més que nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada