30 d’octubre 2012

Dies històrics (Publicat a Valors)


El proppassat Onze de Setembre – avui, ja una data memorable – mentre baixava cap al centre de Barcelona amb el tren de Sarrià, no parava de ressonar-me al magí, una escena de pel·lícula. Es tracta d’uns breus segons del film de Manuel Huerga i Toni Soler “14 d’abril: Macià contra Companys” en que el Francesc Macià del gran Fermí Reixach –Un dels pocs actors catalans formats al mític Actor’s Studio– afirmava, amb una dicció molt semblant al vell coronel convertit en President: “Vaig sortir de casa, convençut de viure un dia històric”. La veritat és que, tot sol, no vaig expressar tots els sentiments que, com una torrentada, em provocava baixar amb tanta gent al meu voltant: Pares amb nens, parelles joves, adolescents en colla, matrimonis de mitjana, o més aviat tercera, edat, tots amb estelades i senyeres, amb un somriure als llavis, amb una espurna d’il·lusió als ulls... Sí, com el Macià d’en Reixach, jo també estava convençut que, segurament, viuríem un dia històric. Anava sol, baixava a trobar-me amb la colla amb la que, hores més tard, restaria immòbil, entre milers i milers de catalans que ens vam posar rere una pancarta amb un bell somni imprès: Catalunya, nou estat d’Europa. Aquest lema havia estat, només, un bell somni, fins fa ben poques setmanes. Un anhel d’aquells que crèiem, de totes-totes, que mai viuríem per veure. Ser present en aquella manifestació monstruosa, en aquella la demostració d’un milió i mig de persones copant tot el centre de Barcelona, em va confirmar la intuïció. Vivíem un dia històric.

Els qui coneixem la història incerta i malaguanyada del nostre país: les oportunitats perdudes; els compassos d’espera; les eternes promeses i les esperances blanques  truncades; les grans decepcions i els enganys sistemàtics, intentem ser curosos amb l’ús de l’adjectiu “històric”. Tot i que, els catalans estem familiaritzats amb l’exageració i la hipèrbole com a bons mediterranis i estimem les grans ocasions però, alhora, com amb una mena d’atac de circumspecció a posteriori, tendim a deixar-nos portar pel sentit del ridícul i oblidem de pressa. L’endemà de l’Onze de Setembre no va ser així. Hem viscut una acceleració dels esdeveniments tan inusual, que cap dels àugurs, teòrics, mestres i analistes ni tan sols l’hauria pogut imaginar. En els dies transcendentals de la història, el pes de les situacions impensables i  increïbles, encara avui, on tot sembla calibrat, és importantíssim.

A hores d’ara no sabem com serà el nostre futur. El que sí que podem intuir és que, de ben segur, algú farà una pel·lícula sobre els temps que ens ha tocat viure i, algú que interpretarà algun dels homes del moment, dirà: “Vaig sortir de casa convençut de viure un dia històric”. I és referirà a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.