27 de novembre 2012

El perill de la mesquinesa (Publicat a El Matí Digital)

Sóc pessimista. Ho van poder veure la nit de diumenge els meus seguidors Twitter i els amics amb els que ens vam intercanviar whatsapps . Vaig creure que CiU obtindria una majoria prou important i que ERC seria segona força amb claredat, potser amb els 21 que ha obtingut –bona notícia de la nit, per primera vegada l’esquerra nacional i el segon partit del Parlament són netament independentistes–i vaig creure que hi hauria dos terços de diputats sobiranistes. No ha estat així i me’n sento culpable en tot allò que, d’ençà de la manifestació de la Diada, ha estat fer bullir massa l’olla, no tenir bones percepcions, haver participat a pujar el voltatge d’unes eleccions en que la història ens ha demostrat que res és fàcil, que res és previsible i que res és lineal. Que a una situació complexa encara és molt complicar més. Disculpeu-me en allò que l’entusiasme ha fet per poca vista. Ahir, alguns silencis eloqüents i algunes desaparicions sonades, eren la tònica a les xarxes socials. Potser alguns voldran fer-nos creure que passaven per allà, només, com si això no anés amb ells.

En primer lloc, Artur Mas ha perdut 12 diputats del seu partit. Com alertava abans de les eleccions, hi havia molts sobiranistes disposats a que encapçalés el procés, però no a que ho fes amb una majoria absoluta clara i diàfana. Aquest toc d’alerta contra un suport excessiu i concentrat en un sol partit, que alguns interpreten com una mostra de pluralisme, té un perill: erosiona al líder que havia d’encapçalar el procés cap a l’estat propi, de cara en fora, i al dirigent convergent que ha acabat amb la ambigüitat i ha definit clarament al partit, de cara endins. No es pot dir que s’hagi produït una victòria pírrica d’Artur Mas, com alguns diaris de Madrid voldrien creure, però si que pot ser que aviat noti una certa sensació d’abatiment. M’agradaria saber quin volum de soroll hi ha dins del partit, especialment entre els del “ja ho deia que prendríem mal” i quin tant per cent de suports externs – sigui de signants de manifestos, personatges que s’han significat, popularitat i acceptació – credibilitat davant d’Espanya i el món, tenacitat i voluntat, manté i ha perdut. De moment i caricaturitzant, hem perdut La Vanguardia. Pot ser que el Messies que alguns creien veure, se’ns torni més shakespearià, més tràgic que mai.

ERC ha recuperat un suport que l’any 2003 va fer història. Pels electors, s’ha acabat el càstig, han expiat el pecat original, simbòlicament representat pel govern Montilla. Junqueras és un líder indiscutit, ara mateix. Les diferències evidents amb l’altre líder que portà a ERC als vint diputats, Josep-Lluís Carod-Rovira, fan preveure que no acabarà com ell, atrapat pel seu propi personatge i per les seves pitjors cares, i que, fent gala de la determinació i el seny que bona part dels catalans li han sabut agrair, sabrà evitar el sectarisme anti-convergent genètic en alguns dirigents de la vella guàrdia i complirà la promesa de ser un soci lleial per poder dur a terme el referèndum que cal per exercir el dret a decidir. Estic segur que, ara per ara, és el partit més atractiu i simpàtic. Alguns deuen penedir-se de no haver signat algun manifest a temps.

CiU i ERC, més l’esquerra alternativa independentista de la CUP, sumen 74 diputats, una majoria clara que aposta per la independència de Catalunya enfront dels de la suma de PSC, PP i C’s, que amb diferències aposten per continuar a Espanya. Ara bé, per combatre els pessimistes com el qui escriu, alguns hi afegeixen sense dubtar-ne els 13 diputats d’ICV-EUiA, resultant un front de 87 diputats sobiranistes que no arriba pels pèls als dos terços del Parlament, i que es correspon als partits que van aprovar la resolució per l’exercici del dret a decidir al darrer ple de la legislatura passada. En tinc dubtes. Iniciativa, conscient que el seu electorat s’ha mobilitzat contra les retallades i en clau social, no crec que tingui masses motivacions per fer cap front amb CiU i ERC, sobretot si aquests dos arriben a algun tipus d’acord i aproven pressupostos junts. L’ambició de tornar a ser l’oposició dura i real contra els ajustos és més forta que al seva adscripció nacional, més autodeterminista que nacionalista.

Per això sóc pessimista. Una CiU afeblida, una ERC pletòrica, una ICV satisfeta per la seva campanya antiretallades però poc predisposada l’acord i una Cup poc acostumada a sumar consensos i a construir ponts – la comoditat i la puresa de l’extraparlamentarisme – em costa de pronosticar que tinguin la generositat i la grandesa de mires que cal en un moment com aquest, si de veritat hem de fer un referèndum o consulta, exercir el nostre dret a decidir i esdevenir un estat lliure i sobirà d’Europa.

Històricament, els exemples d’unitat dels catalans són efímers i incerts, les proves de mesquinesa, massa sovintejades. La Solidaritat Catalana va ser un alçament de la terra, segons don Joan Maragall, que va durar fins que va topar amb les estratègies dels diferents diputats a Madrid,; La Lliga, més enllà de la transversalitat practicada per Prat de la Riba a la Mancomunitat, va ser massa arrogant per entendre un món que finia i les seves complicitats amb les pitjors tensions socials de l’època, la van arraconar. L’ERC republicana, al seu torn, va ser massa sectària i massa abduïda per la República Espanyola, com per teixir qualsevol tipus d’acord amb l’oposició, que no presagiava res de bo. Més recentment, la unitat només durà un instant: El dia 30 de setembre de 2005, quan es va aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya. I, seria llarg d’explicar però va acabar com el rosari de l’Aurora.

Sóc pessimista, ho deia a l’inici, i molt escèptic, però no vull abandonar. Venim de lluny, de 300 anys de mals averanys, i no podem plegar, ni sentir-nos derrotats, ni dir que ja n’hi ha prou i foto al camp. Ha costat tant arribar fins aquí, que no podem dimitir quan tot just comença. Diumenge a la nit, dos persones van coincidir a dir-me que s’havia acabat l’eufòria i l’autocomplaença. Sóc pessimista perquè la situació és més complicada del que havíem desitjat i pronosticat, perquè també tenim ja un record dels darrers deu anys, una indescriptible sensació vertigen els darrers mesos i la perspectiva històrica del darrer segle. Però em sembla que ser-ne conscient i no deixar-se portar ni per vici rebentaire ni per la temptació utòpica és el millor camí avui dia. Alhora, i com deia, evitar de totes, totes la mesquinesa. La meva generació no perdonarà la manca de generositat moral, la pèrdua d’una oportunitat transcendental per fotre a l’adversari, les baixes passions i el càlcul curterminista que fins ara ha abaratat qualsevol bona oportunitat que ens ofereix la història... Aquesta mesquinesa que un cop més pot ser el nostre pitjor defecte i el nostre pitjor enemic. No voldria passar del pessimisme al fatalisme. Llavors, potser si que tot s’haurà acabat i haurem caigut al clot, per molts anys.

23 de novembre 2012

Jo també votaré Mas (Publicat a El Matí Digital)

Una societat madura no ha de tenir por de proclamar el seu vot. Tradicions democràtiques molt més avançades, llargues i sostingudes en el temps no dubten en fer-ho públicament. Al nostre sistema polític encara subsisteixen comportaments de democràcia al bressol: cabines de votació que ningú utilitza als col·legis electorals, jornada de reflexió, normes rígides sobre informació als mitjans públics o de publicació d’enquestes d’intenció de vot – burlades per la xarxa, que no coneix límits materials – van aparellades a una certa hipocresia sobre la neutralitat, la imparcialitat i la professionalitat. Abans de mi, alguns amics han manifestat públicament el seu vot, i en aquest diari, que no té cap preferència de vot dins del camp sobiranista, també se n'han publicat.

L'11 de Setembre vam viure una jornada inoblidable, que ha marcat un punt i a part en la història. La transcendència del moment que ens ha tocat viure no seria tal si l'endemà de trobar-nos al centre de Barcelona convocats per l'ANC, el president Mas no s'hi hagués posat al davant. Si l'abc del lideratge està escrit enlloc, el President va demostrar conèixer-lo tant en la seva al-locució l'endemà de la marxa com, sobretot en la seva intervenció davant del Forum Nueva Economia. En una i altre intervenció va deixar clar que havia fet íntimament seu el clam per un estat propi per Catalunya, a Europa. Mas no ha estat arrossegat, no se l'ha endut la torrentada, sinó que reaccionant ha fet avançar un procés que, siguem sincers, ningú, ni els més optimistes planejaven d'aquests forma vertiginosa.

Tots els moviments d'alliberament nacional, que pretenen provocar canvis profunds en la seva societat, més enllà del simple anar fent, que volen fer possibles els anhels d’una societat, han de tenir i han tingut històricament, un líder. Un líder, que no pot esperar adhesions acrítiques ni evitar que les veus de la consciència que li recordin la fugacitat del moment, però que assumeixi el dolç i a voltes ingrat paper de rostre, bandera, cap de turc, símbol. Artur Mas, ara mateix i de grat o per força, se n'ha convertit i ja sabem i podem veure com les gasten a Madrid amb els que acaben esdevenint líders. I de veres que saben qui acaba sent un líder, perquè aquest és el seu objectiu.

Mas no és un Pujol contra el franquisme, ni un Churchill o un Roosevelt davant el nazisme, ni Kennedy davant la guerra freda o un Mandela davant l'apartheid. Però, com algú que gosa posar en joc la construcció política espanyola, que durant tres cents anys ha intentat acomplir el programa de Felip V, com algú que ha acabat amb els viaranys històrics de la política catalana i que pretén situar Catalunya al bell mig del món que sortirà del gran moment de crisi del segle, se'l veu internacionalment. A Nova York, a París, a Londres, Berlin i Brussel•les no coneixen les subtileses de la polítics catalana, no saben qui és Oriol Junqueras o què representen SI o les Cup. Hi tenen només un nom: Artur Mas.

Avui alguns l’acusen de creure's una mena de Messies redemptor, un Moisés a punt d'alliberar el poble hebreu de l'esclavitud. Algunes imatges no han ajudat a contrarestar aquestes caricatures, que han esbombat, sovint, aquells mateixos que fa anys parlaven d'un Mas robòtic, tecnòcrata, sense ànima. A mi em sembla que Mas ha arribat a la conjuntura actual amb la maduresa i la mirada necessàries, la pell endurida i les travesses fetes, el caràcter i temperament justos pel que s’ha compromès a fer.

Votaré Mas perquè no vull que el projecte sobiranista que ell ha decidit liderar s’afebleixi si s’afebleix ell com a líder. Que ningú, ni ell mateix, pugui creure que un resultat per sota de les expectatives creades vol dir que el país no segueix. Si es mostrés, de cara a nosaltres i de cara al món, que el país no va al ritme dels esdeveniments i que tot havia de canviar perquè tot continués igual, entraríem en una crisi emocional com a país, en una frustració, que ens duraria generacions. I en tot cas, sigui el poble de Catalunya qui valori, al final de la legislatura, si mereixia el crèdit atorgat i si ha estat a l’alçada del que s’esperava d’ell.

Hi ha arguments, fins i tot entre els que creuen que Mas és un bon líder pel procés català, per no votar-lo: el clàssic rebuig a les majories absolutes, el temor que un suport indiscutit i sense el marcatge d'un segon partit permeti tornar als usos de la vella política o la influència pertorbadora d’un Duran i Lleida, que sovint es comporta com un autèntic cavall de Troia a casa convergent. Crec, sincerament, que quan més fort sigui el President, més lliure i més capaç serà de dissipar els dubtes, de lligar curt a Duran o d'enterrar qualsevol temptativa pactista amb l'estat espanyol.

Aquest diari i jo mateix, creiem que el més important és que el Parlament sorgit de les eleccions del 25N tingui una majoria de dos terços a favor de l'estat propi i el dret a decidir. Un desig, que en res obsta una amplia i excepcional majoria de Mas. Un Mas reforçat amb una majoria absoluta i un Junqueras com a Cap de l'Oposició, que amb Iniciativa per Catalunya (i tots aquells partits que tingui representació parlamentària i s’hi afegeixin) sumin un front majoritari que passi dels dos terços desitjats, seria una mostra inapel·lable que Catalunya està seriosament decidida a ser un estat independent. ERC, amb un nou candidat capaç de guanyar noves adhesions, hauria de ser capaç d’assolir aquesta segona posició, sense erosionar la majoria que requereix el President. Un simple transvasament de vots, sense un augment considerable d’ambdues forces, no seria de cap manera satisfactori. Cal dir, però, que per molts ERC encara representa les frustracions de l’adolescència i primera joventut de la nostra generació, desvetllada al món polític a les eleccions del 2003 i 2006. I això, encara pesa. I molt.

 Per tant, si volem donar a aquestes eleccions un caràcter històric, el que hem d'evitar tots plegats és la frivolitat. Pensar que ho tenim tot guanyat i que això ens permet llençar el vot, fer-se l'interessant o quedar-se a casa (quan tants catalans al món no podran exercir aquest dret i aquesta oportunitat, també, històrica per culpa de la burocràcia diplomàtica) ens pot dur a fer un pa com unes hòsties o, per dir-ho amb una altra frase feta, el negoci d'en Robert amb les cabres.

13 de novembre 2012

El meu primer llibre (Publicat a El Matí)


Avui dilluns suposo que ja començarà a treure el cap per algunes llibreries. Al llarg de la setmana anirà trobant el seu lloc a totes les que conegueu. Alguns privilegiats ja el tenen i dimecres passat, quan el vam presentar en públic, ens el van prendre de les mans. Avui, doncs, el meu primer llibre “Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans” comença a caminar sol, després de totes les feinades i les angoixes, les reescriptures i correccions, les ànsies i les il·lusions dipositades o els temors del patidor sense remei, solta ni volta que sóc. Ara mateix, tinc la impressió que imagino té una mare que ha dut al seu ventre nou mesos una criatura i de cop, neix i respira, sent, menja i plora sola. Ja és fora però encara és quelcom propi, intern, carnal. Ara mateix el llibre encara em necessita a mi, perquè el porti arreu, vol que el presenti a tothom, necessita que n’escrigui coses com aquesta i que el faci arribar a amics i mestres, però ben aviat caminarà sol. S’endinsarà per racons que són ignots per mi mateix, arribarà a mans mai saludades, travessarà camins que mai no he pres. Sorprendrà al seu principal perpetrador. De ben segur que en molts casos serà enforat, empolsegat, clos, oblidat. Res que no sigui normal, una vegada passi la febrada de la novetat i tots els qui l’hagin hagut de saludar i lloar, fins i tot aquells a qui hagi repugnat i així ho manifestin amb escarafalls, tornin a d’altres temes.


Per mi aquest llibre haurà estat important. Fins diria que molt important. No només perquè ha estat el meu primer llibre, per aquest caràcter ordinal, amb tot el que això pot significar per algú que va decidir dedicar-se a escriure coses, sinó perquè la redacció d’aquest llibre, que neix de la tesina que vaig haver d’elaborar pels meus estudis, és l’inici d’una projecte d’obra i vida. Ara mateix no sé per on em duran els viaranys de l’incert ofici d’escriure, però estic segur que hi ha una línia ben fina i ben flexible que relligarà el que ara he fet amb qualsevol cosa que d’ara en endavant faci. Perquè m’he submergit en una època – la Catalunya del primer terç de segle XX, entre el 1914 i el 1920 – en uns personatges – la intel·lectualitat ateneista i periodística – en un context – els anys de la Gran Guerra, a Europa, el Noucentisme i la Mancomunitat, al país – i en un àmbit – la premsa, el debat i la literatura – del qual no crec que sigui fàcil marxar-hi. Amb la meva recerca sobre Iberia he trobat el meu petit marc, el meu petit racó des d’on pouar i, com deia dimecres a la presentació del llibre – en que m’acompanyaven l’Amadeu Cuito, nét de don Amadeu Hurtado, un dels homes d’Iberia i d’aquesta època daurada que em sedueix i Enric Juliana, un mestre i autèntic referent – crec molt possible que els joves que escrivim, que fem de periodistes, que volem fer quelcom en aquest país des de la literatura, ens haguem d’abeurar de les fonts d’aquella època en que es va traçar un catalanisme cosmopolita, europeu, liberal i republicà, en la millor de les excepcions del terme. Per tant, segur que hi haurà feina per fer.

Fugint de mitomanies, de pur arqueologisme, de la fascinació vana i estèril i del ranci i la naftalina, sempre hauré partit d’aquesta primera fita. D’aquest “Per França i Anglaterra” que tot just ara comença, com deia a caminar sol. I a partir d’aquí, potser un altre estudi periodístic, potser una biografia d’alguns pròcer o, qui sap, fins i tot és possible alguna cosa de ficció, inclús, perquè no, una novel·la. Ara però, com un pare, com a una mare, com una llevadora, només em queda contemplar el desvetllar-se a la vida del meu primer llibre.

Ja em direu.

11 de novembre 2012

Joan Sales, entre cingleres i espadats (Publicat a Valors)

“Del Senyor Sales? i tant que me’n recordo! Era com d’esquerres però sempre era a missa en les festes de precepte.’” Així recordava fa pocs dies un padrí de Siurana, assegut en un pedrís sota un dèbil sol de finals d’octubre, a l’escriptor i editor Joan Sales, del que se’n compleixen cent anys del seu naixement, just aquest mes de novembre. Al poblet de Siurana, just a dalt d’una cinglera al peu d’un riu del mateix nom, a la Serra de Prades i davant del Montsant, Sales hi havia arribat amb la seva dona Núria Folch en una de les excursions filològiques, per compte del seu amic Joan Coromines, que feien a la recerca de l’informador ideal: vell, nascut al terme i analfabet, per tal que la seva parla fos més pura. L’escriptor, que acabava de tornar de l’exili, va quedar impactat per aquest paisatge dur, rocós, clivellat, de difícil accés, i per aquest poble dalt d’un espadat, apartat però ferm, testimoni del pas de moros i cristians, de càtars i de cartoixans de la veïna Scala Dei.

Si algú coneix la llar de Sales a Barcelona, al Coll, construïda de forma anàrquicament humana sobre un turó del Carmel, on s’hi ha d’accedir per un camí empinat poc transitat i on el privilegiat visitant descobreix una casa extraordinàriament fascinant i acollidora, no té cap dubte que l’escriptor no podia triar Calella de Palafrugell per estiuejar o anar-hi el caps de setmana. A Siurana Sales hi troba un lloc per llegir amb calma, per treballar incansablement en els textos que publicava o escrivia i, alhora, per fer d’avi. Avui, la seva néta, hereva i editora, conserva la casa, anònima i allunyada del turisme de visita guiada i dinar opípar, però també d’escala i risc, que comença a ocupar la bellesa de Siurana.

El paisatge on hom porta a terme la seva obra no defuig, ni en Sales ni en cap dels grans autors del país, el paisatge vital de l’home que la porta a terme. El Sales que ha viscut l’ensorrament dels somnis d’un país jove i el fracàs d’aquesta joventut; que es presenta voluntari per lluitar per Catalunya sense obviar les dures crítiques al desori del bàndol republicà i els crims fets en nom de la revolució; que és a la trinxera i acaba com a oficial en la retirada, que viu la desfeta del país i la mort del seu amic Màrius Torres des de l’exili i que torna de Mèxic sense deixar de combatre ni un sol moment; que manté la fidelitat al país i retorna a un cristianisme compromès i originari, es condensa en el que ell veu, des de la tomba on reposa, a la rocosa terra de Siurana, a l’ombra d’una església romànica, amb l’esperança de la frondositat de Prades al davant i la remor del riu, als peus: El país resistent, ferm, sense concessions, sense renúncies, verdader i veritable, entre cingleres i espadats.