11 de novembre 2012

Joan Sales, entre cingleres i espadats (Publicat a Valors)

“Del Senyor Sales? i tant que me’n recordo! Era com d’esquerres però sempre era a missa en les festes de precepte.’” Així recordava fa pocs dies un padrí de Siurana, assegut en un pedrís sota un dèbil sol de finals d’octubre, a l’escriptor i editor Joan Sales, del que se’n compleixen cent anys del seu naixement, just aquest mes de novembre. Al poblet de Siurana, just a dalt d’una cinglera al peu d’un riu del mateix nom, a la Serra de Prades i davant del Montsant, Sales hi havia arribat amb la seva dona Núria Folch en una de les excursions filològiques, per compte del seu amic Joan Coromines, que feien a la recerca de l’informador ideal: vell, nascut al terme i analfabet, per tal que la seva parla fos més pura. L’escriptor, que acabava de tornar de l’exili, va quedar impactat per aquest paisatge dur, rocós, clivellat, de difícil accés, i per aquest poble dalt d’un espadat, apartat però ferm, testimoni del pas de moros i cristians, de càtars i de cartoixans de la veïna Scala Dei.

Si algú coneix la llar de Sales a Barcelona, al Coll, construïda de forma anàrquicament humana sobre un turó del Carmel, on s’hi ha d’accedir per un camí empinat poc transitat i on el privilegiat visitant descobreix una casa extraordinàriament fascinant i acollidora, no té cap dubte que l’escriptor no podia triar Calella de Palafrugell per estiuejar o anar-hi el caps de setmana. A Siurana Sales hi troba un lloc per llegir amb calma, per treballar incansablement en els textos que publicava o escrivia i, alhora, per fer d’avi. Avui, la seva néta, hereva i editora, conserva la casa, anònima i allunyada del turisme de visita guiada i dinar opípar, però també d’escala i risc, que comença a ocupar la bellesa de Siurana.

El paisatge on hom porta a terme la seva obra no defuig, ni en Sales ni en cap dels grans autors del país, el paisatge vital de l’home que la porta a terme. El Sales que ha viscut l’ensorrament dels somnis d’un país jove i el fracàs d’aquesta joventut; que es presenta voluntari per lluitar per Catalunya sense obviar les dures crítiques al desori del bàndol republicà i els crims fets en nom de la revolució; que és a la trinxera i acaba com a oficial en la retirada, que viu la desfeta del país i la mort del seu amic Màrius Torres des de l’exili i que torna de Mèxic sense deixar de combatre ni un sol moment; que manté la fidelitat al país i retorna a un cristianisme compromès i originari, es condensa en el que ell veu, des de la tomba on reposa, a la rocosa terra de Siurana, a l’ombra d’una església romànica, amb l’esperança de la frondositat de Prades al davant i la remor del riu, als peus: El país resistent, ferm, sense concessions, sense renúncies, verdader i veritable, entre cingleres i espadats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada