25 de desembre 2012

El Nadal del meu pare (Publicat a El Matí)

Les festes nadalenques a casa començaven molt d’hora i sempre i puntualment marcades pel pessebre. Com aquells fallers de València que encara no han cremat la Falla ja pensen en la propera, una vegada desmuntat el pessebre al menjador de casa ja estàvem planejant com farien el següent. Els plànols, esbossos i esquemes marcaven la topografia de la futura recreació del Betlem i la Judea. Era el moment de construir el bastiment de l’obra, amb mecano, llistons i fullola; de baixar del traster els sacs de suro acumulat, esmicolat i polsegós de tants anys – també aquell tronca sencer que ens resistíem a trencar i que sempre ens feia nosa i ens era útil, a parts iguals. Abans, però, tocava visitar la fira de Santa Llúcia, el primer dia que obrien ja gairebé a finals de novembre i amb poc fred. Anàvem a saludar als firaires amics i a comprar nous personatges per la nostra família pessebrista. Primer foren les d’en Castells de 8 cm., l’ortodòxia hebrea de l’escola de Barcelona. Després, acollírem la gent d’en José Luís Mayo, de Madrid, ja molt més alts i ferms, i darrerament entraven colles d’en Delgado – fets a imatges dels nostres dissenys – de la Montserrat Ribes i d’altres artistes. Com un tresor guardàvem el naixement de la Montserrat Carratalà, que van venir a l’Hospital amb nosaltres aquell 1997, i que en el trasllat de casa va extraviar-se’ns el Nen Jesús, al que no vam trobar pas al Temple entre els doctors de la Llei. Una vegada esteses sobre el bufet del menjador, tocava anar a la muntanya i als nostres racons secrets trobar la molsa verda i la molsa blanca, la sorra, les pedres, les atzavares i les mates. Allà vam aprendre a estimar la natura i a cuidar el bosc. I amb tot, aviat construíem la petita obra, amb un riu de vidre transparent, amb tot el suro en equilibri sense cap clau, amb tota la verdor i la sequedat de la molsa i amb cada figura fent el seu paper. L’Infant a la cova amb els seus pares i el bou i la mula; els pastors al ras expectants a l’anunci de l’Àngel; els Reis d’Orient, de camí; pescadors, mestresses, pastors, vells i nens en marxa i en un racó ocult, el caganer.

En tot això ja érem a mitjans de desembre. I el dia 24 tocava anar a buscar un regal per la mare, que amagaríem a sota la manta del tió, sempre a última hora, sempre sense amb els nervis de no saber què regalar. Després de cantar i picar-lo, com cada any exclamaria “però què heu fet!” i obriria una joia, un abric o unes entrades per un concert. Ella, al seu torn, sempre trauria una corbata o una camisa i diria “Per Nadal, qui res no estrena res no val”. L’endemà, tu muntaries la llarga taula i prepararies les estovalles i els plats. L’escudella fumejaria en l’alta olla i el pollastre cada any experimentaria en diferents receptes. El dia de Nadal reunia a casa família de tots dos costats, de diferents orígens. Els avis presidint, per raó d’edat i la mare en una punta per ser a prop de la cuina. Nervis, golafrareria, sobres, tiberi, taps de cava esclatant i tu acabant-ho tot amb una gana proverbial. El dia se’ns allargaria fins al vespre, en que despararies taula mirant la televisió. Algun esport o concurs de billar. Gran amfitrió, en els dinars de Sant Esteve a casa la teva germana o de Reis a casa la teva tia, també eres l’encarregat d’obrir el cava, de tallar les pinyes, els torrons o el tortell de Reis i d’escurar el plat del que teníem poca gana. Abans de tancar el cicle de festes, encara hi hauria el matí de Cap d’Any, mirant junts el Concert de Viena i els Salts d’Esquí Garmisch Partenkirchen, la Nit de Reis en que aniríem a veure la cavalcada i encabat, soparíem a casa amb padrins i tiets, i el matí de Reis, en que estendríem els regals com quan hi havia màgia, misteri i em vau regalar la bicicleta.

Aquest era el Nadal del meu pare, el constructor dels nostres misteris, l’ànima de les nostres celebracions de Nadal. Unes festes de Nadal que ja no tornaran tal com les he explicades, però de les que mantindrem el record sempre viu, sempre jove i sempre màgic.

23 de desembre 2012

"Ordem e pogresso" (Publicat a El Matí Digital)

Fins en tres discursos ha aparegut l’expresident brasiler Luis Inácio Lula da Silva, en el debat d’investidura. El primer dia del ple, el flamant premi Internacional Catalunya va aparèixer al discurs d’Artur Mas, qui fent seva aquella estratègia pujoliana de citar una patum progre per desconcertar l’esquerra, va recórrer a una metàfora ferroviària de l’antic mandatari brasiler. En la segona jornada, ha estat Alícia Sánchez Camacho qui ha abandonat un moment el seu discurs verd Guardia Civil –com a bona filla del cos–, per referir-s’hi en una jugada bruta, insinuant concomitàncies entre els problemes de corrupció del Partido dos Trabalhadores de Lula, que van afectar a alguns ministres i parlamentaris, i els presumptes escàndols en que es veurien implicats dirigents convergents, atiats convenientment per la premsa madrilenya, aquests dies. Per sort, després de l’atac imprevist, l’expresident del país de Ronaldinho Gaúcho i Caetano Veloso ha tornat a ser citat per Joan Herrera, qui ha volgut rescatar un dels governants d’esquerres més reeixits de la darrera dècada, de les mans impures de la dreta sense sensibilitat social. Herrera, per cert, ha fet aparèixer al seu speech dos dirigents d’esquerres, més del continent americà, el bolivià Evo Morales i l’equatorià Rafael Correa. Dos dirigents de qui Lula, per cert, en recela o en fuig, directament. Curiós observar els canvis en les referències internacionals del catalanisme: de la socialdemocràcia sueca al Brasil potència mundial.

Com dèiem, el discurs de Sánchez Camacho ha estat un discurs dur, legalista, on en tot moment s’ha insinuat el tricorni. Els crits de “La ley, la ley” d’una diputada de la darrera filera popular, quan Artur Mas parlava de la voluntat del poble de Catalunya, feien estremir i l’enyor de la Convergència moderada, pal de paller, pujolista i espai central, feien posar vermell si hom recordava que en aquella època passada regia el PP l’avui eurodiputat Aleix Vidal-Quadras. Si dèiem que Camacho havia fet un discurs d’autoritarisme i legalitat estatalista amb ressonàncies benemèrites, ni que sigui per la presència entre el seu grup d’un oficial artilleria podem dir que en el d’Albert Rivera hi ressonava en tot moment l’amenaça de l’article 8 de la Constitució Espanyola, tòtem i tabú del grup espanyolista.

Per part d’Iniciativa, Joan Herrera ha tornat a fer mèrits per ser considerat el veritable Cap de l’Oposició, per més que l’autoproclamat líder Pere Navarro hagi volgut desposseir Junqueras d’aquesta dignitat instituida durant el mandat de Pasqual Maragall. Amb un discurs dur, que recordava a l’orador implacable que va ser Rafael Ribó – present a la tribuna de convidats, com a Síndic de Greuges – però al que s’hi podia llegir el desconcert que li havia provocat no poder atacar un programa de govern en que fins i tot hi ha impostos a les begudes amb excés de sucre, el que auguro que s’acabarà coneixent com la taxa de la Coca-cola.

Però la sorpresa de la jornada no l’ha protagonitzat cap d’aquests joves però prou bregats parlamentaris, sinó el líder del grup que més expectació ha generat des de la constitució del Parlament, David Fernández de la Candidatura d’Unitat Popular.. Que no ens enganyi l’estètica, de la que hem discutit molt aquests dies: la intervenció ha estat ideològicament contundent i ortodoxa des del punt de vista de l’esquerra alternativa, però si les primeres impressions d’ahir ja van ser molt positives, el seu discurs pausat, serè, trufat de cites i poesia, barroc i vellutat fins i tot, ha sorprès als qui potser esperaven una proclama batasuna. El mateix President, a la seva rèplica ha agraït la mà estesa en el dret a decidir que la Cup presenta al costat del seu ja simbòlic puny esquerra alçat, amb aquell desconcert que et sovint provoca el fet que et sorprengui aquella o aquell en qui menys confiaries. Les formes i el to cordial de Fernández, que juntament amb els seus companys de grup s’ha aixecat en senyal de respecte quan Artur Mas ha estat investit i ha baixat des de la darrera bancada a saludar efusivament al President, han contrastat amb la pregona mala educació dels diputats del PP i C’s. Significativa d’aquest nou ambient sorollós i italianitzant (quan no espanyolitzat) del Parlament, ha estat l’espècie de competició entre la veterana Dolors Montserrat i Jordi Cañas, pel títol del diputat més mal educat de la “Muntanya”.

I així ha acabat el debat d’investidura en que Artur Mas ha tornat a ser investit President. Un debat en que s’ha discutit de formes, de fons, de progrés social, d’ordre (ordre social i econòmic, també), i en que ha aparegut reiteradament un convidat inesperat, l’expresident del Brasil. Un país, esdevingut potser ara la nova referència, que per té com a divisa “Ordem e progresso”. Una idea que hauria de ser avui profundament meditada pels diputats de la X legislatura si volen encarar el repte que ahir exposava el President de la Generalitat: Esdevenir un país lliure entre les nacions lliures del món.

L'hora greu (Publicat a El Matí Digital)

Oriol Junqueras, que no esperava ahir ser investit de cap dignitat però és conscient del seu poder i de la importància de les seves paraules ho va expressar amb una frase on ressonava el President Companys del 6 d'Octubre: “L’hora que viu el nostre país és una hora greu”. Encara no sabem si serà gloriosa, però el to de gravetat, sense estridències, falsa èpica, eixelebraments o cridòria va ser el dominant de la jornada d’ahir.

Això no vol dir que fos una tarda sense contingut, profunditat o claredat. Si no fos perquè venim de les jornades heroiques de la manifestació de la Diada i dels seus dies posteriors, algunes de les frases pronunciades ahir ens semblarien, literalment un somni. Va iniciar el seu discurs el President de la Generalitat Artur Mas, que espera tornar a ser investit avui, deixant perfectament clar l’objectiu de fer la consulta al poble de Catalunya en aquesta legislatura i fer-la amb l’objectiu de ser “un país normal entre els països normals del món”. És a dir, exercir el dret a l’autodeterminació, com ha dit al final del seu discurs. Déu n’hi do! Això sí, sense esmentar la data que tanta discussió, estira i arronsa i hores de debat i demora ha suposat per a la signatura de l’anomenat Pacte de la Llibertat.

El Dr. Junqueras, en la seva primera intervenció davant el Parlament de Catalunya va sorprendre a tots per la brillant oratòria que gasta i que honora als clàssics del parlamentarisme sense papers, esquemes ni idees escrites, perfectament travada, però alhora per l’alt contingut econòmic i polític del seu discurs. Si algú havia previst que ERC seria monotemàtica amb la independència com a tòtem, estava ben equivocat. Una vegada establert l’acord per la consulta i anunciada aquesta pel President, l’instituït Cap de l’Oposició –segons el protocol establert durant el mandat del President Maragall– es va poder dedicar a enumerar el contingut socioeconòmic de l’acord, amb el tarannà bonhomiós però contundent que ens anirà acostumant. Una mostra d’aquesta mà de ferro en guant de seda de l’Alcalde de Sant Vicenç dels Horts es va veure en un dels moments més desagradables de la tarda i que va estar a punt de fer-li perdre el fi de l’exposició, quan exposant les procedències dels seus conciutadans de diferents orígens espanyols, va rebre la befa de l’avui nombrós grup parlamentari espanyolista que respon al civilitzat nom de Ciutadans. Els escarafalls provocats quan just es referia als catalans “vinguin d’on vinguin” – i que va demostrar el caràcter profundament ètnic del partit de Rivera i Cañas– van acabar sobtadament amb una ràpida finta de Junqueras, que sense despentinar-se va salvar el discurs i va fer callar als èmuls del grup de la Muntanya.

Precisament, ahir vam poder assistir a un Parlament molt més sorollós, més procliu a l’estirabot i a la interrupció, al comentari en veu alta o la burla, sorna, mofa, befa o pulla. Els nous temps, fins i tot aquest temps que Junqueras qualificava de greus, no estant renyits amb canvis d’estil en un Parlament conegut fins ara per la seva exquisida educació i pel seu versallisme, i que ara sembla ja definitivament italianitzat. O qui sap si, pel que fa als usos parlamentaris, paradoxalment espanyolitzat.

 Per acabar, ningú ens acusarà de maniqueus si diem que amb la intervenció de Pere Navarro, un altre novell al faristol de l’hemicicle de la Ciutadella, el nivell de l’oratòria va baixar uns tons. El líder del PSC va gastar bona part del seu temps en retrets, rancúnies i lamentacions. Ara bé, va deixar a tothom amb un pam de nas anunciant l’abstenció del PSC en tot el que fes referència a la consulta pel dret a decidir. Tot i els dubtes i interrogants que genera aquesta inesperada sortida, qui hauria dit fa uns mesos que el PSC acceptaria amb tanta naturalitat l’exercici del dret a decidir de Catalunya, encara que sigui ben envernissat de federalisme i legalitat, amb entranyables evocacions a la reforma de Constitució Espanyola i la inefable a conversió del Senat en una cambra de representació territorial…? Aquesta menció, per cert, potser obligada perquè des de la tribuna de convidats se’l mirava gèlid, impertèrrit i hieràtic el seu antecessor, l’avui senador i exPresident José Montilla. També ha estat digna d’esment la referència, ja reiterada durant la campanya, dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 per part del diputat Navarro. Seria una insignificant anècdota si no fos que, juntament amb la reiteració federalista, tot no ens evoqués al President Pasqual Maragall, de tràgic final a can PSC i que ahir no vam veure a l’espai reservat als exPresidents del Parlament i la Generalitat.

Qui si que hi vam veure va ser el President Jordi Pujol que va protagonitzar la que es pot considerar la imatge de la jornada, en una distesa i molt cordial conversa amb el diputat de la CUP, David Fernàndez durant un recés del debat i ja amb gairebé l’hemicicle i les tribunes buides –fins aquell moment repletes de personalitats i periodistes– i a qui segons sembla, l’exPresident, gran fisonomista, havia conegut en l’enregistrament d’un treball periodístic coordinat per l’avui polític independentista d’esquerres. Una representació gràcia, tan sui generis com es vulgui, d’aquella continuïtat – també política– preconitzada per Eugeni d’Ors i Josep Ferrater Mora, de qui enguany en celebrem el centenari, que no va trigar a córrer per les xarxes socials.

19 de desembre 2012

El camí al 2014 (Article publicat a El Matí)

Els resultats electoral del 25-N van desbaratar els plans i bona part de l’entusiasme desfermat per la manifestació històrica de la Diada. En certa manera i fent de la necessitat virtut, va abaixar l’eufòria i l’autocomplaença, dos grans enemics de l’èxit en una empresa tan complicada com crear un estat de bell nou, revertint segles. Alguns vam apuntar des del primer moment un alt nivell de pessimisme sobre la consecució d’un acord ferm i sòlid entre les dues principals forces del país per transformar políticament els anhels de la manifestació independentista de l’11 de Setembre i que la possibilitat plausible que la consecució d’una Catalunya sobirana anés de mal borràs. Només calia rememorar la història certa de la Catalunya contemporània, de la Setmana Tràgica al pistolerisme, del 6 d’Octubre al 19 de juliol, per trobar mostres de sectarisme, manca de concòrdia i generositat i grandesa política dels nostres il·lustres avantpassats polítics.

Alhora, i pel que feia a les possibilitats concretes d’entesa entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, la il·lusió desfermada –gairebé obligatòria si no es volia caure en l’altre pecat capital dels catalans, el fatalisme aparellat de rebentisme– no podia amagar seriosos dubtes. D’ençà de 1999, quan Pujol preferí el PP per governar la seva etapa crepuscular, passant per l’aposta d’ERC per un tripartit justificat en l’alternança necessària el 2003 i un altre de molt més complicada fonamentació, l’any 2006, les relacions entre els dos partits han estat marcades per la malfiança i el ressentiment. Comprensibles, d’altra banda.

Ser pessimista, doncs, era ingrat, antipàtic, però realista, vist el panorama que ens havien ofert les eleccions i venint d’on veníem. Elements com l’estúpidament enrevessada discussió sobre dates concretes, no deixaven d’engrandir aquest pessimisme. Encara que com s’assegurava l’acord era absolutament necessari, la única sortida possible, ha estat gratament sorprenent que finalment s’assolís un pacte entre les dues forces que, a banda de garantir la investidura del President Mas i assegurar l’estabilitat del govern, fixés l’acord per la celebració de la consulta d’autodeterminació pel 2014.

Tant ha sorprés l’anomenat “Pacte de la llibertat” que fins i tot als més escèptics ens ha fet contents. El meu amic Manuel Cuyàs ho deia en un twit: “Sigui com sigui, l'escepticisme no impedeix que sigui molt feliç”. En el meu cas, perquè per una vegada sembla que s’ha deixat enrere aquell vici del qual he parlat d’ençà de la nit electoral. Una mesquinesa que no ha deixat de fer acte de presència en diversos moments i en encarnacions diverses. Però no ens enganyem, de cara al 2014 res està guanyat. Tot, tot just comença ara. Caldrà molta abnegació, sacrifici, valentia, coratge, seriositat, audàcia, voluntat i, altra vegada, generositat i grandesa morals. Res està assegurat i cal eixamplar, enfortir, garantir i fer créixer la majoria per a la independència. La veritable feina comença ara, serà àrdua i gens senzilla, caldrà paciència i esperit constructiu, convèncer més que vèncer i unir més que disgregar. Qui no estigui disposat a fer-la, qui prefereixi el triomfalisme i la frivolitat que malbaraten qualsevol somni, qui vulgui dormir a la palla per després mortificar-se, que ho digui ara o s’enretiri. El país no acceptarà que s’abarateixi el somni i els pessimistes no voldrem que ningú ens doni la raó pòstumament.

Ara bé, la data del 2014 finalment acordada dóna alguns bons motius per l’esperança: Coincidirà amb el centenari de la Mancomunitat, la primera experiència institucional catalana després de la desfeta de 1714, constituïda en gran part sobre la generositat d’Enric Prat de la Riba, que com a dirigent de la Lliga Regionalista es va saber envoltar dels millors homes del moment –molts d’ells absolutament distants dels seus punts de vista socials i polítics, com Rafael Campalans, Pompeu Fabra o Antoni Rovira i Virgili– per tirar endavant un projecte de construcció nacional, cívica i cultural d’un país que portava un parell de segles políticament vençut i espiritualment somort. Un exemple de la grandesa necessària en aquests moments. Alhora, decidir sobre el nostre futur en coincidència amb el tri-centenari de la pèrdua de les nostres llibertats l’any 1714, no deixa de ser de justícia històrica. O millor encara, de justícia poètica.

10 de desembre 2012

L’exèrcit derrotat del Cardenal Montini (Publicat a Valors)

Jordi Pujol, un cristià que mai se n’ha amagat de ser-ho i per qui el fet religiós ha estat fonamental en la seva formació i en la seva trajectòria política, es confessa un soldat fidel de l’exèrcit derrotat del Cardenal Montini, és a dir un catòlic que va abocar tota la seva esperança en el Concili Vaticà II i, especialment, en el pontificat de Giovanni Battista Montini, Pau VI, que va ser l’encarregat de desenvolupar l’obra endegada pel seu predecessor Joan XXXIII. Un soldat fidel, perquè continua creient fermament en aquella Església oberta i posada al dia, però d’un exèrcit derrotat, perquè aquell intent de conjuminar liberalisme i tradicionalisme va fracassar i, en molts aspectes els papats de Wojtyla i Ratzinger han estat un fre a aquestes tendències que a la Catalunya de finals del franquisme, on l’Església feia grans esforços per deixar enrere el nacional-catolicisme, van tenir una gran estima.

Un dels vells quarters d’hivern d’aquest exèrcit derrotat a Catalunya el tinc ara molt prop de casa, al convent dels Caputxins de Sarrià. Encara avui, si hom s’hi acosta un diumenge podrà sentir un dels religiosos més simbòlics d’aquest cristianisme conciliar a casa nostra el Pare Joan Botam, antic Provincial dels Fra Menors Caputxins de Catalunya, promotor d’un munt d’iniciatives a favor de la pau i l’ecumenisme i amb un paper destacat durant en la lluita contra la dictadura. Precisament, el convent és conegut per ser l’escenari de “la Caputxinada”, quan el cenobi acollí la constitució Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona l’any 1966. Però no només va ser una ocasió simbòlica, sinó que a les darreries de la dictadura, alguna persona buscada per la policia havia trobat refugi entre els frares, d’entre els quals també fou cèlebre el pare Jordi Llimona, militant i fundador del PSC.

Com dèiem, cada diumenge la petita església s’omple d’aquests vells cristians del concili, soldats derrotats com Pujol, que van posar totes les esperances en un a Església diferent d’aquella en que havien estat educats després de la guerra. Matrimonis de cap a setanta anys, vinguts de diferents punts de la ciutat, que no acudeixen a una missa més, sinó al que queda del seu món de joventut compromesa. Els seus fills, en molts casos allunyats dels anhels jovenívols dels progenitors, no els acompanyen mai; els néts no en sabran pas res d’aquest exèrcit on lluitaren els seus avis.

 Potser aquests somniadors han perdut guerra perquè entre ells i els que aspiren a tornar l’esplendor de la Cristiandat perduda, que tampoc serà, hi ha una terra de ningú secularitzada, indiferent, gens predisposada a aquests últims guerrers de l’ortodòxia, però tampoc a fer d’exèrcit de reforç dels qui ja tothom sap que han perdut la guerra. Entranyable i sentenciada tropa montiniana, creients entre les benaurances i la transcendència.