25 de desembre 2012

El Nadal del meu pare (Publicat a El Matí)

Les festes nadalenques a casa començaven molt d’hora i sempre i puntualment marcades pel pessebre. Com aquells fallers de València que encara no han cremat la Falla ja pensen en la propera, una vegada desmuntat el pessebre al menjador de casa ja estàvem planejant com farien el següent. Els plànols, esbossos i esquemes marcaven la topografia de la futura recreació del Betlem i la Judea. Era el moment de construir el bastiment de l’obra, amb mecano, llistons i fullola; de baixar del traster els sacs de suro acumulat, esmicolat i polsegós de tants anys – també aquell tronca sencer que ens resistíem a trencar i que sempre ens feia nosa i ens era útil, a parts iguals. Abans, però, tocava visitar la fira de Santa Llúcia, el primer dia que obrien ja gairebé a finals de novembre i amb poc fred. Anàvem a saludar als firaires amics i a comprar nous personatges per la nostra família pessebrista. Primer foren les d’en Castells de 8 cm., l’ortodòxia hebrea de l’escola de Barcelona. Després, acollírem la gent d’en José Luís Mayo, de Madrid, ja molt més alts i ferms, i darrerament entraven colles d’en Delgado – fets a imatges dels nostres dissenys – de la Montserrat Ribes i d’altres artistes. Com un tresor guardàvem el naixement de la Montserrat Carratalà, que van venir a l’Hospital amb nosaltres aquell 1997, i que en el trasllat de casa va extraviar-se’ns el Nen Jesús, al que no vam trobar pas al Temple entre els doctors de la Llei. Una vegada esteses sobre el bufet del menjador, tocava anar a la muntanya i als nostres racons secrets trobar la molsa verda i la molsa blanca, la sorra, les pedres, les atzavares i les mates. Allà vam aprendre a estimar la natura i a cuidar el bosc. I amb tot, aviat construíem la petita obra, amb un riu de vidre transparent, amb tot el suro en equilibri sense cap clau, amb tota la verdor i la sequedat de la molsa i amb cada figura fent el seu paper. L’Infant a la cova amb els seus pares i el bou i la mula; els pastors al ras expectants a l’anunci de l’Àngel; els Reis d’Orient, de camí; pescadors, mestresses, pastors, vells i nens en marxa i en un racó ocult, el caganer.

En tot això ja érem a mitjans de desembre. I el dia 24 tocava anar a buscar un regal per la mare, que amagaríem a sota la manta del tió, sempre a última hora, sempre sense amb els nervis de no saber què regalar. Després de cantar i picar-lo, com cada any exclamaria “però què heu fet!” i obriria una joia, un abric o unes entrades per un concert. Ella, al seu torn, sempre trauria una corbata o una camisa i diria “Per Nadal, qui res no estrena res no val”. L’endemà, tu muntaries la llarga taula i prepararies les estovalles i els plats. L’escudella fumejaria en l’alta olla i el pollastre cada any experimentaria en diferents receptes. El dia de Nadal reunia a casa família de tots dos costats, de diferents orígens. Els avis presidint, per raó d’edat i la mare en una punta per ser a prop de la cuina. Nervis, golafrareria, sobres, tiberi, taps de cava esclatant i tu acabant-ho tot amb una gana proverbial. El dia se’ns allargaria fins al vespre, en que despararies taula mirant la televisió. Algun esport o concurs de billar. Gran amfitrió, en els dinars de Sant Esteve a casa la teva germana o de Reis a casa la teva tia, també eres l’encarregat d’obrir el cava, de tallar les pinyes, els torrons o el tortell de Reis i d’escurar el plat del que teníem poca gana. Abans de tancar el cicle de festes, encara hi hauria el matí de Cap d’Any, mirant junts el Concert de Viena i els Salts d’Esquí Garmisch Partenkirchen, la Nit de Reis en que aniríem a veure la cavalcada i encabat, soparíem a casa amb padrins i tiets, i el matí de Reis, en que estendríem els regals com quan hi havia màgia, misteri i em vau regalar la bicicleta.

Aquest era el Nadal del meu pare, el constructor dels nostres misteris, l’ànima de les nostres celebracions de Nadal. Unes festes de Nadal que ja no tornaran tal com les he explicades, però de les que mantindrem el record sempre viu, sempre jove i sempre màgic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada