10 de desembre 2012

L’exèrcit derrotat del Cardenal Montini (Publicat a Valors)

Jordi Pujol, un cristià que mai se n’ha amagat de ser-ho i per qui el fet religiós ha estat fonamental en la seva formació i en la seva trajectòria política, es confessa un soldat fidel de l’exèrcit derrotat del Cardenal Montini, és a dir un catòlic que va abocar tota la seva esperança en el Concili Vaticà II i, especialment, en el pontificat de Giovanni Battista Montini, Pau VI, que va ser l’encarregat de desenvolupar l’obra endegada pel seu predecessor Joan XXXIII. Un soldat fidel, perquè continua creient fermament en aquella Església oberta i posada al dia, però d’un exèrcit derrotat, perquè aquell intent de conjuminar liberalisme i tradicionalisme va fracassar i, en molts aspectes els papats de Wojtyla i Ratzinger han estat un fre a aquestes tendències que a la Catalunya de finals del franquisme, on l’Església feia grans esforços per deixar enrere el nacional-catolicisme, van tenir una gran estima.

Un dels vells quarters d’hivern d’aquest exèrcit derrotat a Catalunya el tinc ara molt prop de casa, al convent dels Caputxins de Sarrià. Encara avui, si hom s’hi acosta un diumenge podrà sentir un dels religiosos més simbòlics d’aquest cristianisme conciliar a casa nostra el Pare Joan Botam, antic Provincial dels Fra Menors Caputxins de Catalunya, promotor d’un munt d’iniciatives a favor de la pau i l’ecumenisme i amb un paper destacat durant en la lluita contra la dictadura. Precisament, el convent és conegut per ser l’escenari de “la Caputxinada”, quan el cenobi acollí la constitució Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona l’any 1966. Però no només va ser una ocasió simbòlica, sinó que a les darreries de la dictadura, alguna persona buscada per la policia havia trobat refugi entre els frares, d’entre els quals també fou cèlebre el pare Jordi Llimona, militant i fundador del PSC.

Com dèiem, cada diumenge la petita església s’omple d’aquests vells cristians del concili, soldats derrotats com Pujol, que van posar totes les esperances en un a Església diferent d’aquella en que havien estat educats després de la guerra. Matrimonis de cap a setanta anys, vinguts de diferents punts de la ciutat, que no acudeixen a una missa més, sinó al que queda del seu món de joventut compromesa. Els seus fills, en molts casos allunyats dels anhels jovenívols dels progenitors, no els acompanyen mai; els néts no en sabran pas res d’aquest exèrcit on lluitaren els seus avis.

 Potser aquests somniadors han perdut guerra perquè entre ells i els que aspiren a tornar l’esplendor de la Cristiandat perduda, que tampoc serà, hi ha una terra de ningú secularitzada, indiferent, gens predisposada a aquests últims guerrers de l’ortodòxia, però tampoc a fer d’exèrcit de reforç dels qui ja tothom sap que han perdut la guerra. Entranyable i sentenciada tropa montiniana, creients entre les benaurances i la transcendència.

1 comentari:

  1. M'he identificat molt amb l'article, en especial a partir del punt, quasi al final, "al que queda del seu món de joventut compromesa. Els seus fills, en molts casos allunyats dels anhels jovenívols dels progenitors, no els acompanyen mai; els néts no en sabran pas res d’aquest exèrcit on lluitaren els seus avis.

    Potser aquests somniadors han perdut guerra perquè entre ells i els que aspiren a tornar l’esplendor de la Cristiandat perduda, que tampoc serà, hi ha una terra de ningú secularitzada, indiferent, gens predisposada a aquests últims guerrers de l’ortodòxia, però tampoc a fer d’exèrcit de reforç dels qui ja tothom sap que han perdut la guerra", ha estat tal com m'ho planteges, llàstima que impliquis a un polític, m'hi sobrava. Joan Manuel (el nitus)

    ResponElimina