23 de desembre 2012

L'hora greu (Publicat a El Matí Digital)

Oriol Junqueras, que no esperava ahir ser investit de cap dignitat però és conscient del seu poder i de la importància de les seves paraules ho va expressar amb una frase on ressonava el President Companys del 6 d'Octubre: “L’hora que viu el nostre país és una hora greu”. Encara no sabem si serà gloriosa, però el to de gravetat, sense estridències, falsa èpica, eixelebraments o cridòria va ser el dominant de la jornada d’ahir.

Això no vol dir que fos una tarda sense contingut, profunditat o claredat. Si no fos perquè venim de les jornades heroiques de la manifestació de la Diada i dels seus dies posteriors, algunes de les frases pronunciades ahir ens semblarien, literalment un somni. Va iniciar el seu discurs el President de la Generalitat Artur Mas, que espera tornar a ser investit avui, deixant perfectament clar l’objectiu de fer la consulta al poble de Catalunya en aquesta legislatura i fer-la amb l’objectiu de ser “un país normal entre els països normals del món”. És a dir, exercir el dret a l’autodeterminació, com ha dit al final del seu discurs. Déu n’hi do! Això sí, sense esmentar la data que tanta discussió, estira i arronsa i hores de debat i demora ha suposat per a la signatura de l’anomenat Pacte de la Llibertat.

El Dr. Junqueras, en la seva primera intervenció davant el Parlament de Catalunya va sorprendre a tots per la brillant oratòria que gasta i que honora als clàssics del parlamentarisme sense papers, esquemes ni idees escrites, perfectament travada, però alhora per l’alt contingut econòmic i polític del seu discurs. Si algú havia previst que ERC seria monotemàtica amb la independència com a tòtem, estava ben equivocat. Una vegada establert l’acord per la consulta i anunciada aquesta pel President, l’instituït Cap de l’Oposició –segons el protocol establert durant el mandat del President Maragall– es va poder dedicar a enumerar el contingut socioeconòmic de l’acord, amb el tarannà bonhomiós però contundent que ens anirà acostumant. Una mostra d’aquesta mà de ferro en guant de seda de l’Alcalde de Sant Vicenç dels Horts es va veure en un dels moments més desagradables de la tarda i que va estar a punt de fer-li perdre el fi de l’exposició, quan exposant les procedències dels seus conciutadans de diferents orígens espanyols, va rebre la befa de l’avui nombrós grup parlamentari espanyolista que respon al civilitzat nom de Ciutadans. Els escarafalls provocats quan just es referia als catalans “vinguin d’on vinguin” – i que va demostrar el caràcter profundament ètnic del partit de Rivera i Cañas– van acabar sobtadament amb una ràpida finta de Junqueras, que sense despentinar-se va salvar el discurs i va fer callar als èmuls del grup de la Muntanya.

Precisament, ahir vam poder assistir a un Parlament molt més sorollós, més procliu a l’estirabot i a la interrupció, al comentari en veu alta o la burla, sorna, mofa, befa o pulla. Els nous temps, fins i tot aquest temps que Junqueras qualificava de greus, no estant renyits amb canvis d’estil en un Parlament conegut fins ara per la seva exquisida educació i pel seu versallisme, i que ara sembla ja definitivament italianitzat. O qui sap si, pel que fa als usos parlamentaris, paradoxalment espanyolitzat.

 Per acabar, ningú ens acusarà de maniqueus si diem que amb la intervenció de Pere Navarro, un altre novell al faristol de l’hemicicle de la Ciutadella, el nivell de l’oratòria va baixar uns tons. El líder del PSC va gastar bona part del seu temps en retrets, rancúnies i lamentacions. Ara bé, va deixar a tothom amb un pam de nas anunciant l’abstenció del PSC en tot el que fes referència a la consulta pel dret a decidir. Tot i els dubtes i interrogants que genera aquesta inesperada sortida, qui hauria dit fa uns mesos que el PSC acceptaria amb tanta naturalitat l’exercici del dret a decidir de Catalunya, encara que sigui ben envernissat de federalisme i legalitat, amb entranyables evocacions a la reforma de Constitució Espanyola i la inefable a conversió del Senat en una cambra de representació territorial…? Aquesta menció, per cert, potser obligada perquè des de la tribuna de convidats se’l mirava gèlid, impertèrrit i hieràtic el seu antecessor, l’avui senador i exPresident José Montilla. També ha estat digna d’esment la referència, ja reiterada durant la campanya, dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 per part del diputat Navarro. Seria una insignificant anècdota si no fos que, juntament amb la reiteració federalista, tot no ens evoqués al President Pasqual Maragall, de tràgic final a can PSC i que ahir no vam veure a l’espai reservat als exPresidents del Parlament i la Generalitat.

Qui si que hi vam veure va ser el President Jordi Pujol que va protagonitzar la que es pot considerar la imatge de la jornada, en una distesa i molt cordial conversa amb el diputat de la CUP, David Fernàndez durant un recés del debat i ja amb gairebé l’hemicicle i les tribunes buides –fins aquell moment repletes de personalitats i periodistes– i a qui segons sembla, l’exPresident, gran fisonomista, havia conegut en l’enregistrament d’un treball periodístic coordinat per l’avui polític independentista d’esquerres. Una representació gràcia, tan sui generis com es vulgui, d’aquella continuïtat – també política– preconitzada per Eugeni d’Ors i Josep Ferrater Mora, de qui enguany en celebrem el centenari, que no va trigar a córrer per les xarxes socials.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada